Oh! Europa

Amb el dar­rer arrest, a l’Alguer, del pre­si­dent Puig­de­mont s’ha fet evi­dent el xoc entre aquell club d’estats i allò que aspira a ser la UE, un espai comú, no només per cir­cu­lar-hi, sinó també com a espai jurídic. El magis­trat del Tri­bu­nal Suprem espa­nyol Pablo Lla­rena, com els viat­gers de l’Oh! Europa, ha fet un peri­ple per bona part dels estats de la Unió, d’aque­lla unió d’estats, inten­tant fer valer les seves ordres de detenció, i el seu dret, con­tra els exi­li­ats. Bèlgica, Escòcia i Ale­ma­nya ja li han dit que no. Ara bé, el no de dilluns pas­sat de l’Alguer va més enllà. El tri­bu­nal de Sàsser li ha dit que per sobre d’allò que deci­deixi i ordeni el Suprem, per molt que ho avali el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal –com va fer l’endemà del revés a la juris­dicció ita­li­ana–, a Europa, en dret euro­peu –i les euro­or­dres en són part–, l’última paraula la té el Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea, l’òrgan judi­cial que inter­preta la legis­lació comu­nitària i que garan­teix que s’apli­qui de la mateixa manera a tots els estats mem­bres. Lla­rena, a qui s’ha afe­git també el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, manté el con­trari i així ho va fer valer davant el tri­bu­nal de Sàsser fins al dar­rer minut per inten­tar rever­tir una altra der­rota que intuïa des que es va dei­xar en lli­ber­tat sense mesu­res cau­te­lars el pre­si­dent Puig­de­mont. El TS i el TC, de facto, no han fet res gaire dife­rent del que dijous pas­sat deci­dia Polònia, amb gran enre­nou, sor­tint de l’espai jurídic de la UE i pro­cla­mant que cap legis­lació euro­pea ni cap tri­bu­nal (TJUE) està per sobre de la seva legis­lació.

La inter­pre­tació de l’abast de la immu­ni­tat dels euro­di­pu­tats Puig­de­mont, Comín i Pon­satí, cor­res­pon al Tri­bu­nal Euro­peu i ja ho havia dei­xat clar el TGUE en la reso­lució del 31 de juliol pas­sat en con­si­de­rar que, a més de poder cir­cu­lar lliu­re­ment per Europa per fer la seva feina d’euro­di­pu­tats, les pre­ju­di­ci­als de Lla­rena dei­xa­ven també en sus­pens la causa oberta con­tra ells pel Tri­bu­nal Suprem i les con­seqüents euro­or­dres. De fet, va ser el mateix Lla­rena qui va pro­moure la para­lit­zació del procés en con­sul­tar al TJUE sobre com calia apli­car les euro­or­dres i per saber si un tri­bu­nal belga, com va fer amb el cas de Lluís Puig, podia entrar a valo­rar la com­petència del Suprem per encau­sar-los i jut­jar-los. De fet, amb aquesta con­sulta s’inten­tava evi­tar que Bèlgica tornés a dir no en el cas de l’extra­dició dels euro­di­pu­tats Puig­de­mont, Comín i Pon­satí.

És cert que el dret és inter­pre­ta­ble. No es tracta d’una equació matemàtica i, pre­ci­sa­ment per això, s’esta­blei­xen les dobles instàncies per ajus­tar i revi­sar inter­pre­ta­ci­ons, un dret que no han tin­gut els pre­sos polítics jut­jats pel Suprem (i que agrada molt poc a Europa i l’ONU). I en qüestió de jerar­quies, si a l’Estat espa­nyol, la més alta instància judi­cial i la que marca els cri­te­ris i la juris­prudència és el Suprem, a Europa, en matèria de dret euro­peu, ho fa el Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Europa, les sentències del qual tenen caràcter vin­cu­lant per a tots els estats mem­bres.

Molts euro­peus, i en els dar­rers anys espe­ci­al­ment cata­lans i espa­nyols, han incor­po­rat a les con­ver­ses els acrònims TJUE i TGUE, les dues instàncies d’un tri­bu­nal, amb seu a Luxem­burg, fins ales­ho­res llunyà o des­co­ne­gut i, pro­ba­ble­ment, amb més presència de la que vol­drien alguns estats i tri­bu­nals (a banda dels polo­ne­sos), i també algu­nes ins­ti­tu­ci­ons de la mateixa UE. Només com a exem­ple, algu­nes sentències recents: una de dic­tada fa pocs dies i que anul·la els acords comer­ci­als entre la UE i el Mar­roc per no haver tin­gut en compte, en els acords de pesca, la població del poble saha­raui i que reco­neix el Front Poli­sa­rio com a actor polític. I encara una altra que pro­ba­ble­ment tindrà impor­tants con­seqüències, en una altra fase, en la bata­lla euro­pea dels exi­li­ats. Una sentència que porta el segell de l’advo­cat ale­many del pre­si­dent Puig­de­mont, Sören Schom­burg, que va pro­moure una qüestió pre­ju­di­cial al tri­bu­nal de la UE en un cas d’extra­dició d’un ciu­tadà ale­many. Aque­lla sentència, dic­tada per la Gran Sala del TJUE el 12 de maig pas­sat, reco­neix l’espai judi­cial euro­peu com un espai únic i de coo­pe­ració entre tri­bu­nals, una pre­missa a par­tir de la qual un cas que hagi estat resolt en qual­se­vol país de la UE serà con­si­de­rat com a cosa jut­jada i la seva reso­lució res­pec­tada a la resta de països mem­bres. No seria neces­sari, doncs, segons aquesta doc­trina, que Lla­rena i el Suprem insis­tis­sin a dete­nir Car­les Puig­de­mont en cap altre país euro­peu després de la decisió d’Itàlia. I un cop resolts tots els pro­ce­di­ments pen­dents sobre els líders inde­pen­den­tis­tes al tri­bu­nal de la UE, i en vir­tut d’aquesta mateixa doc­trina, qui sap si ja es podrà con­si­de­rar que ni el Suprem ni cap altre tri­bu­nal no té res a jut­jar després que el tri­bu­nal de Sch­leswig-Hols­tein ja hagi ana­lit­zat i con­si­de­rat que els fets d’octu­bre del 2017 no es poden con­si­de­rar ni rebel·lió ni sedició.

El basta, amb ento­nació ita­li­ana, que el pre­si­dent Puig­de­mont va cri­dar a Espa­nya des de l’Alguer dilluns pas­sat, mal­grat la coin­cidència fonètica i gràfica amb la llen­gua cas­te­llana, és una manera de remar­car dos con­cep­tes con­tra­po­sats d’Europa. I també de denun­ciar el fumus per­se­cu­ti­o­nis, és a dir la per­se­cució política per part del TS. Europa, té l’última paraula.