GABRIEL FERRATER, ‘MIS À NU’

“Vèncer la por no fóra potser sinó el mateix que suïcidar-se.” Són les paraules finals d’una citació extreta del dietari Del desig, de Joan Ferraté, que encapçala la setena i última part d’aquest relat tan addictiu que presenta Jordi Amat sobre la vida i l’obra de Gabriel Ferrater. La por és un dels elements centrals de la biografia ferrateriana. La por que resumeix aquesta frase: “És un adult que no sap ni vol ni pot viure com viuen els adults.” La por continguda en la dramàtica distància entre els dos membres de la coneguda coordinació cernudiana: la realitat i el desig (Amat, per cert, també és autor d’una biografia sobre el poeta sevillà). Ferrater sembla una figura despresa del cèlebre poema Howl, d’Allen Ginsberg: “He vist les millors ments de la meva generació anorreades per la bogeria.”

La por és el tema del poema In memoriam. La por dels grans, en aquells versos (i la inconsciència –i, doncs, la manca de por– en els nens). I, malgrat la por, Ferrater ha quedat com un dels poetes més influents, si no el que més, de la segona meitat del segle XX en la literatura catalana: “Un trencament literari que serà també una revolució moral [...]. Després d’ell res podrà tornar a ser igual.” Figura capital de la cultura catalana dels últims decennis, Amat el compara amb un dels noms més egregis de les nostres lletres contemporànies: el de Carles Riba (no puc estar d’acord, però, que el ferraterià Poema inacabat pugui ni tan sols comparar-se amb el cicle amorós marquià o amb la poesia amorosa de Riba; i, d’altra banda, Ferrater és, a parer meu, un poeta molt inferior a Vinyoli). El de Reus tenia un nas privilegiat per destriar què era canònic i què era, per contra, ganga. Disparava sovint amb bala, i no deixava res per verd. Amat recrea la vida del seductor que fascinava per la seva aguda intel·ligència, per una loquacitat sense aturador (sobretot si no li mancava la benzina de l’alcohol). Brillant en tots els camps en que s’aventurà: la crítica d’art i la literària, les matemàtiques, la poesia, la lingüística. Inconstant, també. Un impresentable, si es tractava de respectar terminis de feina. Partidari de l’honestedat enfront de la idealització. Ferrater, l’home que detestava les ideologies i les cases on feia fred... i el nacionalisme. Fos el que fos.

Ferrater, el poeta que durant sis anys ho arrisca tot en el vers. L’home ferit en la seva vanitat, quan se li nega, per raons extraliteràries, el primer Premi Carles Riba, el de 1959 (l’any de la mort del Mestre). Va guanyar Intento el poema, de Josep M. Andreu. El Premi Sant Jordi de l’any següent va ser per a una novel·la d’Enric Massó el títol de la qual podria definir, també, i ben precisament, l’existència del biografiat: Viure no és fàcil.

Tres dones: Helena Valentí, Jill Jarrell i Marta Pessarrodona. Totes tres, gairebé vint anys més joves que el poeta. Una relació un punt malaltissa amb la seva mare, de qui sembla que no es desenganxa mai del tot. Son pare, arruïnat, inventor quimèric, de qui potser hereta un sentit poc pràctic de la realitat. Perquè Gabriel Ferrater “no sap adaptar la seva intel·ligència a la lògica curricular”. “Li passarà sempre.” La relació amb el grup de Laye. Les tensions a Seix Barral amb Carles Barral. L’admiració que produeix indefectiblement en els seus diferents auditoris: també, i de manera particular, en els internacionals (com els del Prix International de Littérature). El seu rigor, màxim: quan llegia un autor, el llegia a fons per desentranyar els mecanismes retòrics del geni. Ho fa amb March, amb Shakespeare, amb Riba, amb Foix. Es tracta d’“entendre la dinàmica d’un objecte cultural”, segons Amat. “Les dones i els dies, la poesia i l’alcohol hi ha moments que són els punts cardinals de la biografia de Ferrater.” L’intel·lectual modern, que anava per lliure. “Una ment prodigiosa que no li ha permès construir-se una vida d’adult convencional, perquè com a molt pot anar tirant, buscant moments per ser feliç.” L’ídol de tantes generacions, però també l’ésser desvalgut com aquella “prima cabra mogrebina” d’Amistat del braç. L’home que no volia fer pudor de vell, i que, finalment, va vèncer la por als 50 anys.