2021 No hem fet net
L’any de la vacunació massiva també serà recordat per imatges com l’elecció del president català, l’assalt al Capitoli, el retorn dels talibans al poder a l’Afganistan i l’adeu de Leo Messi
Després d’haver deixat enrere el pitjor any que es recorda, especialment al món occidental, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, semblava que el 2021 havia de ser el de la represa posterior al drama de la covid-19. La campanya de vacunació massiva va arrencar a empentes i rodolons i va agafar velocitat de creuer durant el segon trimestre de l’any. A Catalunya ha comportat la vacunació del 75% de la població amb la pauta completa, tot i que a final d’any es va començar a aplicar una dosi de reforç. Aquesta actuació preventiva a gran escala (no exempta d’errades en la gestió de l’emissió del certificat acreditatiu de la vacunació) s’ha demostrat absolutament necessària per disminuir els efectes més catastròfics de la pandèmia i el col·lapse hospitalari, però insuficient per fer net d’un virus la presència del qual a hores d’ara fins i tot els més optimistes ja veuen que va per llarg.
Les onades epidèmiques han anat compassades amb una recuperació econòmica que també s’ha produït a batzegades, amb un creixement més lent del previst i dificultats sobrevingudes derivades de l’aturada pràcticament total de l’activitat comercial mundial durant el 2020. Tornar a posar en marxa tots els fluxos de producció i distribució de productes ha generat encariments del transport i de l’energia i està posant en risc el proveïment tant de primeres matèries com de producte acabat.
UN MÓN PERILLÓS
A banda de la crisi pandèmica, o en paral·lel a la situació d’excepcionalitat, el planeta viu sacsejat per conflictes enquistats com el de Síria i, especialment, el de l’Afganistan, on els talibans han retornat al poder després de vint anys de control en precari per part dels Estats Units, que a l’estiu van decidir abandonar aquell país. Són els mateixos americans els que, abans d’aquest ridícul diplomàtic internacional, en van protagonitzar un altre al cor de l’imperi, amb l’esperpèntic assalt al Capitoli per les masses enfurismades seguidores de Trump. El conflicte més important en l’àmbit internacional és, tanmateix, de naturalesa crònica. La crisi climàtica i, molt especialment, les dificultats i la inoperància per fer-hi front, es van posar de manifest en l’enèsima cimera, aquest cop a Glasgow, on les principals potències mundials van tornar a ser incapaces d’anar més enllà dels acords de mínims i les bones paraules que ningú no creu amb gaire fermesa que puguin tirar endavant.
Enmig d’aquesta inestabilitat planetària, la realitat catalana no només no s’escapa dels efectes generals, sinó que hi aporta els específics de la complexa situació política. Hi ha hagut canvi de president, amb l’arribada al setial civil de la plaça de Sant Jaume per primer cop en vuit dècades d’un líder d’ERC, i la repetició d’un govern de coalició republicana entre Esquerra i Junts, que representa un canvi en la correlació de forces però una trista continuïtat de la incapacitat d’advertir que els principals enemics del país no són, respectivament, l’altre soci de govern. Amb aquest panorama, agreujat per la nova andanada contra el català, un fet tan rellevant com l’adeu de Messi ha quedat gairebé com una imatge anecdòtica.
