De formar part dels CDR a ser acusats de terrorisme

En Manel Tomàs estava descansant uns dies a Mèrida quan una trucada li va trasbalsar la vida: “Han detingut el teu fill.” Era el 23 de setembre del 2019. El fill d’en Manel és en Germinal Tomàs –a la dreta de la imatge–, una de les tretze persones encausades en la ràtzia de l’Audiencia Nacional contra l’independentisme i els CDR. La fiscalia demana ara que se’ls jutgi per terroristes, ja que considera acreditat que planejaven atemptar malgrat que la policia no va poder demostrar l’existència d’explosius. El cas d’aquestes tretze persones, nou de les quals ja van passar uns tres mesos a la presó, és dels més cruels que integren l’escomesa contra l’independentisme. Una estratègia de desgast que esquitxa també l’entorn dels represaliats.

Aquell 23 de setembre, en Manel va fer les maletes i va agafar el cotxe en direcció a Barcelona. Quan estava a uns 60 quilòmetres de Madrid, la trucada d’una persona desconeguda el va alertar que en Germi, com ell l’anomena, seria traslladat cap a l’Audiencia Nacional. A partir de llavors, van arribar les hores més dures per a en Manel. Sol a Madrid, en estat de xoc, va veure per la televisió d’un bar que el seu fill, i vuit persones més, eren acusades de terrorisme. “Em vaig bloquejar, no podia ni trucar a la meva filla, no entenia res ni sabia amb qui podia parlar. Sabia que el meu fill es manifestava molts cops, igual que jo em manifesto cada dilluns per reclamar pensions dignes. Per això som terroristes?”, explica mentre se li humitegen els ulls.

Després de quaranta-vuit hores deambulant per Madrid sense poder creure el que estava vivint, van contactar amb ell l’advocat d’Alerta Solidària, dues diputades de la CUP i el grup de suport als detinguts. Tots s’havien desplaçat a la capital. Es va començar a sentir una mica més emparat. Per fi va poder visitar el seu fill. D’aquell moment té gravada la imatge d’una mare plorant desconsolada. No li deixaven visitar el fill perquè no trobava el llibre de família. “De cop i volta, vaig tornar als anys setanta, sobretot quan la policia ens va obligar a dissoldre’ns i a marxar, perquè érem cinc o sis persones esperant els furgons amb els nostres fills”, lamenta.

En Manel Tomàs parla de la necessitat de fer xarxa per poder sobreviure a moments tan despietats. I si parla de xarxes, no es pot oblidar d’aquells membres de les entitats madrilenyes que defensen el dret a decidir i que han tingut cura dels familiars dels encausats. “Mai els podré agrair prou el suport que ens han donat, acollint-nos a casa seva, traslladant-nos a l’estació de tren o a la presó...” Ell i la seva filla eren precisament a casa d’una d’aquestes persones quan van viure el moment de més felicitat dels darrers dos anys: “Estàvem a punt de marxar a l’estació per agafar el tren de retorn a Barcelona. De cop, la meva filla i la Montse [la madrilenya que els acompanyava] van començar a cridar com boges. Acabàvem de saber que en Germi i la resta sortien aquell dia de la presó.” Òbviament, van deixar escapar aquell tren.

Ara, dos anys després, en Manel només desitja que arribi el dia en què s’arxivi la causa contra el seu fill i la resta d’encausats per poder posar fi a aquest malson. No vol ni pensar en la possibilitat que tornin a ingressar a la presó, malgrat que té molt clar que la causa contra els CDR “forma part de l’estratègia de l’Estat d’infondre por a la gent”: “Volen que no protestem, que no ens manifestem, que ens quedem a casa. Queda clar que no tenim una democràcia plena.”