Junts contra Franco

El 7 de novembre del 1971, la parròquia de Sant Medir de Barcelona acull un esdeveniment que no té res a veure amb l’activitat religiosa, però que es convertirà en una fita històrica. Des de primera hora del matí, unes tres-centes persones penetren cautelosament a l’edifici. En un banc de la plaça del davant de l’església, una estudiant es converteix en el salconduit que permet als assistents tenir la certesa que no s’albira cap perill a l’horitzó. Prèviament, cada grup ha ideat el seu propi mecanisme de control. No es deixa res a l’atzar. La trobada té l’ajuda inestimable del príncep Joan Carles, que és a Barcelona per participar en un campionat de regates de la classe Dragó i que desvia l’atenció de la policia, plenament concentrada a vigilar les cantonades de l’Eixample per on passa la comitiva reial. Val a dir que el príncep guanyarà la regata amb el iot Fortuna, un bon presagi per als assistents a la sessió constitutiva de l’Assemblea.

La presidència de la sessió, formada per membres de la coordinadora, se situa just al davant de l’altar. Una vegada fetes les darreres comprovacions de seguretat, el president de la mesa dona la benvinguda als assistents en nom de la comissió preparatòria de l’Assemblea de Catalunya. L’encarregat de fer-ho és Josep Andreu Abelló, que havia estat diputat del primer Parlament autonòmic el 1932. Es tracta d’un moment especialment emocionant. Un dels assistents, Miquel Sellarès, recorda mesos després: “Semblava que continués el discurs que va acabar algun dia al Parlament de Catalunya.” En el seu parlament, Andreu té un recordatori especial per a aquells catalans “que han deixat la vida en defensa dels seus ideals i en la lluita contra la dictadura, que té sotmesa la nostra pàtria des de fa trenta-dos anys”. També envia una salutació especial “als presos i als perseguits per les seves lluites socials i polítiques”.

Tot seguit, cedeix la paraula a Agustí de Semir, que llegeix el “resum de treball de la pre-Assemblea”. En el document es recorda breument el procés de gestació del nou instrument unitari, que ha partit d’una proposta de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques i que vol anar més anar més enllà de la confluència dels partits per integrar els sindicats, els grups d’estudiants i professionals liberals, les associacions de drets humans... Dit en altres paraules, aquells col·lectius que han plantat cara al règim franquista i n’han patit la repressió desenfrenada, sense treva. El procés de gestació no ha estat gens senzill i ha ocupat un any sencer. El mes de febrer s’ha celebrat una primera reunió en la qual s’aprova el primer document, en què s’explicita la voluntat d’avançar “cap a l’Assemblea de Catalunya”. En el document llegit per De Semir es fa incís en la voluntat de “cercar en els més amplis sectors socials, econòmics, polítics i culturals del nostre poble la convergència en la definició d’una alternativa democràtica que configuri les exigències mínimes per les quals cal lluitar en comú, a fi que retorni al poble el poder de decisió”. Després de De Semir, pren la paraula Joan Raventós, encarregat de llegir l’informe polític redactat per la comissió preparatòria. El dirigent socialista remarca que “la crisi del règim és una crisi d’estat” i fa incís en la necessitat d’aprofitar aquesta conjuntura immillorable per tal de bastir una plataforma unitària democràtica i antifranquista. Abans de començar les discussions, Joan Colomines demana que es dediqui un minut de silenci a Antonio Ruiz Villalba, assassinat pocs dies abans durant una mobilització dels treballadors de la Seat en què es demanava la readmissió d’alguns companys acomiadats.

Tampoc ha estat fàcil consensuar un programa comú. De fet, el document s’ha acabat de perfilar en el temps afegit, a la sagristia de l’església de Sant Medir, mentre a la sala de l’assemblea es llegeixen els missatges d’adhesió. Alguns dels assistents explicaran posteriorment els punts de fricció. Francesc de B. Aragay, per exemple, recorda que el de la coordinació amb la resta de l’Estat va ser el que va aixecar més polseguera. També es debat, sense consens final, una esmena de l’Assemblea d’Intel·lectuals en què es demana que es faci constar que es garanteixi “l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític”. Una crònica apareguda al diari Le Monde recorda que, en total, hi va haver trenta-dues intervencions i més de cinc hores de debat intens i alhora cordial.

Una vegada aconseguit el consens, els quatre punts es converteixen en un eslògan repetit fins a l’extenuació i reproduït en el carnet dels associats, talment com si hom s’obsedís a memoritzar-lo. Després de la sessió, una multitud de gent abandona el recinte barrejada entre els feligresos que han assistit a les misses vespertines. Els uns se’n van amb l’esperit apaivagat per haver complert amb el precepte pasqual i els altres, amb la satisfacció d’haver participat en una trobada inesborrable sense cap tipus d’intervenció policial.