Contrareforma laboral mínima
Els canvis pactats pel govern, CCOO, UGT, CEOE i Cepyme deixen intactes retallades del PP com l’abaratiment de l’acomiadament improcedent i l’eliminació dels salaris de tramitació
YOLANDA DÍAZ
“El problema no és l’acomiadament, sinó la precarietat”SANCIONS
S’ha incrementat fins a 10.000 euros la multa per cada treballador temporal que hauria de ser fixCGT
“Aquesta no derogació o no reforma és una nova presa de pèl a la classe treballadora”PIMEC
“No s’han recuperat els drets de les pimes perduts en la reforma del 2012”“Derogarem la reforma laboral. Recuperarem els drets laborals arrabassats per la reforma laboral del 2012”, diu l’acord de govern PSOE-Unidas Podemos. Aquesta promesa s’ha convertit, ara per ara, en la modificació de part de l’Estatut dels Treballadors, amb un decret llei que va entrar en vigor el 31 de desembre, que va ser convalidat pels pèls al Congrés el 3 de febrer i que recull l’acord a què van arribar el 22 desembre el govern espanyol, els sindicats CCOO i UGT i les patronals CEOE i Cepyme.
Que no és una derogació queda clar perquè no la firmaria la patronal, que a la mesa negociadora hi tenia Fátima Báñez, ministra de Treball que va impulsar la reforma del PP. Per a la patronal: l’acord “consolida el model laboral actual, que ha permès incrementar la productivitat de les empreses, assegurar-ne la competitivitat i contribuir al creixement de l’ocupació”: “En concret, l’acord manté intactes els mecanismes de flexibilitat interna que garanteixen l’adaptabilitat de les empreses a les circumstàncies. Es manté la prioritat aplicativa del conveni d’empresa en tots els àmbits de flexibilitat necessaris per al bon funcionament de l’activitat empresarial, amb l’única excepció de la matèria salarial.”
“Ja no hi haurà convenis d’empresa per sota dels convenis sectorials”, afirmaven, en canvi, CCOO i UGT en un comunicat conjunt després de la firma, en què afegien: “És una fita indiscutible en la història del nostre país, perquè és un acord pactat, ambiciós i que suposa una recuperació nítida i una millora evident de drets laborals de la classe treballadora. [...] És un punt d’inflexió després de vint anys ininterromputs de reformes lesives per a la classe treballadora.” Per a inflexió, la d’aquests dos sindicats, orgullosos d’una llei que manté unes retallades contra les quals van muntar una vaga general quan van ser aprovades
Acomiadaments. La reforma dels populars va invertir la càrrega de la prova en el dret laboral: l’acomiadament era procedent o objectiu a priori i el treballador havia de demostrar el contrari al jutjat. La indemnització per aquest acomiadament es va mantenir en 20 dies per any, amb un topall de 12 mensualitats, però s’ampliaven les causes per a la seva aplicació: es mantenia la que l’empresa incorri en pèrdues, però s’hi afegia que també era justificat quan es preveien pèrdues en el futur o quan una empresa acumulés nou mesos consecutius amb caiguda d’ingressos o vendes. Aquesta part de la legislació laboral no ha estat modificada, de manera que segueixen sent possibles per aquestes causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció.
Abans del govern de Mariano Rajoy, es podia acomiadar objectivament si les absències a la feina, encara que fossin justificades, del total de la plantilla superaven el 5% en dos mesos. La seva reforma ho va canviar per un 20% de les jornades en dos mesos consecutius i al 25% en quatre mesos discontinus per treballador. Aquest apartat va ser derogat per un decret llei el febrer del 2020, després que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea s’hi va pronunciar en contra.
Pel que fa als acomiadaments improcedents, la indemnització es va rebaixar de 45 dies per any treballat amb un topall de 42 mensualitats a 33 dies per any i un màxim de 24 mensualitats. La reforma del 2022 manté aquestes rebaixes, però modifica el mètode de càlcul per als treballadors fixos discontinus (els que treballen estacionalment), que ara tenen dret que la seva antiguitat es calculi segons tota la vida laboral a l’empresa i no el temps de serveis efectivament prestats.
La ministra de Treball, Yolanda Díaz (comunista), va dir diumenge que l’acord de govern excloïa recuperar les indemnitzacions per acomiadament anteriors al 2012 –deu ser perquè rebaixar-les no és arrabassar drets–, i que en tot cas “el problema no és l’acomiadament, sinó la precarietat”.
L’acomiadament es justifica en totes les reformes amb l’argument que així les empreses tindran menys por a fer contractes indefinits, però la realitat és que més de la quarta part dels assalariats espanyols tenen un contracte eventual, amb una taxa que va arribar a assolir el 27,4% a finals del 2018 i que va continuar creixent, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA).
Salaris de tramitació. Són els salaris que es deixen de rebre des que el treballador és acomiadat fins a la sentència que resol si l’acomiadament va ser improcedent o nul. Es cobraven encara que el treballador fos indemnitzat i marxés de l’empresa, però la reforma del PP va establir que només s’havien de pagar si l’empresa readmetia l’acomiadat o si aquest era representant legal dels treballadors, cas en què hi tenia dret encara que optés per marxar.
La nova reforma laboral ho deixa tot igual.
Contractes temporals. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero va suprimir l’agost del 2011 de manera temporal i durant dos anys (fins a l’1 de gener del 2013), el límit de vint-i-quatre mesos per encadenar aquest tipus de contractes, a partir del qual les empreses estan obligades a oferir un altre de caràcter indefinit. Amb la reforma de Rajoy es va tornar a la situació anterior i, a més, es permetia encadenar contractes de formació i aprenentatge fins als 30 anys mentre l’atur no baixés del 15%, i per sota d’aquest llindar per als menors de 25 anys.
“El contracte de treball es presumeix concertat per temps indefinit”, diu la nova redacció de l’article 15 de l’Estatut dels Treballadors. La formalització d’un contracte temporal requerirà la justificació prèvia del motiu i de la durada (fins a sis mesos, ampliable a un any si s’acorda en conveni col·lectiu d’àmbit sectorial), mentre que els contractes de durada determinada només seran vàlids per cobrir substitucions o per circumstàncies de la producció.
Les circumstàncies de la producció no es poden fer servir en la realització dels treballs en el marc de contractes, subcontractes o concessions administratives que constitueixin l’activitat habitual o ordinària de l’empresa, o sigui, que l’empresa que executi una contracta d’obres públiques ha de fer contractes indefinits.
Desapareixen els contractes per obra o servei –el 43% dels que es firmaven mensualment– i els que estiguin en vigor s’han de convertir en indefinits abans del juliol d’aquest any. En el sector de la construcció, quan acabi l’obra, l’empresa haurà d’efectuar al treballador una proposta de recol·locació, amb el desenvolupament previ, si cal, d’un procés de formació. Si el treballador no acceptés o no acabés amb èxit la formació, el contracte s’ha d’extingir amb una indemnització del 7% del que hagi cobrat durant la seva vigència.
La sanció per treballador temporal que hauria de ser fix s’ha apujat fins als 10.000 euros.
El contracte de formació per a joves passa d’un màxim de tres anys a dos. Els becaris només podran exercir tasques vinculades al pla de formació i hauran de disposar d’un tutor; poden treballar un màxim del 65% i del 85% de la jornada el primer i el segon any, respectivament, i percebran un mínim del 60% i el 70% del salari corresponent a la seva categoria professional.
El secretari d’Estat d’Ocupació i Economia Social, Joaquín Pérez Rey, va explicar que els 238.672 contractes indefinits subscrits durant el mes de gener són fruit d’una legislació que “mana un missatge molt nítid al conjunt del sector productiu espanyol”: que “la regla a partir d’ara és la contractació indefinida”, com proven aquestes “dades esperançadores”. La realitat, però, és que els 1.348.712 contractes restants, un cop s’extreuen els formatius, són temporals, amb un 28,92% d’eventuals i un 23,85% d’obra. A Catalunya, durant el primer mes del 2022, es van formalitzar 225.187 contractes, dels quals 46.803 són indefinits (el 20,8%) i 178.384, temporals (el 79,2%).
Convenis. Amb Rajoy, el conveni d’empresa va passar a prevaler per sobre de qualsevol altre conveni sectorial, i es va fer més fàcil que l’empresa es despengés i no apliqués les condicions de treball previstes en el conveni al·legant motius econòmics. L’única modificació de la reforma actual pel que fa a la prioritat aplicativa del conveni d’empresa és l’eliminació de la quantia del salari base i dels complements salarials. El conveni d’empresa continua prevalent en la resta de matèries: l’horari i la distribució del temps de treball, el règim de treball a torns i la planificació anual de les vacances, l’adaptació a l’àmbit de l’empresa del sistema de classificació professional.
La ultraactivitat dels convenis col·lectius, és a dir, la pròrroga automàtica quan no hi hagi acord entre treballadors i empresaris, va ser limitada el 2012. Un cop caducat, el conveni es deixa d’aplicar al cap de dos anys, cosa que pressiona els treballadors en la negociació, ja que si decau l’acord d’empresa s’aplica el conveni sectorial, que en molts casos és menys favorable. Amb la reforma ha tornat la ultraactivitat.
ERO i ERTO. El 2012 es va eliminar la necessitat d’autorització administrativa per als acomiadaments col·lectius, de manera que els expedients de regulació d’ocupació (ERO) ja no havien de ser aprovats abans per les comunitats autònomes o pel Ministeri d’Ocupació. A més, es facilitava per primera vegada l’acomiadament col·lectiu del personal laboral de les administracions públiques. Això no es toca.
En relació amb els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), si són per causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció (ETOP) es fixen exoneracions a les cotitzacions a la Seguretat Social del 20% condicionades a la realització d’accions formatives. Els de força major afegeixen com a causa específica (ja aplicada a la pandèmia) l’impediment o les limitacions a l’activitat per decisions de l’autoritat governativa, amb exoneracions del 90% i la reducció de jornada pot ser entre un 10 i un 70 %.
Es crea el mecanisme RED per a crisis econòmiques o sectorials. Les empreses podran engegar els ERTO associats a aquest mecanisme, prèvia activació pel Consell de Ministres, en cas de crisi per un màxim d’un any i amb exoneracions decreixents del 60% al 20%, o en cas de reestructuració sectorial per sis mesos prorrogables a un any i amb exoneracions del 40%.
Flexibilitat a les empreses. La reforma popular va fer l’organització del treball més flexible per a l’empresari, permetent-li canviar jornades, torns, funcions i fins i tot rebaixar salaris, només invocant motius econòmics, com ara pèrdua de competitivitat o de productivitat. També quan l’empresa registra dos trimestres de caigudes de vendes o d’ingressos, encara que no tingui pèrdues. Si l’empleat no hi està d’acord, hi ha doble recurs: els tribunals o l’acomiadament, amb una indemnització de 20 dies per any treballat amb un topall de 9 mensualitats. Aquest punt tampoc s’ha modificat.
DISCREPÀNCIES
Davant el cofoisme de CCOO i UGT, la Intersindical-CSC troba “molt greu” que no es modifiqui la normativa per recuperar els 45 dies d’indemnització per acomiadament improcedent i els salaris de tramitació, i inacceptable que els ERO continuïn sent actes unilaterals de l’empresa. Aquest sindicat independentista critica també que es manté l’estatalització de la negociació col·lectiva imposada per les reformes laborals del 2010 i el 2012: “Els i les treballadores catalans seguirem amb els nostres convenis sectorials subordinats als convenis sectorials estatals, fet que continuarà donant pas a la precarització, ja que qualsevol negociació col·lectiva feta aquí serà paper mullat en aplicar-se convenis estatals que puguin empitjorar les condicions laborals.”
L’organització anarcosindicalista CGT considera que “aquesta no derogació o no reforma és una nova presa de pèl a la classe treballadora, que segueix suportant les conseqüències de noves crisis sense recuperar-se d’una situació encara més dura després de la pandèmia de la covid-19, cosa que pel que sembla, per a les cúpules sindicals de CCOO i UGT no té consideració amb vista de la cessió realitzada sense contrapartida ni lluita per la seva recuperació”. Critica que el mecanisme dels ERTO s’activi amb un fons a càrrec de contribucions per desocupació i via impostos, de manera que es recorre als excedents de les cotitzacions per desocupació “en uns moments en què es ven la insostenibilitat del sistema públic de la Seguretat Social” i als impostos de la ciutadania, “quan és un mecanisme dissenyat per beneficiar les empreses, perquè puguin ajustar la producció en tot moment”.
La patronal catalana de la petita i mitjana empresa Pimec critica que no s’hagin recuperat “els drets de les pimes perduts en la reforma del 2012” i que la del 2022 és insuficient, motiu pel qual continuarà treballant “per recuperar la participació efectiva de les pimes en la negociació col·lectiva, la indexació de sous en una cistella d’indicadors de productivitat i competitivitat o la recuperació del finançament parcial de les indemnitzacions del Fons de Garantia Salarial en situacions de crisi empresarial”.
Aquesta reforma “no és la que Catalunya necessita”, segons el conseller d’Empresa i Treball de la Generalitat, Roger Torrent, que mentre es negociava el suport d’ERC va traslladar a la ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, dues peticions que per al govern català són “nuclears”. La primera, recuperar l’autorització administrativa prèvia en els ERO, que la Generalitat tenia fins al 2012.
La segona, que els convenis autonòmics prevalguessin sobre els estatals. Segons la Generalitat, els convenis que afecten tot Espanya poden ser insuficients quan s’apliquen a Catalunya, on el cost de la vida és més alt que la mitjana. El PNB –que va votar en contra de la reforma, amb ERC i Junts– també havia avisat que la rebutjaria si els convenis autonòmics no passaven al davant dels estatals.
Una altra petició d’Esquerra Republicana era que els governs autonòmics també poguessin instar a la presentació d’un ERTO, ja que ara només ho poden fer el govern espanyol i els agents socials.
JOAN POYANO
jpoyano@lrp.cat
