Mirar-te la vida amb les ulleres de la lluita col·lectiva

El 14 i 15 de juny del 2011, les protestes dels indignats per les retallades van dificultar l’entrada al Parlament de Catalunya de mig centenar de diputats. Els manifestants volien impedir la celebració del ple. El Parlament i la Generalitat, presidida aleshores per Artur Mas, es van personar com a acusació particular i van demanar penes de tres anys de presó per a vuit acusats. L’Audiencia Nacional els va absoldre amb el vot en contra de Fernando Grande-Marlaska. La decisió va ser recorreguda, i el Tribunal Suprem els va condemnar a tres anys de presó. El Tribunal Constitucional va ratificar la pena. La causa va arribar a Europa, però una martingala de la justícia espanyola va fer que la decisió estigui, de moment i una altra vegada, en mans de l’Estat. Els condemnats esperen des del 2015 una resposta a la petició d’indult que els evita, de moment, haver de complir la pena. Jaume Asens, Gonzalo Boye i Benet Salellas són alguns dels advocats que van defensar aquells joves.

Mercè Juan és mare d’una de les persones condemnades. Lamenta que ara sembli que la persecució de la dissidència s’hagi inventat en el moment en què ha esquitxat la classe política “quan realment és històrica i ha afectat molta gent abans que ha quedat silenciada”. No pot esborrar el dolor que li causa recordar que fins i tot hi ha algun pres polític que va aplaudir la condemna dels vuit joves –“ara els ha caigut la vena dels ulls quan alguns n’han estat promotors”, subratlla–. O rememorar una frase de l’aleshores conseller d’Interior, el convergent Felip Puig: “Anirem on la llei ho permeti i una mica més.”

La Mercè explica que el moviment okupa, al qual pertanyia la seva filla, “ha estat sempre dels més perseguits i criminalitzats per la policia” i té molt clar que els Mossos d’Esquadra practiquen l’espionatge. “Com s’explica que a la meva filla la detinguessin al lloc on vivia, quan estava empadronada a casa meva?”, es pregunta sense dubtar ni per un instant de la resposta. “I tant que existeixen i han existit sempre els fitxers il·legals”, apuntala, alhora que reivindica un altre model policial

Actualment, la Mercè forma part de la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes perquè creu necessari teixir complicitats per superar la duresa d’un procés tan llarg i erosionant que a ella encara li genera angoixa. “Al principi quedes bloquejada, sents un dolor tan intens que penses que no podràs suportar-lo. Però el dia que vaig veure la meva filla a l’Audiencia Nacional i vaig sentir com l’estaven acusant de barbaritats, el cos em va reaccionar. He conegut joves que han fet front a la incomprensió dels seus pares i això encara fa més dura la causa”, explica. Ara no pensa només en la seva filla i els altres set condemnats: “Quan et poses les ulleres liles, les de la lluita contra la repressió estructural, ja és impossible treure-te-les.”