ERNEST BURÉS
TÉ 23 ANYS I HA TINGUT IDEES AUTOLESIVES I SUÏCIDES
“La precarietat és angoixant”
Els dos últims anys han estat durs per a l’Ernest Burés, però també ho va ser la seva infància. “A casa vaig viure moltes escenes de violència, van venir moltes vegades els Mossos d’Esquadra. Jo no en vaig ser mai víctima directa, però les vaig patir igualment”, explica. Quan tenia 13 anys els pares es van divorciar i ell es va quedar amb el pare.
“Anava a una escola Montessori i la meva professora tenia apuntat que se m’havia de cuidar emocionalment. Això només es va traduir en el fet que els professors no em cridaven mai”, recorda. No entén que en el circuit judicial del divorci dels pares o en el dels serveis socials que es presentaven cada vegada que hi havia un problema a casa, ningú plantegés que a ell calia fer-li un seguiment psicològic. A l’adolescència gairebé no sortia i no va ser fins que va començar la universitat –ha estudiat ciències polítiques a la UPF– que es va adonar que no havia tingut infància. Un cop graduat, el 2019, va trobar feina a Barcelona per a l’estiu, però quan se li va acabar el contracte va haver de tornar a casa. “El meu pare m’havia pagat el pis d’estudiant, però mai li ha agradat la carrera que havia triat, sempre li ha tret valor”, assegura.
La relació amb el pare no anava bé i ell ja notava que li passava alguna cosa. “Em costava sortir de casa, ja no estava bé. Em passava els dies al llit. També es va deteriorar la relació amb la meva parella, ara exparella. Per primera vegada li explicava a algú que tenia idees autolesives i de mort, i no vaig tenir la reacció que necessitava. Ho vam deixar.” Entre el novembre del 2019 i el febrer del 2020 estava realment malament.
Al final va trobar feina, però tres setmanes després va esclatar la pandèmia. El confinament el va passar a casa d’una amiga, amb jardí, i amb altres joves. No va ser dur, tot el contrari, i li va donar l’empenta per decidir independitzar-se definitivament, després d’una breu estada amb la seva mare, amb qui té bona relació. A l’estiu va decidir buscar un pis compartit. El problema era, i encara és, arribar a final de mes.
“Treballo a la Generalitat, però en realitat estic contractat per una empresa de treball temporal que al seu torn està contractada per una empresa que treballa per a la Generalitat. Al meu costat tinc personal laboral de l’administració i qui em dirigeix és funcionari. Al principi estava content, venia de molts mesos d’atur i tenia un bon horari. Però després veus que cobres molt menys que els companys”, indica.
Ara treballa trenta-set hores i mitja setmanals –que és una jornada completa, tot i que el seu contracte digui que és parcial– i és mileurista. “Faig gairebé el mateix que fan els meus companys, però cobro molt menys i cotitzo molt menys. L’ambient laboral és molt bo, a la feina estic bé, però és molt dur viure així: tinc totes les despeses mil·limetrades perquè he de viure al dia. Ara he de buscar un psicòleg privat i me l’hauré de pagar. Els 150 euros mensuals que fins ara destinava a una pagar una furgoneta que em vaig comprar, ara marxaran per aquí”, lamenta. Amb el que cobra sap que no podrà pagar mai una entrada per tenir un habitatge en propietat. Tampoc un lloguer per viure tot sol. “Els primers mesos d’independitzar-me vaig arribar a pensar a anar al Banc d’Aliments”, recorda.
demanar ajuda
A finals de l’any passat es va tornar a angoixar, no sabia si li renovarien el contracte. “Vaig demanar ajuda. Vaig veure que sempre havia fugit de tot. Problemes de parella? Marxava... Problemes amb el meu pare? Marxava... Em vaig veure sol, vaig pensar que si ja ho havia passat fatal al febrer, quan vaig tenir idees suïcides, llavors podia acabar molt malament. Veia que ho estava fent tot bé, treballant a jornada completa, sent aplicat, sense caure en despeses extraordinàries... però m’angoixava més i més. I aquesta angoixa també es tradueix en mal humor, ho fas pagar als amics, no vols quedar, els dones allargues... Tot es va deteriorant”, assegura.
En el moment de fer aquesta entrevista l’Ernest encara no té un diagnòstic, però creu que pateix un trastorn d’ansietat. “Per sort el meu entorn d’amics i amigues em donen molt de suport i m’han fet veure que necessitava anar a un psicòleg”, afegeix. Critica que no hi hagi més recursos. “A les administracions els diria que no pot ser que en la salut mental hi hagi llistes d’espera. No pot ser que jo enviï un missatge a través de lamevasalut demanant hora per al psicòleg i explicant que he tingut idees de suïcidi, i que no arribi al centre de salut mental per a joves fins al cap de tres mesos. Si jo en aquests tres mesos no hagués anat a millor, si hagués anat a pitjor, no sé què hauria passat. Si al setembre o a l’octubre passat m’hagués quedat sense feina... em fa por pensar on seria ara.”
PATIR PER LES COSES BÀSIQUE
Per a l’Ernest, independitzar-se és motiu d’orgull però també de molta angoixa. “Hi ha hagut dies que, literalment, he consultat deu vegades el meu compte bancari per veure si havia cobrat. No he estat mai en negatiu, però sempre estic preocupat per si no puc pagar el pis o el menjar. Pensar que treballo a jornada completa i he de patir per les coses més bàsiques és molt fotut. En tot un any treballat no he aconseguit arribar als 1.000 euros d’estalvi. Em plantejava fer un màster, però de moment no puc ni pagar la matrícula.”