Planeta guerra

EN RETIRADA

La de l’Afganistan és una història de violència. Des de fa més de quatre dècades, el conflicte en aquest país asiàtic no cessa. Per posar un punt d’inici, cal remuntar-se fins a l’any 1979, quan l’URSS va envair el país i va començar una ferotge resistència per part de diferents grupuscles afganesos que estaven representats, sobretot, pels mujahidins. De fet, aquesta facció havia rebut entrenament per part de les forces americanes, que veien en aquest país la manera de lluitar contra els soviètics en un terreny, per dir-ho d’alguna manera, neutral. Després d’anys de lluita, Moscou va decidir retirar-se. La història que es va anar escrivint en la dècada dels vuitanta té connexions directes amb el què passa en aquests moments i també durant la intervenció dels Estats Units iniciada el 2001, pocs mesos després de l’atac terrorista a les Torres Bessones. Els Estats Units van decidir enviar tropes al país perquè asseguraven que el règim islamista donava aixopluc al cervell dels atemptats de Nova York, Ossama bin Laden. Aquesta actuació ordenada per l’aleshores president nord-americà, George Bush, ha suposat la guerra més llarga i més costosa per als nord-americans. Han estat vint anys d’intervenció en un país que ja estava pràcticament devastat. A hores d’ara, l’Afganistan és un dels països més pobres del món. De fet, depèn de l’ajut internacional per sobreviure. El retorn dels talibans aquest estiu va agafar el món per sorpresa. La marxa de les tropes nord-americanes va servir en safata el control del país als islamistes i continua generant un alt grau de violència que mai havia acabat de desaparèixer. Un exemple clar d’aquest nou escenari que es dibuixa és l’atemptat que va tenir lloc a l’aeroport de Kabul, quan milers de persones intentaven abandonar el país, incapaces de tornar a viure sota el jou talibà. La violència a l’Afganistan no s’elimina, es transforma. Si la presència de les tropes nord-americanes va suposar un rebrot de la insurgència talibana, que al final ha aconseguit el control del país, les nombroses faccions islamistes lluitaran per aconseguir quotes de poder. És el cas d’Estat Islàmic. De fet, en algun moment, es va arribar a pensar que l’organització de la bandera negra podria convertir l’Afganistan en una nova Síria. Les serioses derrotes recollides per l’organització i la mort del seu líder, Abu Bakr al-Bagdadi –abatut per les forces especials nord-americanes en una operació al nord de Síria l’any 2019–, han impossibilitat que els gihadistes poguessin fer realitat la implantació sobre el territori. A més, en terres afganeses encara té una forta ascendència l’organització primigènia, Al-Qaida, fundada per Bin Laden. El futur de l’Afganistan queda marcat per la violència de grups terroristes –un dels quals, els talibans, ara al govern– i la marxa de les missions internacionals que deixen l’absolut control a aquests grupuscles.

UNA DÈCADA DE GUERRA

Amb el permís de l’atenció que ha generat durant les darreres setmanes el conflicte de l’Afganistan, la guerra de Síria és la més virulenta d’aquestes primeres dècades del segle XXI. Precisament, aquest 2021 es compleixen deu anys del seu inici. Una guerra que es va originar sota la premissa de les revolucions àrabs que el 2011 van aconseguir tombar règims tan granítics com el de l’Egipte de Hosni Mubarak, el de la Líbia de Moammar al-Gaddafi o el de la Tunísia de Ben Ali. El règim dels Al-Assad –el seu pare, Hafiz al-Assad, va arribar al poder gràcies a un cop d’estat el 1982– va demostrar que no tenia els engranatges tan dèbils. Després d’una dura repressió contra els manifestants, Bashar al-Assad ha demostrat que té grans aliats, Rússia i l’Iran, que li han permès assumir el control del territori i tenir la guerra gairebé guanyada. El conflicte de Síria ja no ocupa espai en l’agenda dels mitjans de comunicació, però la violència continua en una zona molt concentrada del país, la província d’Idlib, al nord-oest. Per posar només un exemple: en les darreres setmanes, han estat habituals els bombardejos de les tropes russes, que han deixat desenes de combatents morts. Els atacs de l’exèrcit turc contra posicions kurdosirianes també són habituals. La guerra de Síria es va convertir amb el pas dels anys en una batalla que implicava diferents actors internacionals. Des de les potències del Golf Pèrsic (Qatar, l’Aràbia Saudita), que en els primers compassos del conflicte van donar suport als grups rebels que s’oposaven al règim, fins a l’aparició d’Estat Islàmic el 2014, que va suposar un abans i un després amb la implantació i l’expansió d’un autoproclamat califat en territori de l’Iraq i Síria.

L’any 2021, una dècada després, els actors més interessats a continuar a les acaballes de la guerra siriana són Rússia i Turquia. Moscou ha donat suport des del primer minut a Al-assad. Amb una relació d’aliats que es remunta a l’època soviètica, el règim ha trobat en Putin la baula que li ha permès aguantar en els moments més crítics. Ara, sobre el terreny, i alineats amb Al-Assad, hi ha l’exèrcit rus i faccions dels Germans Musulmans, que tenen el suport de l’Iran, país també afí al govern sirià. L’altre actor que altera els darrers compassos d’aquesta guerra és la Turquia de Recep Tayyip Erdogan, que sempre ha jugat un paper molt ambigu en aquest conflicte.

urgència humanitària

La guerra del Iemen és una de les més cruentes que es lliuren en aquests moments al planeta. Es va iniciar el 2014 i segons l’ONU és conseqüència de la Primavera Àrab. Aquesta és una guerra que enfronta els houthis –xiïtes, que tenen el suport de l’Iran– amb el govern d’Abd Rabbuh Mansur Hadi, que té el suport de l’Aràbia Saudita. Precisament, aquests dos grans actors regionals han traslladat les seves pugnes a territori iemenita.

Les Nacions Unides han criticat l’actuació de Riad pel gran nombre de víctimes civils que ha provocat la seva intervenció. Fa poques setmanes, els combats entre les dues faccions van deixar seixanta-set morts entre els combatents rebels i les forces progovernamentals.

Ara la violència es concentra a la zona de Marib, on el conflicte s’ha agreujat en els darrers temps. Després de set anys de guerra, el Iemen, un dels països més pobres del planeta, pateix una greu crisi humanitària que s’ha descrit com “l’infern sobre la terra”. Per culpa dels combats es fa molt difícil que l’ajuda alimentària arribi a la població civil. El resultat: dos terços dels 28 milions d’habitants del país es troben en una situació molt precària i la fam ha començat a fer estralls en la població més vulnerable, sobretot els nens. Les epidèmies de còlera que s’han anat encadenant al llarg del conflicte han suposat la mort de gairebé 4.000 persones. La pau queda lluny, de moment. Els intents de l’ONU per frenar el conflicte entre els rebels i les forces governamentals no han donat resultats.

atrapats pel terrorisme

Una crisi que afecta de manera directa el Iemen és el conflicte que des de fa dècades es viu a Somàlia. Atrapats entre els grups terroristes i els anomenats senyors de la guerra, la població civil pateix una greu crisi humanitària. Milers de somalis emigren cap a altres zones del planeta i un dels seus destins és el Iemen. Es calcula que tres milions de persones han abandonat el seu país en els darrers anys. En aquest cas és la milícia Al-Shahab, una filial d’Al-Qaida, la que sembra la desestabilització d’un país també castigat per una greu sequera. La milícia domina la part sud i central del territori i són freqüents els atacs a la capital del país, Mogadiscio. Els atacs aeris perpetrats pels Estats Units contra Al-Shabab van ser continuats durant el mandat de l’expresident Donald Trump. Aquest tipus d’actuacions han causat un gran nombre de víctimes civils, fet que denuncia Amnistia Internacional, a més d’un gran desplaçament de persones que fugen d’aquestes zones, angoixades pels atacs aeris. El juliol passat, els Estats Units van perpetrar un atac amb drons, el primer des que Joe Biden ostenta la presidència.

Una altra de les zones especialment colpejades pel terrorisme és el Sahel. Comprèn onze països, molts dels quals es troben entre els més pobres del món. El Sahel destaca per la presència de milícies i grups terroristes, especialment a Nigèria. La intensificació de les operacions antiterroristes franceses el 2020 va clavar alguns cops als militars, va debilitar la filial local d’Estat Islàmic i va matar diversos líders d’Al-Qaida. D’altra banda, l’ONU alertava fa uns mesos que les necessitats humanitàries a la regió estan assolint nivells històrics. La violència i els efectes del canvi climàtic estan provocant l’augment dels desplaçaments interns a causa de les sequeres, que provoquen que molts agricultors es quedin sense un mitjà per viure. Són els que ja s’han començat a anomenar refugiats per culpa del canvi climàtic, un tipus de refugiats que, segons els experts, aniran en augment els propers anys. D’altres conflictes que castiguen severament Àfrica és l’obert a la República Democràtica del Congo, que es va iniciar el 2012 i que té diversos països de la zona en conflicte.

un conflicte ignorat

Etiòpia, situat a la Banya d’Àfrica, és des de fa dècades un dels països més pobres del món. Castigat per la sequera i per una guerra amb Eritrea, ara pateix una nova crisi amb el conflicte obert a la regió de Tigre, ignorat per la comunitat internacional. Des que van esclatar els combats el 4 de novembre del 2020, milers de civils han perdut la vida i centenars de milers de persones s’han hagut de desplaçar. Moltes d’aquestes persones han buscat refugi al Sudan. Les organitzacions no governamentals alerten de les violacions contra els drets humans que s’estan produint aquests darrers mesos. Una de les preocupacions que planen sobre aquest conflicte és la poca informació que hi ha: es fa molt difícil per part dels mitjans de comunicació accedir a la informació i això fa témer que la situació encara sigui molt més greu. Tigre és la regió més meridional d’Etiòpia, que limita amb Eritrea, i va ser fundada el 1995. Actualment està sota l’atac del govern d’Addis Abeba. L’escalada bèl·lica a Tigre amenaça la unitat de tot l’estat, perquè es tem que altres regions reclamin la seva pròpia independència i condueixin el país cap a la fragmentació. Etiòpia és un enclavament estratègic a la Banya d’Àfrica, a més de ser un dels principals aliats dels Estats Units a la zona, on compleix el paper de controlar i perseguir els grups gihadistes de Somàlia.

tensió al donbass

Des del 2014, Ucraïna i Rússia viuen un conflicte permanent a la zona del Donbass, a l’est d’Ucraïna.

És una guerra que ha tingut els seus alts i baixos, però la violència en aquesta part del país no cessa i ara sembla que es reactiva. En aquests anys hi han mort 14.000 persones i ha suposat que la regió (que comprèn les zones de Donetsk i Lugansk) estigui sota el domini dels militars prorussos, que tenen el suport de Moscou. L’abril passat, el Donbass es va tornar a encendre, ignorant els Acords de Minsk signats el 2015 i que havien de portar estabilitat i pau a la regió. Les paraules del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, afirmant que no es pot descartar “una gran guerra amb Rússia” mostren que la situació actualment és molt tensa entre els dos països. Kíev ara juga la carta de saber que té el suport explícit dels Estats Units.

Un dels episodis més rellevants d’aquest conflicte es va produir quan Rússia es va annexionar la península de Crimea (que pertanyia a Ucraïna) a partir de la celebració d’un referèndum organitzat per les autoritats de Crimea i en el qual el 96% dels votants van optar per tornar a Rússia. La comunitat internacional, però, mai ha acceptat els resultats d’aquesta consulta. Malgrat això, per la seva banda, Rússia va decidir annexionar Crimea, que a la pràctica ja forma part del territori rus.

violència desmesurada

Coincidint amb els primers dos anys de govern del president Andrés Manuel López Obrador, Mèxic ha registrat els dos anys més violents de la seva història, amb 34.682 víctimes d’assassinat el 2019 i 34.554 el 2020. Aquest país centreamericà és on es produeixen més morts sense estar en guerra.Sis estats concentren el 50,4% dels homicidis: Guanajuato, Baixa Califòrnia, Jalisco, Estat de Mèxic, Michoacán i Chihuahua. La raó d’aquesta violència s’ha de buscar, primer, en les guerres internes que hi ha entre els càrtels de la droga. D’altra banda, Mèxic és un dels països on hi ha més feminicidis del món. Les últimes dades revelen que del gener al maig del 2021, 400 dones han estat assassinades. El 2020 també entra en la llista com l’any en què s’ha exercit més violència contra la premsa, amb un total de vint assassinats de reporters. A Colòmbia, la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN) continua activa junt amb grups paramilitars però la violència ha disminuït considerablement des de l’acord de pau.

el conflicte més llarg

El dels israelians i palestins és segurament un dels conflictes que acumula més dècades i, de moment, no s’hi albira una solució immediata. Les parts fa anys que estan enrocades. Els anys de domini de l’ex-primer ministre Benjamin Netanyahu han suposat una gran cohesió en la societat israeliana sobre la qüestió palestina: no hi ha una concessió. A l’altra banda hi ha Hamas, que governa a la Franja de Gaza, i que no dubta a atacar el seu enemic tot i saber el gran nombre de civils que perden la vida en cada incursió de l’exèrcit israelià. Els intents de rebaixar la tensió i aconseguir un estat de pau durador en el temps s’han demostrat impossibles. Ni els Acords d’Oslo d’un ja llunyà 1993 –amb el patrocini en aquell moment del president nord-americà, Bill Clinton– no van servir per finalitzar un conflicte que es remunta a cinc dècades i que ha provocat la mort de milers de civils en diversos períodes de guerra. Al contrari, els atacs israelians contra els palestins i la resposta d’aquests amb coets cada vegada més sofisticats són habituals: el darrer brot de violència es va produir el maig passat i va causar centenars de víctimes mortals, sobretot a la banda dels palestins.

després del cop d’estat

El cop d’estat del mes de febrer a Myanmar ha suposat una important onada de violència que ha provocat la mort de més d’un miler de persones. El cop liderat pel general Min Aung Hlaing ha enfonsat el país en una crisi política, social i econòmica, així com en una espiral de violència augmentada amb el naixement de noves milícies civils que han accentuat la guerra de guerrilles en què està immersa Myanmar des de fa dècades. L’onada repressiva de les forces de seguretat es combina amb la crisi oberta amb una de les minories ètniques del país: els rohingyes, una minoria musulmana en un país eminentment budista que ha hagut d’abandonar les seves terres a causa de la repressió de l’exèrcit. Es calcula que més de 700.000 persones han hagut de fugir cap al país veí, Bangladesh. Des de llavors, Aung San Suu Kyi –que abans del cop d’estat era la presidenta del país, i que al seu moment va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau– ha vist com Occident li girava l’esquena i ara es troba enmig d’un procés judicial. El cop d’estat és un nou episodi que complica la ja de per si complexa situació del país asiàtic.