El dossier

Descobrint Putin

Qui és Vladímir Vladímirovitx Putin? En qui o en què s’inspira? Què l’ha portat a envair Ucraïna? Quins són els seus objectius?

REALITAT
Els conflictes oberts per Putin a Txetxènia o a Geòrgia van suposar un increment notable de la seva popularitat

“Qui no trobi a la fal­tar la Unió Soviètica no té cor. Qui vul­gui que torni no té cer­vell.” Aquesta frase, atribuïda a Vladímir Putin –actual pre­si­dent de Rússia i que ha pro­vo­cat que el món entri en pànic després de la invasió russa a Ucraïna– pot des­criure el pen­sa­ment d’un home que fa més de vint anys que diri­geix amb mà de ferro una de les potències mun­di­als. Però qui és Vladímir Vladímiro­vitx Putin? En qui s’ins­pira? Quin és l’objec­tiu de la guerra d’Ucraïna?

Putin va néixer el 7 d’octu­bre del 1952 a la ciu­tat de Lenin­grad, actual Sant Peters­burg. Les seves bio­gra­fies asse­gu­ren que prové d’una família molt pobra i que la seva infan­tesa i ado­lescència les va pas­sar en un apar­ta­ment comu­nal, uns pisos on diver­ses famílies com­par­tien bany i cuina. Amb els anys, i després d’estu­diar la branca de dret inter­na­ci­o­nal a la Uni­ver­si­tat de Lenin­grad, Putin es va con­ver­tir en un agent del KGB, des­ti­nat a la ciu­tat ale­ma­nya de Dres­den. Men­tre el mur de Berlín queia (1989) i la Unió Soviètica s’esfon­drava (1991) un jove Putin pla­ne­java quin seria el seu pas següent. De bra­cet del seu antic pro­fes­sor uni­ver­si­tari, Ana­toli Sobt­xak, i ales­ho­res alcalde de Sant Peters­burg, Putin va tor­nar a Rússia i va acon­se­guir ser vice­al­calde de l’ajun­ta­ment d’aquesta ciu­tat i res­pon­sa­ble de rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals. El seu per­fil d’home dur encai­xava per afron­tar una època tan con­vulsa. D’aquells anys a Sant Peters­burg, s’acusa Putin de fer des­a­parèixer gai­rebé 100 mili­ons de dòlars que havien de ser­vir per acon­se­guir ajuda huma­nitària. Entre les mol­tes obses­si­ons que defi­nei­xen el caràcter del man­da­tari, la cre­matística n’és una. Pre­ci­sa­ment, una de les dar­re­res infor­ma­ci­ons publi­ca­des per The New York Times revela que la for­tuna de Putin ascen­di­ria als 100.000 mili­ons de dòlars, sense comp­tar algu­nes pro­pi­e­tats que es vin­cu­len a Putin, com ara una immensa finca al mar Negre valo­rada en 1.000 mili­ons de dòlars, o un iot.

ascens al poder

Ningú hau­ria apos­tat que Putin aca­ba­ria sent pre­si­dent de Rússia. I menys durant més de dues dècades –amb el parèntesi que va supo­sar el man­dat de Dmi­tri Medvédev entre el 2008 i el 2012 per la impos­si­bi­li­tat d’optar a una ter­cera legis­la­tura con­se­cu­tiva per part de Putin–, en què s’ha con­ver­tit en un dels per­so­nat­ges més pode­ro­sos de la història russa. El 1996, el man­da­tari es va tras­lla­dar de Sant Peters­burg a Mos­cou, encara amb Borís Ielt­sin com a pre­si­dent. Eren temps com­pli­cats per a Rússia. Amb un sis­tema total­ment col·lap­sat, la població abo­cada a la pobresa i un pre­si­dent malalt i ten­ti­ne­jant, el suc­ces­sor al Krem­lin estava desig­nat: havia de ser Borís Nemt­sov, tot i que Ielt­sin no s’acaba de deci­dir perquè el seu supo­sat delfí estava en con­tra de la pri­mera guerra de Txetxènia. (Nemt­sov també va ser una de les veus crítiques davant l’ofen­siva russa a Ucraïna que es va ini­ciar el 2014; el febrer del 2015, moria assas­si­nat a trets a la plaça Roja de Mos­cou, un succés que les auto­ri­tats rus­ses van atri­buir a un atemp­tat ter­ro­rista).

En aquell con­text, Putin va començar a esca­lar posi­ci­ons a les aca­ba­lles dels anys noranta i va acon­se­guir ser pre­si­dent el 7 de maig del 2000. La seva elecció per subs­ti­tuir Ielt­sin també es va basar en la fide­li­tat que va demos­trar fins lla­vors als seus caps. De l’ano­ni­mat a pre­si­dent de Rússia. Es mos­trava com un home jove, fort, atlètic i segur de si mateix, en total con­tra­po­sició a Ielt­sin. La mateixa imatge que ha con­ti­nuat tre­ba­llant durant aquests vint anys llargs per al con­sum intern rus: pas­se­jant amb el tors nu dalt d’un cavall, jugant a hoquei sobre gel, caçant bale­nes o prac­ti­cant judo. També ha estat l’home que ha por­tat la recu­pe­ració econòmica i que ha fet seure Rússia un altre cop a la taula dels grans. De país col·lap­sat i en ban­car­rota a potència arma­mentística que enva­eix un país veí, Ucraïna, tota una amenaça de pri­mera mà a la Unió Euro­pea i que posa con­tra les cor­des els Estats Units de Joe Biden.

GRANS CON­FLIC­TES

La invasió d’Ucraïna per part de Putin és un dels més grans con­flic­tes que hi ha hagut a Europa des de finals de la Segona Guerra Mun­dial. Tot i això, el pre­si­dent rus té una dila­tada experiència bèl·lica. Setem­bre del 1999: Vla­di­mir Putin aca­bava de ser nome­nat pri­mer minis­tre, i en uns mesos va assu­mir la pre­sidència del país després de la dimissió de Boris Ielt­sin a finals d’aquell any. El seu ascens va coin­ci­dir amb l’arren­cada de la segona guerra de Txetxènia, recor­dada per la seva bru­ta­li­tat con­tra Grozni. La capi­tal txet­xena va supor­tar un setge que es va allar­gar des de finals del 1999 fins al febrer del 2000. Els con­flic­tes amb Txetxènia van supo­sar la mort de més de 50.000 civils, tot i que no hi ha dades ofi­ci­als. Les bai­xes de l’exèrcit rus es comp­ta­bi­lit­zen en més de 5.000.

La bru­ta­li­tat d’aque­lla guerra va cri­dar l’atenció del món, i diver­ses esti­ma­ci­ons xifren el total de morts en cen­te­nars de milers. La con­questa, però, va supo­sar per a Putin un incre­ment nota­ble de la seva popu­la­ri­tat interna, després d’enfor­tir la segu­re­tat i el con­trol d’aquesta república del Cau­cas Nord.

El que va pas­sar a Geòrgia l’estiu del 2008 té cer­tes simi­li­tuds amb l’epi­sodi que Ucraïna viu aquests dies. En aquell moment, però, l’exèrcit rus va poder plan­te­jar una guerra curta. Geòrgia es va inde­pen­dit­zar el 1991 i el seu acos­ta­ment a Europa i a l’OTAN va pro­vo­car que Putin donés suport a les regi­ons sepa­ra­tis­tes d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, que van tenir un ampli suport de les tro­pes rus­ses. Geòrgia va ser divi­dida, i avui dia aques­tes repúbli­ques són només reco­ne­gu­des per Rússia i els països afins a Mos­cou. D’altra banda, l’annexió de Cri­mea per part de Rússia el 2014 és l’avant­sala del con­flicte que es viu avui.

expan­si­o­nisme

En aquests més de vint anys de man­dat, Putin ha demos­trat la seva obsessió per man­te­nir la uni­tat de Rússia i per aixa­far qual­se­vol intent de les exrepúbli­ques soviètiques d’acos­tar-se a Europa, i encara menys, a l’OTAN. El seu pas­sat com a agent del KGB i com a part de l’apa­rell soviètic expli­ca­rien aquest com­por­ta­ment.

D’altra banda, el pre­si­dent rus també con­si­dera que el des­man­te­lla­ment que es va fer de la Unió Soviètica va sig­ni­fi­car una humi­li­ació abso­luta per al seu país. Així, durant aques­tes dues dècades, Putin ha mal­dat perquè els rus­sos tor­nes­sin a sen­tir-se part d’una potència mun­dial i un actor impor­tant en l’esce­nari polític.

La inter­venció en la guerra de Síria –Mos­cou hi va entrar de manera directa a par­tir del setem­bre del 2015 i va resul­tar clau per a la victòria del règim de Bas­har al-Assad– és un dels dar­rers expo­nents de l’estratègia del Krem­lin pel que fa a la política exte­rior. Men­tre altres potències com els Estats Units i la Unió Euro­pea pre­fe­rien aga­far un rol més secun­dari, Putin no ha ama­gat les seves ànsies bel·licis­tes. L’exhi­bició d’armes rus­ses que es van poder veure en el con­flicte con­fir­mava que Rússia havia tec­ni­fi­cat el seu arse­nal i que con­ti­nua inver­tint molts mili­ons en arma­ment.

Síria va ser un negoci rodó: guanys econòmics i geo­polítics. El resul­tat de la invasió d’Ucraïna encara és una incògnita.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor