“L’Assemblea es construïa des de baix”

Comparteixo totalment l’afirmació de Josep Benet. En aquest país, la unitat és com un mite del qual tothom parla i que tothom desitja, però ningú l’ha acabat de veure. No obstant això, en aquell període tan complicat del tardofranquisme es va aconseguir unir veus molt diferents de la societat catalana a partir d’un programa molt bàsic resumit en els famosos quatre punts. Això no s’havia aconseguit entre el final de la Guerra Civil (1936-1939) i els anys setanta, tot i que se n’havien fet alguns intents. Hi havia hagut, per exemple, la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques, la Taula Rodona... En realitat, la unitat que s’havia aconseguit havia estat molt parcial o només limitada als partits polítics. Però l’Assemblea anava molt més enllà. Va significar una eclosió d’organitzacions i moviments veïnals, que juntament amb els partits polític li van donar una dimensió extraordinària, inèdita fins aleshores.

L’Assemblea de Catalunya ja es trobava organitzada des del 1971. En canvi, a la resta de l’Estat no va ser fins al 1974 que sorgí la Junta Democrática de España, i fins al març del 1976 no s’arribà a la confluència d’aquest organisme amb la Plataforma de Convergencia Democrática, coneguda com la Platajunta. A banda d’aquest retard, a la resta de l’Estat el moviment antifranquista es fa sobretot des de dalt. En canvi, aquí es fa des de baix, la qual cosa permet aglutinar moltes sensibilitats. Hi ha un element molt important, i és que el moviment obrer va assumir la defensa dels drets nacionals de Catalunya, que entenien indestriables dels drets socials dels treballadors.

Era molt variat. Ideològicament, en formaven part des de demòcrates cristians fins a gent de l’extrema esquerra. Era un ventall molt ampli. En l’aspecte social, hi havia un predomini dels intel·lectuals, professionals, docents, estudiants, assalariats de serveis, administratius i tècnics mitjans, així com un nucli més petit del sindicalisme obrer i també de la petita burgesia tradicional.

Aquest és un aspecte molt interessant. El maig del 1968 representa una ruptura respecte a allò que s’havia viscut des de la postguerra europea. A Catalunya, com a tot Europa, el ressò d’aquell moviment també arriba i s’imbrica amb l’oposició al franquisme. Viure a la contra no significava únicament militar en un partit polític en la clandestinitat, sinó també ser antiautoritari, anarquista o contracultural. De fet, hi ha alguns sectors antifranquistes que no només no formen part de l’Assemblea de Catalunya, sinó que fins i tot hi estan en contra, però tots ells són la generació de l’Assemblea, la que compartia el sentiment que s’havia de trencar un sistema tan ranci com el franquisme. I aquesta és una coincidència rellevant.

Es diu que el PSUC era el partit hegemònic i ha un cert mite en el sentit de dir que controlava l’Assemblea. Però això no va ser ben bé així. El PSUC era el partit que tenia més militants, més representació, el més actiu i probablement el que tenia la gent més preparada. Va tenir un paper hegemònic, que no hegemonitzador, com a mínim durant tots els anys de vida de l’Assemblea. En l’etapa final, seguríssim, perquè es va trobar amb molta oposició quan hi va haver el debat entre reforma i ruptura. L’Assemblea apostava per aquesta darrera opció i va fer campanya per l’abstenció en el referèndum del 1976, i el PSUC, que seguia les directrius del PCE, va apostar per la reforma. I això es va reflectir en els plenaris o en el secretariat permanent de l’Assemblea. També s’ha de valorar el paper que van tenir els partits independentistes, aleshores minoritaris. El PSAN és el partit que va teoritzar més sobre l’Assemblea i com havia de ser la ruptura.

És un element clau, molt característic d’una organització construïda des de la base. Recordo que en una entrevista que vaig fer a Pere Portabella, m’ho deia així: “És que nosaltres fèiem reunions del secretariat a les quals venia la gent de comarques, d’Osona, de Banyoles. I això et feia veure que era un moviment de tot Catalunya.” Jo crec que, en aquest sentit, l’Assemblea és una expressió de catalanisme popular antifranquista. L’Assemblea de Catalunya no era únicament una coordinadora de partits i grups polítics, sinó també un mecanisme de representació social i territorial. A la majoria de les comarques hi havia implantació assembleària, cosa que implicava una acceptació social molt elevada d’aquesta instància unitària.

Va variar. No va ser la mateixa abans que després de la mort de Franco. L’eclosió que hi va haver després del 20 de novembre del 1975 és impressionant. Recordem les mobilitzacions de Sant Boi el 1976 o la de l’Onze de Setembre del 1977. Aquí l’Assemblea era totalment imbatible. Abans no tant, tot i que hi va haver concentracions molt importants, com ara la del 1972 a Ripoll o la de l’any següent a Vic, que va ser frustrada per la policia però que va derivar en diferents mobilitzacions a Osona i al Vallès Oriental. Tot això implicava l’existència d’una xarxa clandestina de mobilització fenomenal.

L’Assemblea va aconseguir imbricar gent de diferents àmbits en la lluita per la democràcia. I va permetre popularitzar campanyes a favor de l’Estatut, per exemple. Això sense l’existència i el treball de l’Assemblea hauria estat impossible. Sense la pressió popular molts canvis no haurien estat possibles o, com a mínim, haurien estat diferents.

De l’Assemblea de Catalunya en queda tot i res. M’explico. Si analitzem els principals punts programàtics, per exemple, ens adonem que a banda de l’autonomia, la resta segueixen sent plenament vigents. Però, d’altra banda, no en queda res perquè l’esperit unitari de l’Assemblea, que també incloïa el dret a l’autodeterminació, es va anar difuminant quan es va apostar per la reforma i no per la ruptura. Hi havia companys de viatge que compartien objectius, però que van anar divergint fins a la dissolució.