GABRIEL FERRATER, ‘MIS À NU’

“Vèncer la por no fóra pot­ser sinó el mateix que suïcidar-se.” Són les parau­les finals d’una citació extreta del die­tari Del desig, de Joan Fer­raté, que encapçala la setena i última part d’aquest relat tan addic­tiu que pre­senta Jordi Amat sobre la vida i l’obra de Gabriel Fer­ra­ter. La por és un dels ele­ments cen­trals de la bio­gra­fia fer­ra­te­ri­ana. La por que resu­meix aquesta frase: “És un adult que no sap ni vol ni pot viure com viuen els adults.” La por con­tin­guda en la dramàtica distància entre els dos mem­bres de la cone­guda coor­di­nació cer­nu­di­ana: la rea­li­tat i el desig (Amat, per cert, també és autor d’una bio­gra­fia sobre el poeta sevillà). Fer­ra­ter sem­bla una figura des­presa del cèlebre poema Howl, d’Allen Gins­berg: “He vist les millors ments de la meva gene­ració anor­re­a­des per la boge­ria.”

La por és el tema del poema In memo­riam. La por dels grans, en aquells ver­sos (i la inconsciència –i, doncs, la manca de por– en els nens). I, mal­grat la por, Fer­ra­ter ha que­dat com un dels poe­tes més influ­ents, si no el que més, de la segona mei­tat del segle XX en la lite­ra­tura cata­lana: “Un tren­ca­ment lite­rari que serà també una revo­lució moral [...]. Després d’ell res podrà tor­nar a ser igual.” Figura capi­tal de la cul­tura cata­lana dels últims decen­nis, Amat el com­para amb un dels noms més egre­gis de les nos­tres lle­tres con­tem­porànies: el de Car­les Riba (no puc estar d’acord, però, que el fer­ra­terià Poema ina­ca­bat pugui ni tan sols com­pa­rar-se amb el cicle amorós mar­quià o amb la poe­sia amo­rosa de Riba; i, d’altra banda, Fer­ra­ter és, a parer meu, un poeta molt infe­rior a Vinyoli). El de Reus tenia un nas pri­vi­le­giat per des­triar què era canònic i què era, per con­tra, ganga. Dis­pa­rava sovint amb bala, i no dei­xava res per verd. Amat recrea la vida del seduc­tor que fas­ci­nava per la seva aguda intel·ligència, per una loqua­ci­tat sense atu­ra­dor (sobre­tot si no li man­cava la ben­zina de l’alco­hol). Bri­llant en tots els camps en que s’aven­turà: la crítica d’art i la literària, les matemàtiques, la poe­sia, la lingüística. Incons­tant, també. Un impre­sen­ta­ble, si es trac­tava de res­pec­tar ter­mi­nis de feina. Par­ti­dari de l’hones­te­dat enfront de la ide­a­lit­zació. Fer­ra­ter, l’home que detes­tava les ide­o­lo­gies i les cases on feia fred... i el naci­o­na­lisme. Fos el que fos.

Fer­ra­ter, el poeta que durant sis anys ho arrisca tot en el vers. L’home ferit en la seva vani­tat, quan se li nega, per raons extra­li­teràries, el pri­mer Premi Car­les Riba, el de 1959 (l’any de la mort del Mes­tre). Va gua­nyar Intento el poema, de Josep M. Andreu. El Premi Sant Jordi de l’any següent va ser per a una novel·la d’Enric Massó el títol de la qual podria defi­nir, també, i ben pre­ci­sa­ment, l’existència del bio­gra­fiat: Viure no és fàcil.

Tres dones: Helena Valentí, Jill Jar­rell i Marta Pes­sar­ro­dona. Totes tres, gai­rebé vint anys més joves que el poeta. Una relació un punt malal­tissa amb la seva mare, de qui sem­bla que no es desen­ganxa mai del tot. Son pare, arruïnat, inven­tor quimèric, de qui pot­ser hereta un sen­tit poc pràctic de la rea­li­tat. Perquè Gabriel Fer­ra­ter “no sap adap­tar la seva intel·ligència a la lògica cur­ri­cu­lar”. “Li pas­sarà sem­pre.” La relació amb el grup de Laye. Les ten­si­ons a Seix Bar­ral amb Car­les Bar­ral. L’admi­ració que pro­du­eix inde­fec­ti­ble­ment en els seus dife­rents audi­to­ris: també, i de manera par­ti­cu­lar, en els inter­na­ci­o­nals (com els del Prix Inter­na­ti­o­nal de Littérature). El seu rigor, màxim: quan lle­gia un autor, el lle­gia a fons per desen­tra­nyar els meca­nis­mes retòrics del geni. Ho fa amb March, amb Shakes­pe­are, amb Riba, amb Foix. Es tracta d’“enten­dre la dinàmica d’un objecte cul­tu­ral”, segons Amat. “Les dones i els dies, la poe­sia i l’alco­hol hi ha moments que són els punts car­di­nals de la bio­gra­fia de Fer­ra­ter.” L’intel·lec­tual modern, que anava per lliure. “Una ment pro­di­gi­osa que no li ha permès cons­truir-se una vida d’adult con­ven­ci­o­nal, perquè com a molt pot anar tirant, bus­cant moments per ser feliç.” L’ídol de tan­tes gene­ra­ci­ons, però també l’ésser des­val­gut com aque­lla “prima cabra mogre­bina” d’Amis­tat del braç. L’home que no volia fer pudor de vell, i que, final­ment, va vèncer la por als 50 anys.