Maternitat sense tabús

privilegi de classe

La van començar a medicar amb antidepressius i va fer cinc sessions –curtes i molt espaiades– amb una terapeuta. Va haver de buscar més ajuda. Va tractar-se, de manera telemàtica, amb una psicòloga catalana especialitzada en maternitat i va entrar també en contacte amb l’espai de criança amb seu a Barcelona Pell a Pell. “Ens reunim cada dijous virtualment, i per a mi és un espai sagrat, on m’han permès sentir i expressar-me sense ser jutjada, on em sento escoltada i sé que tinc suport.” “Si no m’hagués pogut permetre aquestes dues ajudes privades no sé on seria ara”, reflexiona amb perspectiva la Muntsa.

“Efectivament, no tothom es pot permetre aquests suports i, per tant, viure una maternitat conscient i plaent es converteix en un privilegi de classe, i això no pot ser”, reflexiona la doula i educadora maternal Andrea Ros. Com recorda l’autora del llibre Lo hago como madremente puedo, moltes de les professionals (són majoritàriament dones) que s’han format per fer un bon acompanyament del part, el postpart i la primera infància ho han fet al marge del sistema reglat i pagant-s’ho de la seva butxaca: “Ni tan sols les llevadores estan formades en lactància materna. A la carrera les hores que s’hi dediquen es poden comptar amb els dits d’una mà.” Doules, assessores de lactància, psicòlogues perinatals i tot tipus de professionals que ofereixen els seus serveis per suplir les mancances del sistema intenten oferir tarifes molt ajustades, però han de cobrar perquè viuen de la seva feina, la qual cosa significa que hi ha dones que no hi tenen accés. Això passarà, adverteix la directora d’El Refugi de les Mares, fins que les institucions no es facin càrrec d’aquesta educació maternal i mentre tots els professionals sanitaris no estiguin actualitzats.

A Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat, la periodista i sociòloga Esther Vivas ajuda a fer visibles temes com la infertilitat, la pèrdua gestacional, la violència obstètrica, la lactància i la indústria del biberó. “Vaig escriure’l el 2019, i aleshores eren temes dels quals es parlava molt poc. Actualment, i coincidint amb l’auge de la nova onada feminista que s’està vivint, tot de temes vinculats a la maternitat que fins fa poc eren tabús estan sortint a l’esfera pública, com ara l’experiència materna, la violència que massa cops envolta l’atenció sanitària, la depressió postpart, la lactància materna...” Per a Vivas, “la visibilització pública d’aquestes experiències fins fa poc viscudes en l’àmbit privat han permès una nova mirada per retornar a les mares el relat de la maternitat”. La sociòloga recorda com el feminisme ha tingut històricament una relació “complexa” amb la maternitat, perquè “ha estat utilitzada pel patriarcat com un instrument per controlar el cos de la dona i el seu destí”. “Un cop conquistat el dret a no ser mares, tenim pendent reapropiar-nos de l’experiència materna, sense renúncies, sense idealitzacions, perquè el nou feminisme emergent té la missió de pensar en una altra maternitat i fer-la possible.” “Per què hem d’escollir entre una maternitat patriarcal, sacrificada, o una maternitat neoliberal, subordinada al mercat?”, planteja Vivas al seu llibre.

La terapeuta especialitzada en criança, infància i adolescència Ana Acosta es posa ella mateixa com a exemple. “Jo em vaig criar amb dones molt independents que tenien clar que les dones podíem ser a la vida el que volguéssim, però quan vaig decidir fer una pausa en la meva carrera per criar els meus fills sense el suport d’una llar d’infants em vaig adonar que, per a moltes d’aquestes dones, aquesta era una feina de segona que anava en contra de tot el que havia aconseguit el moviment feminista, era com si pogués escollir el que fos excepte ser mare a temps complet.”

LA VERITABLE ELECCIÓ

Ser mare ja no és considerat el destí de totes les dones, i això és un avenç (seria més gran si realment sempre fos així), però al seu llibre La metamorfosis de una madre: criar en una sociedad patriarcal y adultocéntrica Acosta reivindica que “la gran revolució” serà que totes les dones que ho vulguin ser puguin escollir com fer-ho, tant des del punt de vista personal com econòmic. No és fàcil. “No tenim contenció de l’Estat ni ajuda per a la nostra reinserció laboral, els permisos són contes de por que vulneren el dret dels nens a formar un vincle segur amb les seves mares i que posen en risc la lactància, que molts cops és vista pels altres com una gran càrrega o un moment d’esbarjo a la feina quan s’hauria de veure com un acte humanitari i una inversió de futur per a la salut pública”, resumeix Acosta, que acaba sentenciant: “La nostra tasca a la llar és subestimada quan hauria de ser considerada la base de la formació de les societats.”

La periodista Diana Oliver també reflexiona a Maternidades precarias sobre realitats invisibilitzades com ara la factura que la maternitat passa a la salut física i mental de les dones, els drets reproductius que sistemàticament són ignorats –entre els quals el dret a la lactància– i les dificultats per tenir fills i cuidar-los en una sistema que només es preocupa per allò productiu. “Per a mi la precarietat no és només una qüestió econòmica, que és evident que ho travessa tot –explica–, sinó que també hi ha una gran precarietat a l’hora de maternar, en el sentit de no tenir recursos, que no se li reconeix el valor que té i que li falta un suport social i institucional de veritat.” El problema de fons, assenyala Oliver, és que la maternitat és vista “com una cosa individual, quan hauria de ser una preocupació social que es pugui criar d’una manera molt més digna”. “Unes vides més amables, unes maternitats menys precaritzades fan que sigui necessari intervenir en les infraestructures que provoquen la precarietat. La maternitat segueix pendent de solucions més enllà dels discursos buits sobre cures i conciliació, si volem construir un futur diferent.”

Per a la divulgadora Alba Padró, gran referent a casa nostra en matèria de lactància materna, és cert que hi ha molta més informació sobre la maternitat i també diferents models de criança, i que molts temes s’han fet més visibles, però hi ha un problema: la informació hi és, però no arriba a tothom. Padró veu molta diferència entre “les mares millenial, que han nascut amb el mòbil sota el braç i s’ho qüestionen tot, i les que arriben a la maternitat més tard”. Per això, denuncia, encara avui depèn massa de l’atzar que les dones tinguin la informació i l’atenció que necessiten per estar ben ateses. “Cal molt reciclatge, però em conformo que els professionals sàpiguen derivar i no diguin bajanades com ara que el nadó ha d’estar cinc minuts a cada pit, una cosa que encara se sent avui en dia en moltes consultes”, posa com a exemple. Pel que fa als tabús, Padró opina que on més s’ha avançat és en el tema de la pèrdua perinatal. “A Catalunya estem molt avançats, els professionals s’han posat les piles i els hospitals tenen unitats especials per a dol i grups de dol, però socialment també es nota el canvi. Fa poques setmanes el futbolista Cristiano Ronaldo i la seva dona Georgina van perdre un dels fills que esperaven i ho van fer públic, això fins fa poc era impensable.”

La Noelia Sánchez és mare de tres fills. El primer, la Cora, va morir durant la setmana 31 de l’embaràs. “Fa onze anys, quan em van dir que no tenia batec vaig pensar que era l’única persona al món a qui li passava una desgràcia com aquesta. Tot i que un de cada quatre embarassos no acaben amb un nadó viu, és una realitat de la qual encara avui no es parla perquè fa massa mal.” La Noelia va patir aquesta “llei del silenci”, encara més marcada fa una dècada, i també la falta de formació i empatia de molts professionals sanitaris. “El tracte hospitalari va ser horrible, ara sé que se’n diu violència obstètrica, però llavors no, només sabia que no m’ajudava gens sentir mal físicament ni haver-me de barallar per poder acomiadar-me de la meva filla.”

El dolor és “esquinçador”, i la Noelia sap que res el pot evitar, però també té molt clar que un bon acompanyament pot aconseguir que no es converteixi en un trauma. A això ha dedicat la seva vida després de perdre la Cora. Era treballadora social i es va formar com a doula i també com a terapeuta Gestalt. “Ella va venir perquè jo fes això”, assegura. Amb el seu projecte, Cor a Cor, amb espai físic a Barcelona, acompanya altres famílies amb embarassos truncats i també forma professionals perquè sàpiguen atendre-les i donar-los el suport que necessiten. “Fa uns anys érem quatre dones picant pedra i conscienciant, era un terreny on ningú volia entrar, i en els últims quatre anys hi ha hagut canvis i, per exemple, cada cop hi ha més espais als cementiris per als nadons que no han pogut viure, que és fantàstic, tot i que cal molt més per respectar les necessitats reals de les famílies i els seus fills.”

La Noelia creu que s’ha fet molta feina per arribar a les famílies que han perdut un fill. “Això s’està aconseguint. Hi ha famílies que són ben derivades i fins i tot contacten amb mi abans d’haver d’interrompre l’embaràs, quan tenen un diagnòstic incompatible amb la vida, però ara el veritable repte és arribar a les que no ho han viscut, així és com es trenquen els tabús.” Per sobre de tot, el que sent aquesta mare és que “les famílies afectades han perdut la por de parlar i queixar-se”. “Fa anys que faig xerrades, i si parlo de la Cora moltes més mares s’atreveixen a parlar dels seus casos i anomenar les coses pel seu nom, hi ha un efecte dominó.” La Noelia destaca que a Catalunya “tenim sort” perquè som “molt pioners” en l’atenció a la pèrdua perinatal.

Cada cop són més les dones que després de ser mares –o quan s’enfronten al moment de ser-ho– obren els ulls i s’adonen del munt de silencis que encara envolten tantes realitats relacionades amb l’embaràs, el part, el postpart i la criança. Amb la seva experiència personal i fent-se valer dels seus coneixements, d’àrees d’expertesa molt diverses, escriuen assajos, novel·les, còmics, fan denúncies a través de les xarxes, creen iniciatives innovadores a Instagram... Se saben part d’un moviment que fuig de la visió idíl·lica de la maternitat i comença a dir les coses pel seu nom (fins i tot creant vocabulari propi si cal, com les impulsores de Madrebulario). En la seva última obra, Madr¿eh?, la dissenyadora gràfica Marta Puig, coneguda amb el nom artístic de Lyona Ivanova, retrata la seva “odissea” per convertir-se en mare. L’edat –gairebé 40 anys quan ho va començar a intentar– i l’endometriosi que patia –i també que cap professional sanitari l’advertís que la malaltia podia afectar la seva fertilitat– van fer que trigués quatre anys a quedar-se embarassada, després d’un dolorós procés en què es va trobar molt sola.

SENSIBILITZAR L’ENTORN

“Hi ha molt poca informació i també molt poc acompanyament, tant per part dels metges com de la família i els amics, perquè la gent no acaba d’entendre com van els processos de reproducció assistida, per això vaig voler fer un llibre que acompanyés les dones que han de passar per una fecundació in vitro (FIV), parlés de què passa en cada etapa i també ajudés la gent de l’entorn a entendre una mica més de què va tot plegat.” La Marta ja és mare, però va publicar el llibre abans de saber que tot acabaria bé. “Tenia molt clar que volia fer-lo, perquè veus mares amb 45 anys i penses que a tu no et costarà, però la majoria de dones han fet servir la fecundació in vitro o l’ovodonació, i com que no se’n parla, el silenci ens fa creure que podem esperar i que tot serà fàcil. Quan em va passar a mi vaig pensar que volia visibilitzar-ho i també treure el sentiment de culpa i vergonya que acompanya moltes dones.” Quan va començar a escriure, però, es va bloquejar. “Sabia que el llibre sortiria abans que parís i pensava què passaria si l’embaràs no anava bé, tot i que va arribar un dia que vaig fer un clic i vaig pensar que si perdia el nadó ho assumiria i en parlaria per fer visible també aquesta realitat.”

A la preciosa novel·la gràfica de Lyona hi ha dolor, hi ha humor i també molta crítica cap al sistema. Primer, pels obstacles amb què es troben totes les dones que en algun moment es plantegen tenir fills, com la inestabilitat econòmica, la falta d’habitatge o les dificultats per compaginar fills i feina. També es posa la lupa en l’educació sexual i en el sistema sanitari, ja que la falta d’atenció i informació estan darrere de molts problemes relacionats amb la fertilitat i la maternitat. “Jo sempre exigia que em miressin com tenia la reserva ovàrica i com que m’ho miraven de forma superficial sempre em deien que estava bé, i a l’hora de la veritat tenia una reserva ovàrica ínfima”, lamenta la Marta. Amb el seu nadó entre braços, rep satisfeta els agraïments de moltes dones que amb Madr¿eh? se senten menys soles. “Moltes em diuen que han rigut i plorat alhora.”

La covid-19 ha impactat amb força en l’atenció a les embarassades, les mares i les seves criatures. Dones que han parit soles sense que es respectés el seu dret a ser acompanyades per qui volien, nadons separats de les seves mares i privats del pell amb pell, tan vital les primeres hores de vida... “La pandèmia ha fet retrocedir quinze anys de drets reproductius de les dones, ha estat negligència rere negligència”, resumeix la doula Andrea Ros. “El més greu –constata– és que el protocol covid dels hospitals deia explícitament que les dones havien d’estar acompanyades, però si això podia ser interpretat lliurement per cada centre no era un protocol, sinó paper mullat.” Ara que les restriccions s’han relaxat, les activistes denuncien que encara avui hi ha una gran disparitat de criteris. Hi ha hospitals, per exemple, que encara no deixen entrar la parella a l’ecografia i llocs que ja deixen que una doula estigui present al part. Un cop més, tot el que envolta la maternitat depèn de l’atzar, del professional i de l’equip que atengui en cada moment les dones. “La pandèmia ha estat molt dura, les assessores de lactància treballàvem de quatre del matí a onze de la nit atenent mares que s’havien quedat soles i que patien molt. S’ha deixat dones amb problemes de lactància tancades a l’habitació sense cap tipus d’atenció; els deixaven el menjar a la porta”, denuncia la divulgadora Alba Padró.

La psiquiatra cofundadora d’El Parto es nuestro Ibone Olza (vegeu l’entrevista que acompanya aquest reportatge) assegura que queda molt per fer per aconseguir una maternitat acompanyada, respectada i sostinguda, però que cal celebrar els avenços perquè “si no podem desmoralitzar-nos”. L’educadora maternal Andrea Ros, en canvi, opina que no hi ha motius per aplaudir. “Com en totes les lluites socials, quan s’empeny molt l’estructura es mou una mica. S’està avançant, per exemple, en el tema de la violència obstètrica, però més enllà de la que patim a les sales de parts, hi ha una violència molt més subtil i sistèmica, que és el dia a dia de les mares, i d’aquesta també se n’ha de parlar.”