El dossier
FRANCESC XAVIER VILA
SECRETARI GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
“La situació del català és delicada”
El responsable de la política lingüística del govern ressegueix l’estat del català amb el focus centrat en les darreres polèmiques sobre la immersió a les escoles i el retrocés social de la llengua
LA FORMA D’ACTUAR
“Hi ha persones que tendeixen a enfocar el tema de forma planyívola, i jo crec que és un error, perquè ni és atractiu ni duu enlloc”EL DIAGNÒSTIC
“Hi ha dos adjectius per definir la situació de la llengua catalana. L’un és que ens trobem en una situació delicada. I l’altre que és complexa”PAPER DELS ENSENYANTS
“Cal que el professorat torni a entendre que és un element crucial en el procés de transmetre la llengua a les noves generacions”EL CATALÀ A TV3
“TV3 té uns objectius i rep finançament públic per aconseguir-los. Com menys continguts en català produeix, més s’allunya del seu objectiu”L’ÀMBIT JUDICIAL
“La solució bàsica és augmentar les vocacions de jutges, la qual cosa, a més, permetria resoldre el col·lapse judicial”Hi ha diverses veus que apunten a una crisi del català. La Plataforma per la Llengua parla directament d’“emergència lingüística”. Com a màxim responsable de Política Lingüística del govern, està d’acord amb aquest diagnòstic o s’exagera?
Jo faig servir dos adjectius. L’un és que ens trobem en una situació delicada. I l’altre que és complexa. Quan dic delicada vull dir que tot i que el català és una llengua mitjana amb molta potencialitat i que en molts aspectes segueix sent una llengua robusta, que es transmet de pares a fills, que capta nous parlants, amb milions de persones que la tenen com a segona llengua..., estem en una conjuntura en què els aspectes positius no són suficients per contrarestar les dinàmiques negatives. Per tant, la situació és delicada. Si no actuem bé ara, ens podríem trobar que anéssim de mal borràs.
De tota manera, segons en quin territori situem el focus, suposo que el diagnòstic és molt divers?
Per descomptat. A mi m’agrada dir que el Vallespir i la Garrotxa són totalment diferents des del punt de vista lingüístic. Aquesta realitat, que varia segons situem el focus en una comarca o en un barri, és complexa de gestionar.
En qualsevol cas, com s’ha de resoldre el debat entre alertar de la mala situació del català i evitar que sigui un tema de queixa permanent, gairebé de rondinaires?
Arreu del món, la gent es preocupa per la llengua, si bé per coses diferents. Mires els diaris britànics i parlen constantment de la qualitat de l’anglès. Si que és veritat, però, que en el nostre cas la preocupació és més acusada. Si agafes un mapa polític d’abans de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i el compares amb el lingüístic, t’adones que hi ha grans discrepàncies. Amb el pas del temps, però, les fronteres lingüístiques i polítiques han anat coincidint. Bàsicament de tres maneres. Alguns estats, com França, han homogeneïtat tota la gent que tenia a les fronteres. D’altres s’han desmembrat i responen molt més a les fronteres lingüístiques. També hi ha una tercera forma d’organització que és el federalisme lingüístic. Bèlgica, Suïssa, Finlàndia o el Canadà van en aquesta direcció. I després hi ha alguns estats, com l’espanyol, on des de fa cent anys hi ha un conflicte real entre dues maneres d’entendre la realitat lingüística: la federal i l’homogeneïtzadora. Al centre han volgut ser com França i a les perifèries hem preferit ser com Suïssa. En tot cas, tornant a la teva pregunta, hi ha persones que tendeixen a enfocar el tema de forma planyívola, i jo crec que és un error, perquè ni és atractiu ni duu enlloc. El que cal fer és reconèixer els problemes i actuar amb seny, mesurant el que vols i el que pots fer i aconseguint que el màxim de gent s’hi apunti.
Comencem per les causes. Quines destacaríeu?
La primera és política. En el món actual, perquè una llengua prosperi ha de tenir un estat que sigui o bé propi o bé propici. Bèlgica, per exemple, és propici per a les seves llengües, perquè garanteix que tinguin el paper que els correspon en els seus respectius territoris. Espanya no vol ser ni propi ni propici per al català. És un estat que porta molt malament la seva diversitat, i a hores d’ara segueix intentant que el castellà tingui una posició com més suprema millor. Per exemple, no ha volgut que les llengües de l’Estat estiguin protegides en igualtat de condicions que les altres llengües europees. Això arriba a extrems delirants. Quan la UE planteja el currículum europeu i el fa en totes les llengües oficials i a més a més el fa en turc, en noruec, en islandès... no mou ni un dit perquè ho faci en català, en basc o en gallec, per exemple. La maquinària de l’Estat està pensada per afavorir una llengua i no unes altres.
Quins altres factors hi ha?
L’altre gran element en joc és la demografia. D’ençà de l’any 2000, tots els països de llengua catalana han viscut una dinàmica d’immigració molt forta que, contràriament al que es pensa, no es va acabar el 2008 amb la crisi. Les entrades i sortides tenen un impacte des d’un punt de vista lingüístic. L’any 2019 va haver-hi l’arribada més important de persones de tota la història, més de 200.000. Per tant, tens l’Estat, tens la demografia i també tens els canvis tecnològics. Quan en els anys vint van començar a arribar immigrants castellanoparlants a Catalunya, la seva opció era quedar-se aquí. En els anys seixanta i setanta, amb una nova onada migratòria, les expectatives també eren de quedar-se, però la realitat ja era un xic diferent, perquè tenies una ràdio, una televisió i un cinema que et feien veure un món en què el castellà tenia més força. En els darrers anys, les noves tecnologies han capgirat de dalt a baix el nostre món. Abans els nens se socialitzaven a casa i el contacte amb el castellà era molt limitat, fins i tot en els anys més durs del franquisme. Ara tenim que els nens de menys d’un any ja tenen contacte amb un mòbil, i les llengües que són presents a internet entren amb més facilitat. Els catalans d’ara estem molt més familiaritzats amb el castellà que no pas les generacions anteriors. També han canviat els valors. Fa cinquanta anys, el concepte de bilingüisme es veia amb suspicàcia. Es partia de la idea que els països havien de ser homogenis i que era millor que una persona dominés una sola llengua. Aquella manera de pensar, avui dia és minoritària i valorem positivament saber llengües.
En alguna ocasió ha dit que hi havia hagut un cert relaxament amb la llengua, sobretot en els darrers deu anys. En quin sentit?
D’entrada, procuro no anar a buscar culpes ni culpables; bàsicament, perquè estarien molt repartides.
Però què s’ha fet malament?
Crec que ens hem relaxat, per exemple, en el model educatiu, fent que entressin persones que no tenen el nivell necessari. També ens hem relaxat en l’ús lingüístic a les aules. Això, en segons quines escoles, pot tenir un efecte més limitat, però en altres centres l’efecte és devastador en el sentit que l’escola és l’única manera d’accedir al català. També ens hem relaxat en moltes altres coses, com ara en el món audiovisual. La gran oferta que tenim en castellà ens ha fet abaixar la guàrdia a l’hora de reclamar el català. També hi ha hagut un relaxament des del punt de vista de demanar l’atenció en català o en la disponibilitat lingüística. Ara mateix, molts dels empresaris que han de contractar persones que han d’estar de cara al públic, es descuiden de fer saber als treballadors que convindria que aprenguessin el català
La xifra de catalans que declara que viu bàsicament en català és molt reduïda, d’un 4%. Ens cal més compromís per ajudar a fer créixer la llengua?
De vegades comento que hem desaprès d’integrar en català. En els anys vuitanta, per exemple, els pagesos parlaven en català als treballadors que arribaven del Senegal, de Gàmbia. Parlar en català era la naturalitat. Vint anys després, els fills d’aquells pagesos parlen en castellà als immigrants, quan aquests no saben ni un borrall de castellà. La capacitat d’integrar en català s’ha afluixat molt. Acollir la gent que ve de fora amb la llengua del país s’hauria de veure amb normalitat, tal com passa a Madrid, a París o en qualsevol altre lloc. Hem d’evitar comportar-nos a base d’estereotips.
Un dels puntals de la normalització lingüística va ser l’escola. La immersió es compleix o caldria revisar el model?
Sempre insisteixo que la immersió és un sistema pedagògic que s’aplica allà on hi ha aprenents en segona llengua. A Catalunya posem els nostres fills junts i no volem separar-los i volem utilitzar el català com a llengua vehicular del sistema educatiu. Les dades ens diuen que hi continua havent un percentatge molt elevat de centres on el català és la llengua vehicular per defecte, però també hi ha molts centres, sobretot aquells on el català no és la llengua majoritària dels alumnes, on hi ha un ús predominant del castellà per part dels professors cap als alumnes. Per tant, els nens que són castellanoparlants no fan immersió en català i els que són catalanoparlants la fan, però en castellà. L’altra qüestió encara és més complicada i és que hem passat d’un ensenyament frontal a un altre per projectes, molt més participatiu. El que ha passat és que a l’aula s’ha acabat reproduint el que passa al carrer. El 28% dels alumnes ens diuen que quan fan treballs en grup mai no parlen en català.
I això com es reverteix?
D’una banda, a través de la sensibilització. Cal que el professorat torni a entendre que és un element crucial en el procés de transmetre la llengua a les noves generacions. També es reverteix amb formació. En aquest relaxament que comentàvem en els darrers vint anys, ens vam pensar ja estava tot fet. Però mentre baixava l’ús del català a les escoles, tampoc s’incidia prou a les universitats en el nivell de català dels professors i en el fet que disposessin d’eines per treballar en règim d’immersió. A més, l’ús de la llengua ha de ser un projecte d’escola, en què s’impliqui el conjunt dels agents del centre. Les coses es poden aconseguir, però calen ganes, compromís i recursos.
I en àmbits com el de l’audiovisual, com resolem la presència minoritària del català?
Si l’Estat espanyol hagués dit, quan hi van haver les televisions privades, que aquestes havien de respectar la pluralitat lingüística, tal com diu la Constitució, aleshores hauríem desenvolupat una indústria audiovisual potent, i els creadors i productors culturals veurien el català com una llengua més útil. Això ens hauria permès entrar a les plataformes en una millor posició perquè tindríem aquest coixí.
Però que s’ha de fer ara?
D’entrada, aconseguir que el marc de l’audiovisual canviï de tal manera que afavoreixi la producció, el doblatge i la subtitulació en llengua catalana.
I en el cas d’internet?
És una mica més complicat, perquè les dinàmiques de mercat són més autònomes. La gent que es guanya la vida a internet amb la seva producció tendeix a necessitar grans masses d’oients. Per tant, aquí hem de trobar maneres de despertar vocacions i també hem de trobar maneres de monetitzar aquestes pràctiques, perquè ara s’ha instal·lat entre la generació més jove la diglòssia digital, la idea que hi ha una llengua més apta per a Instagram o per a Twitter. Hem de ser capaços de fer allò que vam fer al seu moment amb el rock o amb la literatura, per exemple.
En tot cas, hi ha àmbits que semblen batalles perdudes, com el cinema, tot i que s’ha provat per la via legal i a través de finançament públic...
Efectivament, és un espai en què hem tingut molt poc èxit. Està en mans de poques empreses i no hem trobat la manera. És un tema que estudiarem a fons per veure si podem com sortir-nos-en. Certament, la situació no és satisfactòria.
Està satisfet de la presència del català a la televisió pública? En els darrers anys, en molts programes de TV3 hi ha una progressiva introducció del castellà, tal com demanaven partits com Ciutadans. A què es deu això?
Ara mateix, si té algun sentit tenir una Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és perquè generi continguts i ajudi la indústria amb continguts en català de manera predominant. TV3 té uns objectius i rep finançament públic per aconseguir-los. Com menys continguts en català produeix, més s’allunya del seu objectiu. De fet, acaba sent absurd pagar diners per tenir productes en castellà. Hi ha programes en què la presència del català és insatisfactòria.
Hi ha àmbits, com el de la justícia o les notaries, en què s’ha avançat molt poc pel que fa a la presència del català. Com es resol això?
El món de la justícia és especialment complicat, perquè és de dependència estatal. La majoria de jutges que arriben són de fora de Catalunya. Aquí tenim dos reptes: d’una banda, l’increment de les vocacions de jutges catalans i, de l’altra, redoblar els esforços per sensibilitzar i formar els jutges que venen de fora. En tot cas, aquesta segona solució és un pedaç. La bàsica és la primera, la qual cosa, a més, permetria resoldre el col·lapse que actualment tenen els jutjats.
Estats com l’espanyol o el francès inverteixen quantitats considerables de recursos en la promoció de la llengua. Nosaltres només hi invertim 38 milions. És suficient?
Al meu entendre, és més important aconseguir que tota la maquinària de la Generalitat i de la resta d’administracions potenciïn l’ús de la llengua catalana que no pas afegir una quantitat de 10 milions, per exemple. El tema de la llengua és multifactorial. El fet que aconseguim, per exemple, que els empresaris entenguin que són una eina fonamental en la integració lingüística de la immigració, és superior a totes les campanyes que puguem impulsar.
Hi ha molt camí per recórrer, també, en l’àmbit de la cooperació amb els altres territoris de parla catalana. Ara que la situació política sembla més favorable, quins objectius es planteja i què ha començat a fer?
Hi estem tenint contactes sovintejats. Hem parlat de fer campanyes i activitats conjuntes, de coordinar les acreditacions de llengua, d’impulsar conjuntament mesures de reconeixement del català a l’exterior. Aquí tenim un espai clarament més favorable que abans i l’hem de saber aprofitar.
Fa anys es deia que “el català és cosa de tots”. Quin ha de ser, a parer seu, el lema dels propers decennis?
A mi m’agrada la idea que el català és una tasca col·lectiva i que ens implica a tots, tant aquells que han arribat en els darrers anys com els que han nascut aquí. Hem d’aconseguir guanyar nous parlants i que parlar català impliqui formar part de la col·lectivitat.
Fa més de quaranta anys, des de la revista Els Marges es proclamava: “Una nació sense estat, un poble sense llengua.” Segueix sent vàlid aquesta sentència, sobretot en un estat com l’espanyol?
Tal com he comentat al principi de l’entrevista, les llengües necessiten o bé un estat propi o bé un estat propici. I ara mateix no tenim ni una cosa ni l’altra.
DE LA TEORIA A LA PRÀCTICA
Francesc Xavier Vila (Esplugues de Llobregat, 1966) ha passat, en pocs mesos, de la teoria a la gestió. De director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona a secretari de Política Lingüística del govern. Vila té una sòlida formació intel·lectual: és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona (1989) i doctor en lingüística per la Vrije Universiteit Brussel (1996). Fins fa poc havia estat director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la UB. Té nombroses publicacions especialitzades i també s’ha dedicat a la divulgació científica a través d’articles a la premsa o en conferències. Entre les seves darreres publicacions hi ha l’estudi Català, youtubers i instagramers, fet en col·laboració amb Marina Massaguer i Avel·lí Flors. Ara, però, el repte és passar de la teoria a l’acció en un moment especialment complicat per a la llengua catalana. En tot cas, assegura que el seu objectiu és “tornar a donar a la política lingüística allò que mai hauria hagut de deixar de tenir, que és el seu abast transversal”.
UN DIAGNÒSTIC COMPARTIT
Un dels principals reptes de Francesc Xavier Vila és aconseguir un Pacte Nacional per la Llengua que, en paraules seves, permeti disposar d’un “diagnòstic compartit sobre la situació del català i el pacifiqui tant com sigui possible”. No es tracta d’un objectiu senzill, sobretot si tenim en compte que alguns partits han fet bandera de la divisió lingüística. El secretari general assegura: “Hi ha alguns partits, Ciutadans i Vox, que ja ens han dit obertament que no volen participar-hi i que, a més, la seva estratègia serà sempre la contrària a pactar.” En canvi, creu que “no seria inimaginable que el PP reconsiderés la seva posició”. En el cas del PSC, recorda que Salvador Illa s’ha compromès davant el president de la Generalitat a donar suport al govern a l’hora de defensar la llengua, si bé assegura que “no tindria cap sentit establir un pacte per no generar cap política vàlida”. El seu objectiu és signar-lo a finals del 2022, tot i que es mostra caut atès l’escenari polític i judicial.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.