“Vull tornar a ser el d’abans”

Com que vol man­te­nir l’ano­ni­mat, li direm Car­los. Té prop de 40 anys i és d’un país de l’Amèrica del Sud. Per cir­cumstàncies de la vida, ara resi­deix a Bar­ce­lona, on cursa estu­dis rela­ci­o­nats amb la seva pro­fessió, la música. Tot nor­mal, lle­vat que fa anys que pateix ago­rafòbia; té un con­tacte social mínim. La seva mare està amb ell a Bar­ce­lona per donar-li suport en totes les ges­ti­ons que cal­gui fer. Se li escapa: “Sento que soc una càrrega per a ella.” Sap, però, que no és així. “Ella és l’única de la meva família que podia venir a Bar­ce­lona a aju­dar-me men­tre esti­gui en aquest procés. Per això li dono les gràcies cada dia.” En Car­los ha espe­rat la nos­tra tru­cada amb un cert des­as­sos­sec, con­fessa, perquè encara que no ens veiem cara a cara no deixa de ser un con­tacte social.

La seva història es remunta a quan tenia 24 anys i vivia al seu país. Una rup­tura amo­rosa li va des­en­ca­de­nar un dal­ta­baix inte­rior. I va arri­bar el diagnòstic de fòbia social. Una altra experiència traumàtica el va abo­car al diagnòstic d’ago­rafòbia. “Estava a la uni­ver­si­tat, estu­di­ant vete­rinària, i la meva met­gessa va fer-me una carta perquè a la facul­tat no m’expo­ses­sin a situ­a­ci­ons soci­als estres­sants, ja que tenia un diagnòstic de fòbia social. El cas és que un dia un dels meus pro­fes­sors em va fer aixe­car i em va fer posar davant dels com­panys per par­lar. Quan va aca­bar, vaig anar al bany, i em vaig beure una ampo­lla de Rivo­tril [marca d’un medi­ca­ment que té clo­na­ze­pam, del grup de les ben­zo­di­a­ze­pi­nes]. Em vaig que­dar ador­mit allà, fins que un amic va venir a bus­car-me. No vaig tor­nar mai més a la uni­ver­si­tat i no vaig poder aca­bar els estu­dis.” Si hagués tin­gut una cama engui­xada, segur que el pro­fes­sor no l’hau­ria expo­sat. La salut men­tal sovint és menys­tin­guda. En Car­los va entrar en una depressió severa, de la qual va ser trac­tat al seu país. Van uti­lit­zar teràpia elec­tro­con­vul­siva (TEC), cone­guda abans com a elec­tro­xocs. Va fer una dot­zena de ses­si­ons. “Em va anar bé.”

La fòbia genera distàncies: “A mesura que el pro­blema creix, vas per­dent amics.” I segueix dient: “Vull tor­nar a ser el d’abans, aque­lla per­sona que sem­pre con­nec­tava... Recordo quan estava bé, i sento una nostàlgia afe­gida.” Fa teràpia, con­vençut dels avenços. “Em vaig com­prar una bici i vaig sor­tir amb una amiga que em va por­tar a fer una ruta. L’endemà vaig sor­tir sol; ho vaig acon­se­guir. Després em vaig fer mal al genoll i no vaig con­ti­nuar. Amb la bici vaig ràpid i no em fixo en la gent, no hi ha con­tacte visual. Vigilo el trànsit. M’ha aju­dat, però segueixo evi­tant el pro­blema prin­ci­pal: enca­rar la gent al car­rer.” Amb la teràpia s’hi va enfron­tant a poc a poc. “Gràcies a la meva tera­peuta he acon­se­guit tenir l’ajuda d’una psicòloga en pràcti­ques amb qui he ela­bo­rat una mena de gra­e­lla amb tot allò que em genera ansi­e­tat al car­rer, de més a menys, per anar fent-ho amb ella i anar-m’hi expo­sant.”