“Com més temps fa que no surts de casa, més costa”

“L’aïlla­ment social és un pro­blema de salut cada vegada més impor­tant.” Són parau­les del tre­ball Hikiko­mori a Espa­nya: un estudi des­crip­tiu, del 2014. Des d’ales­ho­res, els espe­ci­a­lis­tes en salut men­tal que hi par­ti­ci­pen n’han publi­cat dos més, l’últim l’any pas­sat. Han ana­lit­zat el segui­ment d’un bon nom­bre de paci­ents a Cata­lu­nya durant un any i han estu­diat també quin pes té la família en aquests casos severs d’aïlla­ment. El hikiko­mori és, expli­quen, un feno­men psi­co­pa­tològic i sociològic pel qual les per­so­nes, espe­ci­al­ment els joves, es reti­ren com­ple­ta­ment de la soci­e­tat per un període d’almenys sis mesos. “És un estil de vida cen­trat en la llar, sense interès o volun­tat d’anar a estu­diar o a la feina.” Pot ser que se surti pun­tu­al­ment a fer un encàrrec, però no hi ha cap con­tacte social. Aques­tes recer­ques, publi­ca­des per revis­tes espe­ci­a­lit­za­des, s’han basat en els casos de 200 per­so­nes. Un dels pro­fes­si­o­nals que hi ha par­ti­ci­pat és el metge psi­quia­tre David Córco­les, de l’Ins­ti­tut de Neu­ropsi­quia­tria i Addic­ci­ons de l’Hos­pi­tal del Mar. “Amb la pandèmia hi ha per­so­nes que els ha empit­jo­rat l’estat, com és el cas dels paci­ents amb tras­torns d’ansi­e­tat, tras­torns obses­si­vo­com­pul­sius, ago­rafòbia.” En el cas de l’ago­rafòbia, afe­geix: “S’ha de fer un esforç extra, perquè si d’entrada no vols sor­tir i a sobre et donen una jus­ti­fi­cació per no fer-ho... I una dada molt impor­tant: sabem que com més temps por­tes sense sor­tir de casa, més costa fer-ho.”

És difícil detec­tar els hikiko­mori si l’entorn no n’alerta. “Tenim paci­ents que fa vint anys que no sur­ten de casa. El que més, trenta-cinc. No ha sor­tit per a res; no ha tras­pas­sat la porta de casa.” Hi ha dos tipus de hikiko­mori, pri­mari i secun­dari. “En el pri­mari, supo­sa­da­ment, no hi ha cap mena de pato­lo­gia i l’aïlla­ment és l’únic símptoma. El hikiko­mori secun­dari és el que s’ha produït per alguna malal­tia men­tal.” Tot i que al Japó hi ha estu­dis que repor­ten molts casos pri­ma­ris, en l’estudi català n’hi ha pocs. Hi ha molt camp per explo­rar. I es fa difícil creure que no hi hagi comor­bi­di­tat, és a dir con­currència de diver­ses pato­lo­gies.

No és tan estrany caure en aquesta síndrome. Ima­gi­nem una per­sona amb depressió que només té esma per estar al llit; sor­tir al car­rer se li fa un món. I no surt. Seguirà així si al vol­tant no hi ha ajuda. “Com­pleix els cri­te­ris d’un hikiko­mori secun­dari. Una depressió porta a tan­car-se. S’evi­den­cia la importància que juga l’entorn per detec­tar aquests casos.” I segueix comen­tant, sobre l’entorn: “Dels 200 paci­ents que teníem en vam poder visi­tar 164, perquè en el cas dels 36 res­tants les seves famílies no van voler. És dur.”

Quant al per­fil dels afec­tats, segons la recerca, eren per­so­nes d’uns 40 anys de mit­jana. Tenint en compte que el temps d’aïlla­ment mitjà era de tres anys i mig, volia dir que havien començat aquest com­por­ta­ment als trenta i escaig. “Tres anys i mig... és molt greu. Vam veure que com més temps havia pas­sat, més difícil era modi­fi­car la con­ducta d’aïlla­ment. Com més temps pas­sava més greus eren els casos, amb la qual cosa esta­ven jus­ti­fi­cats els ingres­sos hos­pi­ta­la­ris invo­lun­ta­ris. El resul­tat d’això era que millo­ra­ven més que els que no esta­ven tan greus. Sem­bla una con­tra­dicció, oi?”

Hi ha aspec­tes de la nos­tra manera de fer que poden ser con­si­de­rats “excen­tri­ci­tats”, però d’altres cla­men al cel i hau­rien de pre­o­cu­par el nos­tre entorn. “Pots dir un dia: «Avui no tinc ganes de sor­tir!» A tots ens agrada, això. Pots deci­dir-ho i fer-ho, voluntària­ment. Una altra cosa és quan el fet mateix de tan­car-te a casa t’indu­eix a no sor­tir i arriba el dia que ho has de fer i ja no pots. No deci­dei­xes lliu­re­ment. Hi ha alguna cosa que està deci­dint per tu.” De vega­des no és fàcil engan­xar el moment just en què una situ­ació deixa de ser salu­da­ble.

Podríem pen­sar que és impos­si­ble que una per­sona amb aques­tes cir­cumstàncies pugui tenir res­pon­sa­bi­li­tats fami­li­ars. “Alguns sí que en tenen, però no gai­res. Si tens pare­lla i està bé... Recordo un cas que la per­sona afec­tada feia vint anys que no sor­tia, a causa d’una ago­rafòbia, i no volia seguir cap trac­ta­ment. Era una pare­lla amb una filla.”

Si se sumen el fet que són paci­ents que no es fan notar i el fet que patim un dèficit de pro­fes­si­o­nals de la salut men­tal en l’atenció pública, és segur que l’hikiko­mori s’infra­di­agnos­tica. Un altre cop s’evi­den­cia la situ­ació de falta de recur­sos en salut men­tal, que es pot qua­li­fi­car de dramàtica, si es com­para amb la inversió que es fa en països del nos­tre entorn. El sen­tit comú ens diu que és intel·ligent, per part dels gover­nants, inver­tir en salut men­tal, i que és un bene­fici per al con­junt de la comu­ni­tat. “Sí, però aquest bene­fici no és imme­diat, i els polítics tre­ba­llen a curt ter­mini.”

“La síndrome hikiko­mori com­porta un sofri­ment com­ple­ta­ment soter­rat. Cal tenir pre­sent, a més, que són per­so­nes que no donen pro­ble­mes, al con­trari. Són casos que no donen la cara. Hi havia el cas d’una dona que feia cin­quanta anys que estava segres­tada a casa per la seva mare, que patia una malal­tia men­tal.” Tris­ta­ment, la rea­li­tat supera la ficció. En els seus estu­dis, l’equip d’inves­ti­ga­dors n’ha dei­xat constància: “Pro­ba­ble­ment, la pre­va­lença i la mag­ni­tud de l’aïlla­ment s’han subes­ti­mat a causa de la falta de ser­veis comu­ni­ta­ris específics de salut men­tal capaços de detec­tar i trac­tar aques­tes per­so­nes a casa.”

Com ja s’ha comen­tat, la majo­ria de casos detec­tats són per­so­nes que patei­xen altres símpto­mes, a part de l’aïlla­ment. Els tras­torns psicòtics i d’ansi­e­tat són els més freqüents. “L’alta comor­bi­di­tat ens fa con­cloure que pot­ser no es tracta d’un diagnòstic nou, sinó més aviat d’una síndrome severa asso­ci­ada amb múlti­ples pato­lo­gies men­tals.” En bona part dels casos, un 60%, també hi havia ante­ce­dents fami­li­ars de tras­torns men­tals, en un 45% per part de fami­li­ars de pri­mer grau. Al vol­tant d’un 56% dels casos era la mare qui apor­tava els ante­ce­dents de tras­torns afec­tius i ansi­e­tat. Quant als ante­ce­dents per via paterna, els diagnòstics més freqüents van ser els psicòtics i l’abús de dro­gues.

La família és, en bona part dels casos, la detec­tora del pro­blema dels paci­ents estu­di­ats, però també pot tenir a veure amb el pro­blema. És molt impor­tant, per exem­ple, la qua­li­tat de les rela­ci­ons, si la família és dis­fun­ci­o­nal, si hi hagut negligència emo­ci­o­nal, abús... Sobre el punt de la dis­funció fami­liar en relació amb el hikiko­mori al Japó, en la recerca es parla del con­cepte amae, un terme japonès que es refe­reix a la dependència dels fills res­pecte als pares pel que fa a cures de tota mena. S’ini­cia en la infan­tesa, amb bones dosis de mani­pu­lació, i con­ti­nua en la vida adulta. A aquesta infan­ti­lit­zació s’hau­ria de sumar una criança poc exi­gent amb els fills, i un jovent amb poca moti­vació i mol­tes como­di­tats a la casa paterna i materna. Tot ple­gat pot expli­car molts casos de hikiko­mori. D’altra banda, és segur que no es un feno­men només japonès. També es pot donar en altres soci­e­tats benes­tants.