Maternitat sense tabús

pri­vi­legi de classe

La van començar a medi­car amb anti­de­pres­sius i va fer cinc ses­si­ons –cur­tes i molt espa­ia­des– amb una tera­peuta. Va haver de bus­car més ajuda. Va trac­tar-se, de manera telemàtica, amb una psicòloga cata­lana espe­ci­a­lit­zada en mater­ni­tat i va entrar també en con­tacte amb l’espai de criança amb seu a Bar­ce­lona Pell a Pell. “Ens reu­nim cada dijous vir­tu­al­ment, i per a mi és un espai sagrat, on m’han permès sen­tir i expres­sar-me sense ser jut­jada, on em sento escol­tada i sé que tinc suport.” “Si no m’hagués pogut per­me­tre aques­tes dues aju­des pri­va­des no sé on seria ara”, refle­xi­ona amb pers­pec­tiva la Muntsa.

“Efec­ti­va­ment, no tot­hom es pot per­me­tre aquests suports i, per tant, viure una mater­ni­tat cons­ci­ent i pla­ent es con­ver­teix en un pri­vi­legi de classe, i això no pot ser”, refle­xi­ona la doula i edu­ca­dora mater­nal Andrea Ros. Com recorda l’autora del lli­bre Lo hago como madre­mente puedo, mol­tes de les pro­fes­si­o­nals (són majo­ritària­ment dones) que s’han for­mat per fer un bon acom­pa­nya­ment del part, el post­part i la pri­mera infància ho han fet al marge del sis­tema reglat i pagant-s’ho de la seva but­xaca: “Ni tan sols les lle­va­do­res estan for­ma­des en lactància materna. A la car­rera les hores que s’hi dedi­quen es poden comp­tar amb els dits d’una mà.” Dou­les, asses­so­res de lactància, psicòlogues peri­na­tals i tot tipus de pro­fes­si­o­nals que ofe­rei­xen els seus ser­veis per suplir les man­can­ces del sis­tema inten­ten ofe­rir tari­fes molt ajus­ta­des, però han de cobrar perquè viuen de la seva feina, la qual cosa sig­ni­fica que hi ha dones que no hi tenen accés. Això pas­sarà, adver­teix la direc­tora d’El Refugi de les Mares, fins que les ins­ti­tu­ci­ons no es facin càrrec d’aquesta edu­cació mater­nal i men­tre tots els pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris no esti­guin actu­a­lit­zats.

A Mama deso­be­di­ent. Una mirada femi­nista a la mater­ni­tat, la peri­o­dista i sociòloga Est­her Vivas ajuda a fer visi­bles temes com la infer­ti­li­tat, la pèrdua ges­ta­ci­o­nal, la violència obstètrica, la lactància i la indústria del biberó. “Vaig escriure’l el 2019, i ales­ho­res eren temes dels quals es par­lava molt poc. Actu­al­ment, i coin­ci­dint amb l’auge de la nova onada femi­nista que s’està vivint, tot de temes vin­cu­lats a la mater­ni­tat que fins fa poc eren tabús estan sor­tint a l’esfera pública, com ara l’experiència materna, la violència que massa cops envolta l’atenció sanitària, la depressió post­part, la lactància materna...” Per a Vivas, “la visi­bi­lit­zació pública d’aques­tes experiències fins fa poc vis­cu­des en l’àmbit pri­vat han permès una nova mirada per retor­nar a les mares el relat de la mater­ni­tat”. La sociòloga recorda com el femi­nisme ha tin­gut històrica­ment una relació “com­plexa” amb la mater­ni­tat, perquè “ha estat uti­lit­zada pel patri­ar­cat com un ins­tru­ment per con­tro­lar el cos de la dona i el seu destí”. “Un cop con­quis­tat el dret a no ser mares, tenim pen­dent rea­pro­piar-nos de l’experiència materna, sense renúncies, sense ide­a­lit­za­ci­ons, perquè el nou femi­nisme emer­gent té la missió de pen­sar en una altra mater­ni­tat i fer-la pos­si­ble.” “Per què hem d’esco­llir entre una mater­ni­tat patri­ar­cal, sacri­fi­cada, o una mater­ni­tat neo­li­be­ral, sub­or­di­nada al mer­cat?”, plan­teja Vivas al seu lli­bre.

La tera­peuta espe­ci­a­lit­zada en criança, infància i ado­lescència Ana Acosta es posa ella mateixa com a exem­ple. “Jo em vaig criar amb dones molt inde­pen­dents que tenien clar que les dones podíem ser a la vida el que volguéssim, però quan vaig deci­dir fer una pausa en la meva car­rera per criar els meus fills sense el suport d’una llar d’infants em vaig ado­nar que, per a mol­tes d’aques­tes dones, aquesta era una feina de segona que anava en con­tra de tot el que havia acon­se­guit el movi­ment femi­nista, era com si pogués esco­llir el que fos excepte ser mare a temps com­plet.”

LA VERI­TA­BLE ELECCIÓ

Ser mare ja no és con­si­de­rat el destí de totes les dones, i això és un avenç (seria més gran si real­ment sem­pre fos així), però al seu lli­bre La meta­mor­fo­sis de una madre: criar en una soci­e­dad patri­ar­cal y adul­tocéntrica Acosta rei­vin­dica que “la gran revo­lució” serà que totes les dones que ho vul­guin ser puguin esco­llir com fer-ho, tant des del punt de vista per­so­nal com econòmic. No és fàcil. “No tenim con­tenció de l’Estat ni ajuda per a la nos­tra rein­serció labo­ral, els per­mi­sos són con­tes de por que vul­ne­ren el dret dels nens a for­mar un vin­cle segur amb les seves mares i que posen en risc la lactància, que molts cops és vista pels altres com una gran càrrega o un moment d’esbarjo a la feina quan s’hau­ria de veure com un acte huma­ni­tari i una inversió de futur per a la salut pública”, resu­meix Acosta, que acaba sen­ten­ci­ant: “La nos­tra tasca a la llar és subes­ti­mada quan hau­ria de ser con­si­de­rada la base de la for­mació de les soci­e­tats.”

La peri­o­dista Diana Oli­ver també refle­xi­ona a Mater­ni­da­des pre­ca­rias sobre rea­li­tats invi­si­bi­lit­za­des com ara la fac­tura que la mater­ni­tat passa a la salut física i men­tal de les dones, els drets repro­duc­tius que sis­temàtica­ment són igno­rats –entre els quals el dret a la lactància– i les difi­cul­tats per tenir fills i cui­dar-los en una sis­tema que només es pre­o­cupa per allò pro­duc­tiu. “Per a mi la pre­ca­ri­e­tat no és només una qüestió econòmica, que és evi­dent que ho tra­vessa tot –explica–, sinó que també hi ha una gran pre­ca­ri­e­tat a l’hora de mater­nar, en el sen­tit de no tenir recur­sos, que no se li reco­neix el valor que té i que li falta un suport social i ins­ti­tu­ci­o­nal de veri­tat.” El pro­blema de fons, asse­nyala Oli­ver, és que la mater­ni­tat és vista “com una cosa indi­vi­dual, quan hau­ria de ser una pre­o­cu­pació social que es pugui criar d’una manera molt més digna”. “Unes vides més ama­bles, unes mater­ni­tats menys pre­ca­rit­za­des fan que sigui neces­sari inter­ve­nir en les infra­es­truc­tu­res que pro­vo­quen la pre­ca­ri­e­tat. La mater­ni­tat segueix pen­dent de solu­ci­ons més enllà dels dis­cur­sos buits sobre cures i con­ci­li­ació, si volem cons­truir un futur dife­rent.”

Per a la divul­ga­dora Alba Padró, gran refe­rent a casa nos­tra en matèria de lactància materna, és cert que hi ha molta més infor­mació sobre la mater­ni­tat i també dife­rents models de criança, i que molts temes s’han fet més visi­bles, però hi ha un pro­blema: la infor­mació hi és, però no arriba a tot­hom. Padró veu molta diferència entre “les mares mille­nial, que han nas­cut amb el mòbil sota el braç i s’ho qüesti­o­nen tot, i les que arri­ben a la mater­ni­tat més tard”. Per això, denun­cia, encara avui depèn massa de l’atzar que les dones tin­guin la infor­mació i l’atenció que neces­si­ten per estar ben ate­ses. “Cal molt reci­clatge, però em con­formo que els pro­fes­si­o­nals sàpiguen deri­var i no diguin baja­na­des com ara que el nadó ha d’estar cinc minuts a cada pit, una cosa que encara se sent avui en dia en mol­tes con­sul­tes”, posa com a exem­ple. Pel que fa als tabús, Padró opina que on més s’ha avançat és en el tema de la pèrdua peri­na­tal. “A Cata­lu­nya estem molt avançats, els pro­fes­si­o­nals s’han posat les piles i els hos­pi­tals tenen uni­tats espe­ci­als per a dol i grups de dol, però soci­al­ment també es nota el canvi. Fa poques set­ma­nes el fut­bo­lista Cris­ti­ano Ronaldo i la seva dona Geor­gina van per­dre un dels fills que espe­ra­ven i ho van fer públic, això fins fa poc era impen­sa­ble.”

La Noe­lia Sánchez és mare de tres fills. El pri­mer, la Cora, va morir durant la set­mana 31 de l’embaràs. “Fa onze anys, quan em van dir que no tenia batec vaig pen­sar que era l’única per­sona al món a qui li pas­sava una desgràcia com aquesta. Tot i que un de cada qua­tre emba­ras­sos no aca­ben amb un nadó viu, és una rea­li­tat de la qual encara avui no es parla perquè fa massa mal.” La Noe­lia va patir aquesta “llei del silenci”, encara més mar­cada fa una dècada, i també la falta de for­mació i empa­tia de molts pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris. “El tracte hos­pi­ta­lari va ser hor­ri­ble, ara sé que se’n diu violència obstètrica, però lla­vors no, només sabia que no m’aju­dava gens sen­tir mal física­ment ni haver-me de bara­llar per poder aco­mi­a­dar-me de la meva filla.”

El dolor és “esquinçador”, i la Noe­lia sap que res el pot evi­tar, però també té molt clar que un bon acom­pa­nya­ment pot acon­se­guir que no es con­ver­teixi en un trauma. A això ha dedi­cat la seva vida després de per­dre la Cora. Era tre­ba­lla­dora social i es va for­mar com a doula i també com a tera­peuta Ges­talt. “Ella va venir perquè jo fes això”, asse­gura. Amb el seu pro­jecte, Cor a Cor, amb espai físic a Bar­ce­lona, acom­pa­nya altres famílies amb emba­ras­sos trun­cats i també forma pro­fes­si­o­nals perquè sàpiguen aten­dre-les i donar-los el suport que neces­si­ten. “Fa uns anys érem qua­tre dones picant pedra i cons­ci­en­ci­ant, era un ter­reny on ningú volia entrar, i en els últims qua­tre anys hi ha hagut can­vis i, per exem­ple, cada cop hi ha més espais als cemen­ti­ris per als nadons que no han pogut viure, que és fantàstic, tot i que cal molt més per res­pec­tar les neces­si­tats reals de les famílies i els seus fills.”

La Noe­lia creu que s’ha fet molta feina per arri­bar a les famílies que han per­dut un fill. “Això s’està acon­se­guint. Hi ha famílies que són ben deri­va­des i fins i tot con­tac­ten amb mi abans d’haver d’inter­rom­pre l’embaràs, quan tenen un diagnòstic incom­pa­ti­ble amb la vida, però ara el veri­ta­ble repte és arri­bar a les que no ho han vis­cut, així és com es tren­quen els tabús.” Per sobre de tot, el que sent aquesta mare és que “les famílies afec­ta­des han per­dut la por de par­lar i quei­xar-se”. “Fa anys que faig xer­ra­des, i si parlo de la Cora mol­tes més mares s’atre­vei­xen a par­lar dels seus casos i ano­me­nar les coses pel seu nom, hi ha un efecte dominó.” La Noe­lia des­taca que a Cata­lu­nya “tenim sort” perquè som “molt pio­ners” en l’atenció a la pèrdua peri­na­tal.

Cada cop són més les dones que després de ser mares –o quan s’enfron­ten al moment de ser-ho– obren els ulls i s’ado­nen del munt de silen­cis que encara envol­ten tan­tes rea­li­tats rela­ci­o­na­des amb l’embaràs, el part, el post­part i la criança. Amb la seva experiència per­so­nal i fent-se valer dels seus conei­xe­ments, d’àrees d’exper­tesa molt diver­ses, escri­uen assa­jos, novel·les, còmics, fan denúncies a través de les xar­xes, creen ini­ci­a­ti­ves inno­va­do­res a Ins­ta­gram... Se saben part d’un movi­ment que fuig de la visió idíl·lica de la mater­ni­tat i comença a dir les coses pel seu nom (fins i tot cre­ant voca­bu­lari propi si cal, com les impul­so­res de Madre­bu­la­rio). En la seva última obra, Madr¿eh?, la dis­se­nya­dora gràfica Marta Puig, cone­guda amb el nom artístic de Lyona Iva­nova, retrata la seva “odis­sea” per con­ver­tir-se en mare. L’edat –gai­rebé 40 anys quan ho va començar a inten­tar– i l’endo­me­tri­osi que patia –i també que cap pro­fes­si­o­nal sani­tari l’advertís que la malal­tia podia afec­tar la seva fer­ti­li­tat– van fer que trigués qua­tre anys a que­dar-se emba­ras­sada, després d’un dolorós procés en què es va tro­bar molt sola.

SEN­SI­BI­LIT­ZAR L’ENTORN

“Hi ha molt poca infor­mació i també molt poc acom­pa­nya­ment, tant per part dels met­ges com de la família i els amics, perquè la gent no acaba d’enten­dre com van els pro­ces­sos de repro­ducció assis­tida, per això vaig voler fer un lli­bre que acom­panyés les dones que han de pas­sar per una fecun­dació in vitro (FIV), parlés de què passa en cada etapa i també ajudés la gent de l’entorn a enten­dre una mica més de què va tot ple­gat.” La Marta ja és mare, però va publi­car el lli­bre abans de saber que tot aca­ba­ria bé. “Tenia molt clar que volia fer-lo, perquè veus mares amb 45 anys i pen­ses que a tu no et cos­tarà, però la majo­ria de dones han fet ser­vir la fecun­dació in vitro o l’ovo­do­nació, i com que no se’n parla, el silenci ens fa creure que podem espe­rar i que tot serà fàcil. Quan em va pas­sar a mi vaig pen­sar que volia visi­bi­lit­zar-ho i també treure el sen­ti­ment de culpa i ver­go­nya que acom­pa­nya mol­tes dones.” Quan va començar a escriure, però, es va blo­que­jar. “Sabia que el lli­bre sor­ti­ria abans que parís i pen­sava què pas­sa­ria si l’embaràs no anava bé, tot i que va arri­bar un dia que vaig fer un clic i vaig pen­sar que si per­dia el nadó ho assu­mi­ria i en par­la­ria per fer visi­ble també aquesta rea­li­tat.”

A la pre­ci­osa novel·la gràfica de Lyona hi ha dolor, hi ha humor i també molta crítica cap al sis­tema. Pri­mer, pels obs­ta­cles amb què es tro­ben totes les dones que en algun moment es plan­te­gen tenir fills, com la ines­ta­bi­li­tat econòmica, la falta d’habi­tatge o les difi­cul­tats per com­pa­gi­nar fills i feina. També es posa la lupa en l’edu­cació sexual i en el sis­tema sani­tari, ja que la falta d’atenció i infor­mació estan dar­rere de molts pro­ble­mes rela­ci­o­nats amb la fer­ti­li­tat i la mater­ni­tat. “Jo sem­pre exi­gia que em mires­sin com tenia la reserva ovàrica i com que m’ho mira­ven de forma super­fi­cial sem­pre em deien que estava bé, i a l’hora de la veri­tat tenia una reserva ovàrica ínfima”, lamenta la Marta. Amb el seu nadó entre braços, rep satis­feta els agraïments de mol­tes dones que amb Madr¿eh? se sen­ten menys soles. “Mol­tes em diuen que han rigut i plo­rat alhora.”

La covid-19 ha impac­tat amb força en l’atenció a les emba­ras­sa­des, les mares i les seves cri­a­tu­res. Dones que han parit soles sense que es res­pectés el seu dret a ser acom­pa­nya­des per qui volien, nadons sepa­rats de les seves mares i pri­vats del pell amb pell, tan vital les pri­me­res hores de vida... “La pandèmia ha fet retro­ce­dir quinze anys de drets repro­duc­tius de les dones, ha estat negligència rere negligència”, resu­meix la doula Andrea Ros. “El més greu –cons­tata– és que el pro­to­col covid dels hos­pi­tals deia explícita­ment que les dones havien d’estar acom­pa­nya­des, però si això podia ser inter­pre­tat lliu­re­ment per cada cen­tre no era un pro­to­col, sinó paper mullat.” Ara que les res­tric­ci­ons s’han rela­xat, les acti­vis­tes denun­cien que encara avui hi ha una gran dis­pa­ri­tat de cri­te­ris. Hi ha hos­pi­tals, per exem­ple, que encara no dei­xen entrar la pare­lla a l’eco­gra­fia i llocs que ja dei­xen que una doula esti­gui pre­sent al part. Un cop més, tot el que envolta la mater­ni­tat depèn de l’atzar, del pro­fes­si­o­nal i de l’equip que aten­gui en cada moment les dones. “La pandèmia ha estat molt dura, les asses­so­res de lactància tre­ballàvem de qua­tre del matí a onze de la nit ate­nent mares que s’havien que­dat soles i que patien molt. S’ha dei­xat dones amb pro­ble­mes de lactància tan­ca­des a l’habi­tació sense cap tipus d’atenció; els dei­xa­ven el men­jar a la porta”, denun­cia la divul­ga­dora Alba Padró.

La psi­quia­tra cofun­da­dora d’El Parto es nues­tro Ibone Olza (vegeu l’entre­vista que acom­pa­nya aquest repor­tatge) asse­gura que queda molt per fer per acon­se­guir una mater­ni­tat acom­pa­nyada, res­pec­tada i sos­tin­guda, però que cal cele­brar els avenços perquè “si no podem des­mo­ra­lit­zar-nos”. L’edu­ca­dora mater­nal Andrea Ros, en canvi, opina que no hi ha motius per aplau­dir. “Com en totes les llui­tes soci­als, quan s’empeny molt l’estruc­tura es mou una mica. S’està avançant, per exem­ple, en el tema de la violència obstètrica, però més enllà de la que patim a les sales de parts, hi ha una violència molt més sub­til i sistèmica, que és el dia a dia de les mares, i d’aquesta també se n’ha de par­lar.”