Quan la vida s’esquerda en un petit instant

A la Núria Tarrés li va canviar la vida radicalment la matinada del 10 d’abril del 2018. El seu fill, Adrià Carrasco, va haver de fugir a Brussel·les per evitar que la Guàrdia Civil el detingués acusat de terrorisme, rebel·lió i sedició. El seu delicte? Ser membre dels CDR i haver participat en un tall de carretera. A principis d’any, un jutge va arxivar la seva causa i l’Adri, com se’l coneix, va poder tornar a casa, però la Núria encara es desperta algunes nits sobresaltada. “Aquell dia se’m va regirar la vida. Ja mai tornarà a ser com abans. Vaig veure com aquells que en teoria ens han de protegir poden cometre una aberració que et destrossa la vida”, explica ara. Han estat més de mil dies de dolor, de patiment, d’angoixa. “Hi havia gent que mentre l’Adri era a l’estranger em deia: “Imagina que està fent un Erasmus i així et serà més fàcil digerir-ho, però que t’arrenquin el teu fill d’aquesta manera és com passar un dol en vida”, relata.

La Núria Tarrés té molt presents cadascuna de les sensacions i dels sobresalts experimentats: “Al principi estàs en un estat de xoc, penses que és impossible que t’estigui passant a tu i als teus, que només és un malson. L’abril del 2018, no hi havia tants represaliats com ara i, per tant, era més difícil entendre de què anava tot això. Després entens que no ets tu, ni el teu fill, que t’ha tocat i que formes part d’una estratègia de repressió. Que l’endemà pot ser qualsevol altra persona que passava per allà.”

Quan de la nit al dia veus com el teu fill s’ha d’exiliar perquè corre el risc de passar una llarga temporada a la presó per participar en una protesta ciutadana, el cos pot reaccionar paralitzant-se. La Núria, durant la marxa forçosa de l’Adri, va convertir gairebé sempre la ràbia en una eina de lluita per aconseguir que es fes justícia i per viure tan aviat com fos possible el retorn del seu fill. Ha estat fàcil trobar-la en manifestacions o als mitjans de comunicació denunciant la repressió. “És evident que aquesta estratègia, la d’infondre por, li funciona, a l’Estat espanyol, però no ens podem quedar lamentant-nos i no tenim més opció que combatre-la”, diu. No es defineix com una dona valenta, –“més aviat soc un lleó protegint la seva criatura”– i agraeix i recomana molt les xarxes de suport: “Tots tenim moments en què només ens tancaríem a casa a plorar i deixaríem de lluitar.” Assegura que no ha deixat de patir perquè hi ha massa gent patint i hi empatitza i, molt orgullosa, agraeix com l’Adrià, des de la distància, els ha cuidat.