Repressió endèmica
Els darrers quatre anys s’han multiplicat les causes judicials obertes contra l’independentisme, però la persecució de la dissidència és molt anterior a l’1-O i ja afecta tres generacions
FAMÍLIES DE REPRESALIATS
La repressió no castiga només aquell que la pateix en primera persona. El seu entorn també acumula dolor, ràbia i cicatriusCANVIS EN EL MODEL POLICIAL
La Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes exigeix als governants que es faci depuració al cos de Mossos i que s’aposti per un mou modelCOMBATRE LES SEQÜELES
Psicòlogues de l’ANC recomanen fer xarxa i buscar suport quan apareguin els primers signes d’alerta, com irritabilitat o ansietatLa celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 va desencadenar una onada imprevista i ferotge de repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme que, avui en dia, ja suma més de quatre mil persones encausades. Al tancament de nou líders independentistes a la presó, l’exili forçós de nou persones i l’obsessió malaltissa per ofegar econòmicament el moviment, se suma la denúncia de qui opta per alçar la veu contra els poders de l’Estat. Mai com ara els mitjans de comunicació havien parat tanta atenció a la repressió, un fet que convida molts ciutadans a pensar que es tracta d’una pràctica nova. Les persones que practiquen la dissidència política, però, saben amb certesa que alguns comportaments maquiavèl·lics acumulen anys sobre el terreny.
Sí que hi ha una variació, des de l’octubre del 2017, a raó del que constaten els afectats: les penes són molt més contundents, a fi d’inocular la por en el món sobiranista i frenar-ne el creixement. La persecució i criminalització de la dissidència o, dit d’una altra manera, del desacord amb l’ordre establert, afecta qui la practica però també tot el seu entorn. En parlem amb tres mares que, per desgràcia, poden narrar la seva experiència i la dels seus fills en primera persona. Són la Rosa Seguí, la Núria González i l’Anna Regalón. Les dues primeres van tenir la idea, fa set anys i amb dues mares més, de constituir la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes. Són mares de joves encausats arran de les mobilitzacions al barri de Sants de Barcelona per defensar el centre de Can Vies. Un total de vuitanta-set joves van ser detinguts. La voluntat, quan es va impulsar la xarxa, era unir les famílies que pateixen la repressió a fi de donar-se suport mutu i de compartir estratègia. “No preguntem la ideologia a ningú. Tenim molt clar què ens uneix i també sabem que intentar dividir-nos forma part de l’estratègia de l’Estat espanyol”, indiquen.
I és que ser familiar d’un represaliat és una experiència que trenca ànimes i tatua cicatrius. Només ho sap qui ho viu. La Núria recorda aquelles jornades amb tot luxe de detalls. Costa oblidar aquell martiri. “Aquell dia jo era fora de Catalunya. Em truquen. Penso que es tracta d’una broma de mal gust”, rememora. El seu fill va acceptar la pena per tal de no entrar a la presó, però li ha quedat una espina clavada perquè no se sent culpable de res. El fill de la Rosa va perdre visió d’un ull com a conseqüència de la detenció, durant la qual també li van trencar el nas. “La forma de procedir estava fora de tots els protocols establerts. Fins i tot la revisió mèdica li van fer emmanillat”, assegura.
EL CAS MARCEL VIVET
L’Anna Regalón es va incorporar a la Xarxa l’any passat. Abans no tenia motius tan evidents. Ella és la mare de Marcel Vivet, el jove badaloní que s’ha convertit en símbol de la lluita contra la repressió. A ell li ha caigut una condemna de cinc anys de presó perquè va colpejar amb un pal un mosso d’esquadra –sempre segons la versió del policia– durant la celebració del holi festival antifeixista, ara fa tres anys. La sentència indica que no existeix cap prova visual de l’agressió, però el jutge es creu la versió del mosso. Hores després que es fes pública la sentència, els advocats d’Alerta Solidària van demostrar que el mateix policia havia denunciat un segon jove pel mateix fet, idèntic dia i idèntica hora. A l’altre jove, la fiscalia li demana vuit anys de presó. Aquest cas ha tingut un gran ressò als mitjans de comunicació, entre altres coses perquè el govern català és el que es va personar contra Vivet. Aquesta mateixa setmana, la fiscalia ha demanat quatre anys de presó per a quatre joves per dur pols de pintura a la mà durant aquella protesta.
La Rosa ho té molt clar: “Ara estem pagant les conseqüències de mirar cap a una altra banda quan, molt abans, ja passaven aquestes coses. S’ha fet una bola molt grossa i la depuració dins dels cossos policials no es pot ajornar més.” Les seves companyes de la Xarxa hi estan d’acord. L’Anna aprofita per explicar com li ha alleugerit la pena integrar-se en un grup de persones que han passat una situació com la seva: “Tens família, tens amics..., però en molts moments et quedes sola. Ningú es pot posar a la teva pell per molt que ho intentin. També hi ha gent que et recrimina que el teu fill es posi en problemes. Per això és molt important tenir a prop persones que entenen quina situació estàs passant.” La Rosa ha hagut de sentir, massa sovint, comentaris del tipus qui no vulgui pols que no vagi a l’era, “però no veuen que és un problema estructural que afecta centenars de joves i que la policia i els jutges, sovint, no respecten els drets fonamentals”. Prossegueix: “Abans de l’1 d’octubre semblava que eren casos aïllats. Quan va sortir el cas d’Ester Quintana [la barcelonina que va perdre un ull per l’impacte d’una pilota de goma en la vaga general del 2012] es va començar a plantejar que era un problema sistèmic i que es volia controlar la dissidència. Alguna cosa comença va canviar en aquell moment.”
La Núria, per la seva banda, lamenta el tractament de la protesta que històricament han fet molts mitjans, “criminalitzant la lluita i determinats col·lectius, acarnissant-se amb la gent que hi ha al darrere, perquè part de la societat ho compra tot”. L’Anna, poc donada a mossegar-se la llengua, també ha hagut de sentir expressions com “ja saps com són els Mossos”. Respon amb contundència: “I què fem? Ho deixem estar? Això s’ha d’aturar urgentment.”
Durant el temps que fa que dura el seu particular calvari, l’Anna diu que s’ha sentit “molt cuidada per l’advocat”: “Ara bé, no tots els advocats són sensibles amb les famílies ni tenen present el nostre patiment. Entenc que no estan obligats i que prou feina tenen, però com s’agraeix quan et cuiden.”
Aquestes tres dones són un exemple de lluita per als seus fills. Però no tots els pares i mares surten a donar la cara. Hi ha represaliats que busquen suport en la xarxa perquè se senten massa sols. “Són dissidents, no delinqüents ni criminals”, repeteixen elles diversos cops al llarg de l’entrevista, per si a algú no li queda prou clar. “Els governants haurien de saber tractar la dissidència, i no com ara, que volen que ens organitzem només segons el que està establert”, diuen.
Totes tres han sentit tristesa i ràbia infinita. Són emocions que et poden dur a tancar-te en una habitació a plorar, a resignar-te i a lamentar-te des del sofà de casa teva però també, com és el seu cas, són eines transformadores que et fan abandonar el lament i sortir al carrer a lluitar. “Pots transformar aquesta ràbia en força”, defensa la Rosa. L’Anna celebra que el cas del Marcel, un cop ja s’han vist enfangats, “hagi servit per destapar la corrupció i la màfia que hi ha dins del Departament d’Interior”: “Hi ha dos joves acusat del mateix, i Interior sembla que ni ho detecta. Exigim al govern de la Generalitat que faci neteja. Amb aquesta màfia hem de crear una nova república? Quina mena de república?”
La Rosa puja al carro. “Els Mossos depenen de la Generalitat i aquí no actua ningú. Fitxen els nostres fills, altres joves i, per tant, cometen pràctiques il·legals. Però aquí tothom fa els ulls grossos. Si no són capaços de governar la pròpia policia, què aspiren a governar?” Li respon l’Anna: “Que canviïn la llei, que apliquin l’actual, que no se la saltin... Que ens facin cas, que facin el que sigui, però no podem seguir així.” Apugen el to, sobretot quan parlen directament de xantatge. S’hi refereixen la Rosa i l’Anna. Comença la Rosa explicant que la Generalitat els va dir que si retiraven la denúncia contra uns mossos, ells es retiraven de la causa. Va plorar com no ho havia fet abans, ni tan sols quan el seu fill va sortir de la comissaria amb la cara destrossada. “Això em va fer més mal, molt de mal”, subratlla. El cas de l’Anna va ser molt similar, segons relata: “Ells saben que estàs patint i se n’aprofiten. És miserable. Al Marcel el vam animar a pactar una petició de pena de dos anys de presó. Estava a punt de signar-la –jo no volia veure el meu fill entre reixes–, però el veia molt trist, molt afectat. Ell no volia admetre una cosa que no havia fet. Fins que va decidir lluitar i no podíem fer res més que sentir-nos orgullosos d’ell i mostrar-li el nostre suport.” Aquestes tres dones creuen que l’esforç que estan fent les famílies i els represaliats per coordinar-se entre ells s’hauria de traslladar als advocats de les persones afectades, que no sempre creuen la informació, i demanen als advocats penalistes que entenguin bé què es la dissidència. L’objectiu final de la xarxa és desintegrar-se perquè la seva existència deixi de tenir sentit. Mentre això no sigui possible, diran les coses pel seu nom i seran una pedra a la sabata dels polítics, ja que, segons assenyalen, “és a les seves mans canviar les coses”.
LES INEVITABLES SEQÜELES
La repressió és una eina de desgast físic i emocional. Anys després, i en molts casos, les seqüeles segueixen vives. La Rosanna Royo és psicòloga i ha atès molts represaliats. També és la mare d’un jove que pateix persecució des de fa uns anys. El seu fill, en Jordi Alemany, ha viscut dos processos judicials. Ha estat multat per “ultratge a la bandera”. Sent membre del secretariat de l’ANC, va ser detingut a Madrid quan l’entitat preparava un acte. Tenia una ordre de crida i cerca per no haver-se presentat al jutjat per la protesta de l’aniversari de l’1-O. La Rosanna parla del patiment de la mare: “Estic molt orgullosa del meu fill, té les conviccions molt arrelades i desobeeix lleis injustes, però no pots evitar un «ves amb compte». Quan el van detenir a Madrid, el van engarjolar a la comissaria més fastigosa. Li van posar l’himne espanyol. Jo patia perquè sé com les gasten allà.” Activista des dels 15 anys, la Rosanna creu molt en la xarxa d’ajuda mútua. “Som un poble organitzat, amb capacitat d’ajudar-nos. Creem resistència per combatre la repressió. Sabem teixir complicitats de suport mutu”, reivindica.
La Rosanna forma part del dispositiu de psicòlegs voluntaris que va activar l’ANC per ajudar les persones que pateixen repressió. “Les persones necessiten ser escoltades per reduir l’ansietat”, diu. La seva experiència li permet fer una llista de les seqüeles més habituals: fort sentiment d’indefensió, por, inseguretat, angoixa i tristesa elevades, estat anímic alterat, hipervigilància i estat d’alerta constant, ràbia, tremolors, pèrdua de gana i de son, estrès posttraumàtic...” Quan atén un represaliat o un familiar de represaliat, no pot evitar reexperimentar allò que ella ha viscut. Té la capacitat de radiografiar al detall l’estratègia repressiva perquè fa molts anys que hi conviu. De les víctimes de l’1-O, diu que tenen un problema afegit: no se les reconeix com a tal.
La sectorial de psicòlegs de l’ANC està coordinada per Marga Pérez, que relata com es va decidir muntar el dispositiu de professionals: “Ens vam mobilitzar a partir de l’octubre del 2019 davant la brutal repressió policial i judicial que pateix la població. Ens veiem impel·lits a donar suport, de manera puntual, fent un primer abordatge psicològic per orientar els represaliats i els seus familiars.” El dispositiu està format per una quarantena de psicòlegs voluntaris. Fonamentalment l’atenció és telefònica i habitualment són tres trucades. També s’ha fet alguna atenció presencial. La Marga explica que pràcticament no hi ha temps d’espera i que s’ha pogut oferir “un bon servei i ràpid”. Les persones ateses presenten quadres molt diversos, alguns d’elevada complexitat.
“Entenem que represaliats som tots, per la senzilla raó que quan veiem un manifestant colpejat, denunciat falsament, espoliat econòmicament, ens podem posar a la seva pell, o a la de la seva família”, indica la coordinadora del dispositiu. Pel que fa a les seqüeles detectades, diu que es pot parlar de “trets comuns que es poden manifestar quan s’ha patit repressió”. “En l’àmbit individual, pot generar traumes amb afectacions somàtiques, emocionals i cognitives, provocar un còctel d’emocions amb moments que poden anar des de l’eufòria i l’entusiasme fins a moments de desànim i indignació.” Puntualitza també que quan es valora cada cas s’ha de tenir present “la seva història de vida”: “No és el mateix un avi que ja va patir la brutalitat franquista i tot el que se’n va derivar que un jove manifestant. No vull dir que sigui més greu un que l’altre, però serà molt diferent. La gravetat dependrà dels mecanismes emocionals de cadascú per fer front a l’adversitat.”
Quan s’ha patit repressió, la Marga recomana mirar de detectar “signes d’alerta individualment o de l’entorn de la persona represaliada, com esgotament, irritabilitat, inhibició social, ansietat...” i recepta buscar suport extern “quan la seva intensitat invalida el dia a dia, atès que la fase d’estrès agut pot evolucionar cap a un trastorn d’estrès postraumàtic que necessitarà un suport professional per facilitar la recuperació”. També serveix per a les famílies dels afectats.
Finalment, posa l’accent es un aspecte que no sempre s’aborda: el patiment dels infants, dels malalts mentals i, en general, de col·lectius que sistemàticament són obviats. “Hem de tenir present que a major vulnerabilitat, més risc hi ha de conseqüències més difícils de suportar. Hem de tenir cura, per tant, de qui més ho necessita”, conclou.
