”Gestar és una feinada i hauria d’estar retribuït“

Una de les causes és que en aquesta societat patriarcal el que importa és el producte de l’embaràs, que és el nadó. Anem a la consulta per saber si el nen o la nena està bé, però no es fa un seguiment de la mare: es dona per suposat que si tenim un nadó sa nosaltres hem d’estar contentes. S’ha silenciat el sentiment de les mares, no ha interessat escoltar-lo i ho hem viscut molts cops com una errada personal. El que és bonic de començar a posar-li nom i compartir-ho és que ens adonem que és molt comú i molt col·lectiu, que és un tema social.

Em feia molt pudor parlar de la meva experiència personal, però a mi llegir els relats autobiogràfics d’altres escriptores, i no només de temes de maternitat, sinó de sexualitat o de salut mental, m’ha ajudat molt, i això em va fer adonar que el meu relat podia ajudar altres dones, que és el que està passant. Jo ho veig com un efecte dominó, una cadena: ens anem llegint les unes a les altres i van caient totes les fitxes, ens anem adonant que no estem soles i que no som tan estranyes. És molt important ara que s’inclogui el relat de les mares des de llocs encara més diversos, per així poder cuidar millor aquesta experiència, perquè no sigui tan dolorosa com moltes vegades ho és.

És molt gràfic el conflicte, i el sentiment de culpa està en cadascuna de nosaltres. I és curiós perquè quan el visualitzem en les altres mares de seguida veiem que és injust que amb tot el que fem, a sobre creiem que no ho fem bé o no prou bé... Però hem de sortir de l’àmbit individual i anar cap al social. El discurs patriarcal és que s’ha de deixar els nens com abans millor, que s’han d’acostumar a aquesta vall de llàgrimes que és la vida, i això és terrorífic, però per a tots. Tots som orfes de mare, en el sentit que tots venim de generacions de mares que han travessat aquest conflicte que per a mi és l’essència del patriarcat.

Jo mateixa ho vaig viure. Pensava que això era la idea d’un embaràs sa. És el que ens venen, però és un error. De fet, sabem que la meitat dels parts prematurs són per estrès matern. Pensar que treballar fins a l’últim moment és normal és negar el procés psíquic de l’embaràs i el treball físic que és gestar. És una feinada, i en els últims mesos hauríem d’anar a un altre ritme i amb molta calma, i totes les dones haurien de tenir un gran suport social i econòmic. Però venim d’aquí i també de la idea que has de tornar a ser la que eres abans com si no hagués passat res: tornar a la feina, a la sexualitat d’abans de l’embaràs, al mateix cos. I això és impossible: la maternitat és una transformació tan brutal que no tornes a ser la mateixa que abans ni res semblant. I si ho fem és passant per sobre de les necessitats dels nadons, això s’ha de dir.

Ara que hi comença a haver preocupació perquè en aquest país no hi ha nens, s’està comprenent que el motiu és que és molt difícil tenir-ne. Crec que s’hauria de retribuir l’embaràs, i també que calen canvis en els permisos. Jo critico els permisos de paternitat durant els sis primers mesos, perquè és quan el nadó necessita la seva mare, i ha d’estar enganxat a ella, però crec que és molt important reivindicar-los dels 6 mesos als 6 anys. Durant aquest temps hi ha un munt de situacions en què tant de bo els pares es poguessin agafar la baixa i quedar-se ells amb els nens, quan comencen les febres i els virus o l’adaptació escolar. Després també cal que els horaris de feina siguin més fàcils... El problema és que ens estan oferint falses solucions.

Això de congelar els òvuls és una trampa, i molt perjudicial. És una fantasia pensar que podem postposar la maternitat fins a passats els 40. No és cert, només unes poques podran. S’han de buscar altres solucions, però la primera és pensar i reflexionar com a societat que la maternitat és una labor social importantíssima i que s’ha de cuidar els que venen.

Jo penso que sí, i som moltes les que ho pensem i les que ens sentim més discriminades del que mai ens hi hem sentit com a dones quan anem amb un nadó a alguns llocs. Intenta anar amb un nadó a un teatre o a alguns restaurants. I ja no et dic mares de nens amb discapacitat... Jo començaria escoltant-les a elles per saber tot el que cal canviar.

Han millorat moltes coses i, a la vegada, les que fa molts anys que lluitem per aquests temes ens desesperem per com de lent va tot. Sobretot ara amb la pandèmia, que s’ha retrocedit tant. Però és important reconèixer els canvis i celebrar-los. Que l’OMS hagi reconegut que hi ha un maltractament sistemàtic durant els parts i que als mitjans es parli de violència obstètrica ja em sembla un avenç, tot i que hi hagi molta polèmica i molt discurs negacionista. Crec que ho hem de celebrar, perquè de vegades ens desanimem quan veiem tot el que queda per fer. I també reivindico el paper de les associacions; vivim en uns temps molt individualistes, de molt d’influencer i instagramer, i animo la gent a tornar a aquests espais. A El Parto es Nuestro fem molta feina, però som molt poques, cal tornar a l’associacionisme.

Estem acostumats a polítics que només pensen en el curt termini. Necessitem que pensin a vint o trenta anys vista. Qui seran llavors els adults? Els que ara arriben. I com millor els cuidem més empàtics, sensibles i curosos seran. Està demostradíssim: la prevenció de la violència comença cuidant les mares i els nadons.