”Gestar és una feinada i hauria d’estar retribuït“

Una de les cau­ses és que en aquesta soci­e­tat patri­ar­cal el que importa és el pro­ducte de l’embaràs, que és el nadó. Anem a la con­sulta per saber si el nen o la nena està bé, però no es fa un segui­ment de la mare: es dona per supo­sat que si tenim un nadó sa nosal­tres hem d’estar con­ten­tes. S’ha silen­ciat el sen­ti­ment de les mares, no ha interes­sat escol­tar-lo i ho hem vis­cut molts cops com una errada per­so­nal. El que és bonic de començar a posar-li nom i com­par­tir-ho és que ens ado­nem que és molt comú i molt col·lec­tiu, que és un tema social.

Em feia molt pudor par­lar de la meva experiència per­so­nal, però a mi lle­gir els relats auto­bi­ogràfics d’altres escrip­to­res, i no només de temes de mater­ni­tat, sinó de sexu­a­li­tat o de salut men­tal, m’ha aju­dat molt, i això em va fer ado­nar que el meu relat podia aju­dar altres dones, que és el que està pas­sant. Jo ho veig com un efecte dominó, una cadena: ens anem lle­gint les unes a les altres i van caient totes les fit­xes, ens anem ado­nant que no estem soles i que no som tan estra­nyes. És molt impor­tant ara que s’inclo­gui el relat de les mares des de llocs encara més diver­sos, per així poder cui­dar millor aquesta experiència, perquè no sigui tan dolo­rosa com mol­tes vega­des ho és.

És molt gràfic el con­flicte, i el sen­ti­ment de culpa està en cadas­cuna de nosal­tres. I és curiós perquè quan el visu­a­lit­zem en les altres mares de seguida veiem que és injust que amb tot el que fem, a sobre cre­iem que no ho fem bé o no prou bé... Però hem de sor­tir de l’àmbit indi­vi­dual i anar cap al social. El dis­curs patri­ar­cal és que s’ha de dei­xar els nens com abans millor, que s’han d’acos­tu­mar a aquesta vall de llàgri­mes que és la vida, i això és ter­rorífic, però per a tots. Tots som orfes de mare, en el sen­tit que tots venim de gene­ra­ci­ons de mares que han tra­ves­sat aquest con­flicte que per a mi és l’essència del patri­ar­cat.

Jo mateixa ho vaig viure. Pen­sava que això era la idea d’un embaràs sa. És el que ens venen, però és un error. De fet, sabem que la mei­tat dels parts pre­ma­turs són per estrès matern. Pen­sar que tre­ba­llar fins a l’últim moment és nor­mal és negar el procés psíquic de l’embaràs i el tre­ball físic que és ges­tar. És una fei­nada, i en els últims mesos hauríem d’anar a un altre ritme i amb molta calma, i totes les dones hau­rien de tenir un gran suport social i econòmic. Però venim d’aquí i també de la idea que has de tor­nar a ser la que eres abans com si no hagués pas­sat res: tor­nar a la feina, a la sexu­a­li­tat d’abans de l’embaràs, al mateix cos. I això és impos­si­ble: la mater­ni­tat és una trans­for­mació tan bru­tal que no tor­nes a ser la mateixa que abans ni res sem­blant. I si ho fem és pas­sant per sobre de les neces­si­tats dels nadons, això s’ha de dir.

Ara que hi comença a haver pre­o­cu­pació perquè en aquest país no hi ha nens, s’està com­pre­nent que el motiu és que és molt difícil tenir-ne. Crec que s’hau­ria de retri­buir l’embaràs, i també que calen can­vis en els per­mi­sos. Jo cri­tico els per­mi­sos de pater­ni­tat durant els sis pri­mers mesos, perquè és quan el nadó neces­sita la seva mare, i ha d’estar engan­xat a ella, però crec que és molt impor­tant rei­vin­di­car-los dels 6 mesos als 6 anys. Durant aquest temps hi ha un munt de situ­a­ci­ons en què tant de bo els pares es pogues­sin aga­far la baixa i que­dar-se ells amb els nens, quan comen­cen les febres i els virus o l’adap­tació esco­lar. Després també cal que els hora­ris de feina siguin més fàcils... El pro­blema és que ens estan ofe­rint fal­ses solu­ci­ons.

Això de con­ge­lar els òvuls és una trampa, i molt per­ju­di­cial. És una fan­ta­sia pen­sar que podem post­po­sar la mater­ni­tat fins a pas­sats els 40. No és cert, només unes poques podran. S’han de bus­car altres solu­ci­ons, però la pri­mera és pen­sar i refle­xi­o­nar com a soci­e­tat que la mater­ni­tat és una labor social impor­tantíssima i que s’ha de cui­dar els que venen.

Jo penso que sí, i som mol­tes les que ho pen­sem i les que ens sen­tim més dis­cri­mi­na­des del que mai ens hi hem sen­tit com a dones quan anem amb un nadó a alguns llocs. Intenta anar amb un nadó a un tea­tre o a alguns res­tau­rants. I ja no et dic mares de nens amb dis­ca­pa­ci­tat... Jo començaria escol­tant-les a elles per saber tot el que cal can­viar.

Han millo­rat mol­tes coses i, a la vegada, les que fa molts anys que llui­tem per aquests temes ens des­es­pe­rem per com de lent va tot. Sobre­tot ara amb la pandèmia, que s’ha retro­ce­dit tant. Però és impor­tant reconèixer els can­vis i cele­brar-los. Que l’OMS hagi reco­ne­gut que hi ha un mal­trac­ta­ment sis­temàtic durant els parts i que als mit­jans es parli de violència obstètrica ja em sem­bla un avenç, tot i que hi hagi molta polèmica i molt dis­curs nega­ci­o­nista. Crec que ho hem de cele­brar, perquè de vega­des ens desa­ni­mem quan veiem tot el que queda per fer. I també rei­vin­dico el paper de les asso­ci­a­ci­ons; vivim en uns temps molt indi­vi­du­a­lis­tes, de molt d’influ­en­cer i ins­ta­gra­mer, i animo la gent a tor­nar a aquests espais. A El Parto es Nues­tro fem molta feina, però som molt poques, cal tor­nar a l’asso­ci­a­ci­o­nisme.

Estem acos­tu­mats a polítics que només pen­sen en el curt ter­mini. Neces­si­tem que pen­sin a vint o trenta anys vista. Qui seran lla­vors els adults? Els que ara arri­ben. I com millor els cui­dem més empàtics, sen­si­bles i curo­sos seran. Està demos­tradíssim: la pre­venció de la violència comença cui­dant les mares i els nadons.