“Pateixo la repressió des que vaig néixer”

Crec que pateixo la repressió des que vag néixer, perquè els meus pares ja van estar a la presó en els anys quaranta per penjar una senyera a la Sagrada Família. Eren del Front Nacional de Catalunya, quan no era un moviment feixista. A casa sempre s’havia parlat del tema. Als 15 anys vaig començar a militar al Front d’Alliberament de Catalunya i fèiem atemptats contra propietats de l’Estat, mai contra persones. L’any 1972 després de posar una bomba al monument a los Caídos de la Diagonal van detenir companys meus i set joves vam marxar a l’exili. Jo tenia 17 anys.

Van avisar els meus pares que estaven detenint gent. Jo, en aquell moment, no era a casa. Quan hi vaig arribar, va ser la meva mare qui em va dir: “Hem de marxar.” Els meus pares ens van traslladar per la frontera, a mi i a la meva parella d’aleshores. Vam marxar el dissabte 20 de maig del 1972. El dilluns era Segona Pasqua, així que semblava que marxàvem de pont. Ens van deixar a Perpinyà i després vam passar per París, Brussel·les... La resta van travessar per la muntanya. Després d’estar a la presó a França, el meu company i jo ens en vam anar a viure a Andorra. Estàvem més a prop de casa, i a Brussel·les tot era gris i trist.

Ens van detenir i ens van acusar per tràfic d’armes, però vam ser condemnats a sis i cinc mesos de presó. Aquest exemple demostra un cop més la barbaritat de les penes que estan suportant els independentistes que ara pateixen la repressió.

No se m’hauria acudit mai que encara hauria de viure tot el que he viscut. Pensava que la repressió ja seria cosa del passat, però recordo un fet molt curiós de quan érem a Brussel·les. Un amic belga, una miqueta més gran que nosaltres, ens deia: “No us penseu que la democràcia és tan fantàstica perquè hi ha molts problemes.” Jo aleshores pensava: “No sap què diu”, però després t’adones que la democràcia té moltes coses bones però també molts tics del passat. L’única cosa que no fa és condemnar a mort.

Vaig tornar embarassada del meu primer fill, que va néixer deu dies després de l’arribada, l’any 1977. Em vaig passar uns anys donant suport a moltes coses, però no estava tan implicada en la lluita perquè després vaig tenir una filla. Vaig passar a la segona línia perquè, a més, em vaig separar i em vaig haver de dedicar més a fer de mare. Anava a les manifestacions amb un cotxet.

La lluita independentista n’era una, però aleshores, comparat amb el moment actual, érem quatre gats. Després hi havia totes les lluites socials. Quan vaig tornar vaig viure una temporada a la Verneda i em vaig situar en la lluita feminista. En aquell moment, encara posaven les dones a la presó per ser adúlteres. Era un moment de molts canvis.

Quan detenen el meu fill l’any 1998 per participar en una manifestació durant la Diada de Sant Jordi. La policia va detenir unes quantes persones, acusades de desordres públics. Un dels joves portava un pany de porta i li van dir que allò era un arma. El mateix que ara. Els demanaven vuit anys i mig de presó però els van jutjar i van quedar absolts.

Es viu des d’una altra perspectiva. Quan van detenir el meu fill em vaig dir que em quadraria amb el que fos, perquè jo ho havia viscut. Veia altres mares plorant i jo sabia que el que necessitàvem era ser fortes. No podíem limitar-nos a plorar. Els nostres fills estaven lluitant per una cosa i els havíem de fer costat. Jo sentia molta ràbia. Que detinguin el teu fill és més dur que si et detenen a tu, però tenia clar que havia de lluitar per treure’l d’allà i per demostrar que tot allò que estava passant era injust. La meva visió de la detenció era molt diferent a la dels altres pares. L’advocat, que era en Jaume Asens, ens va dir que algú havia de fer un habeas corpus i el vaig fer jo perquè era qui es podia quadrar. No era més valenta, era per la meva experiència.

Crec que no hi una estratègia ben marcada i que en el fons hi ha por. S’han de pensar molt bé les accions. Si tothom hagués penjat la mateixa pancarta que el president Torra, a veure si els haurien detingut a tots. Però hi ha molta gent que no està disposada que la detinguin. Si tenen por que no es presentin per representar el poble. Als carrers també hi ha d’haver més mobilització, però s’ha de triar molt bé. No la podem mantenir cada dia, però s’ha de pensar més quin tipus de mobilització s’ha de fer i ha de ser contundent. I falten mobilitzacions en l’àmbit d’Europa.

Que molta gent no és conscient de la repressió fins que no la pateix i que algunes persones, quan la pateixen, no saben ben bé què fer. Hi ha gent que té por, d’altra sent vergonya i n’hi ha molta que no sap on anar. La gent que vam ser represaliats durant el franquisme n’érem molt conscients, de la repressió, i conscients que ens podien detenir, torturar... La gent d’ara, no. I això s’ha d’explicar, ens afecta a tots.

En general haurien de tenir un paper diferent del que tenen i el primer que haurien de fer és estar al costat del poble. Pensem que no estan fent la feina que haurien de fer. Si el dia 2 volen venir com a espectadors, que vinguin. Tenen l’espai obert. També és cert que volem que aquesta conferència ressalti la gent invisibilitzada. Hi ha nou persones que han estat a la presó i els donem tot el suport, però n’hi ha 4.000 més que ningú sap qui són i no se’n parla.

El que hem de fer és quadrar-nos i aconseguir la independència. Els polítics han de ser valents i enfrontar-se a l’Estat i no ho estan fent. No crec que la taula de diàleg serveixi de res. Amb la independència ja no caldria parlar de l’amnistia. Hem de lluitar per l’anul·lació de totes les causes.

Evidentment, i d’això, se’n parlarà, a la conferència. D’una banda, es presenta com a acusació particular en moltes causes i, de l’altra, et dona una medalla. No té cap mena de sentit. Això divorcia la classe política i la societat civil. No es pot aconseguir la independència si es té por de les conseqüències.