Tabaquisme: l’altra pandèmia
A escala mundial, el tabac causa tantes morts en un any com totes les registrades fins ara per covid. A Catalunya, les malalties relacionades provoquen una vintena de morts diàries. Més restriccions i ajudes per deixar de fumar són elements clau per aconseguir reduir la prevalença del tabaquisme
En els anys setanta del segle passat, les autoritats sanitàries dels Estats Units van començar a vincular directament el tabac amb el càncer. La resposta de la poderosa indústria tabaquera va ser gastar ingents quantitats de diners en la publicitat de les cigarretes amb filtre, ja que asseguraven que aquest nou sistema de filtratge retenia les substàncies perjudicials. Probablement aquesta ha estat la mentida publicitària més letal de la història. Els filtres no només no protegeixen de res, sinó que van ajudar a disparar el consum de cigarretes arreu. Una història que s’ha anat repetint: com més informació es coneix sobre els riscos del tabac, més estratagemes busca la indústria per continuar fent beneficis a costa de la salut de la població. Així, hem vist tabac light, cigarretes electròniques, tabac escalfat, noves fórmules perquè la cigarreta faci menys fum i sembli menys perniciosa... I l’última moda: boletes aromatitzades per posar a les cigarretes o pegats que es desfan a la boca.
A tot aquest poder i aquesta pressió hi fan front els professionals sanitaris i les administracions. Les campanyes de sensibilització i les mesures restrictives tenen efectes. “En el passat, la prevalença del tabac era molt més alta que ara en els homes. Probablement, en els anys vuitanta fumava més de la meitat de la població adulta masculina. Durant les últimes dècades del segle XX, hi va haver un progressiu descens del tabaquisme en els homes però, en canvi, la prevalença del tabaquisme en les dones creixia i el resultat global va ser una notable estabilitat. A partir del 2005, aquesta prevalença en el tabaquisme entre les dones també va començar a disminuir, encara que més lentament”, explica Josep Maria Suelves, cap del Servei de Prevenció i Control del Tabaquisme del Departament de Salut.
Què va passar a partir del 2005 que justifiqui aquest descens, encara que moderat? La resposta: l’aprovació de la llei que prohibia fumar en determinats llocs tancats, com ara a la feina. Uns anys després, el 2010, la prohibició es va ampliar a tots els llocs tancats d’ús col·lectiu. Llavors ja es coneixien de sobres no només els perjudicis per als fumadors, sinó també per a les persones del seu entorn. “Tots tenim prou memòria per recordar que fins a l’any 2010 quan entraves a prendre un cafè en una cafeteria molt probablement estaves exposat a fum de tabac. També passava als centres de treball, només hi havia prohibicions excepcionals als centres sanitaris i a les escoles, però als passadissos de les universitat, per exemple, es podia fumar, i molta gent estava obligada conviure amb el tabac. Aquestes noves lleis van fer que la incidència del tabac retrocedís i segurament van ajudar que algunes persones deixessin de fumar”, recorda Suelves, que reconeix que des dels anys 2015 i 2016 hi ha molts pocs canvis. El 2018 fumaven a Catalunya el 24% dels adults, i les xifres més actuals han reduït el percentatge fins al 22,6%. “Estem en un escenari de certa estabilitat en la prevalença de fumadors, per això cal fer nous avenços”, remarca.
S’ha de tenir en compte que el tabaquisme està considerat una de les principals amenaces per a la salut pública per part de l’Organització Mundial de la Salut, que xifra en 8 milions les morts anuals pels seus afectes, de les qual 1,2 milions són fumadors passius (no fumen però inhalen el fum dels altres). Advertir de les conseqüències nefastes de fumar, protegir tothom del fum, vetllar perquè es compleixin les prohibicions (també les relacionades amb la publicitat), apujar preus i ajudar els fumadors a deixar-ho són actuacions clau per fer front a aquesta pandèmia normalitzada.
“Les persones que fumen saben que representa un risc per a la salut. Com en qualsevol altre àmbit de la vida, som ambivalents. Molts fumadors volen deixar-ho i al mateix temps no ho volen. En qualsevol cas, han de saber que tenen mitjans al seu abast per aconseguir-ho. No és un procés senzill, però afortunadament és factible”, afegeix Suelves.
suport grupal
A la ciutat de Girona fa quinze anys que es fan sessions grupals als diferents CAP per a les persones que volen deixar el tabac. La infermera de l’ABS 3 Isabel Bentué és un referent. “El grup dona força extra als participants. Cada cas és un món, hi ha motivacions molt diferents, però és cert que en les sessions grupals es creen moltes complicitats. Els assistents es donen suport entre ells, fins i tot fan grups de WhatsApp –que, evidentment, nosaltres no podem fer crear per privacitat–, però ells s’organitzen, parlen i es donen consells”, assegura.
En aquests tipus de sessions –cada cop n’hi ha més en atenció primària– es donen eines, a través de tallers, jocs i altres activitats, perquè el fumador ho tingui més fàcil. “La força del grup és important perquè dona motivació quan després tornen a casa. El tabac és un maltractador, te’l fas teu, en gaudeixes, però no el pots deixar, tot i saber que et fa mal i que et pot matar. També és un company en moments de desesperació, com qualsevol altra droga. Et promet un moment d’evasió o de plaer, però a canvi d’un preu molt alt, que és la teva salut”, explica la infermera. Bentué coneix de primera mà les principals pors que tenen els fumadors que ho volen deixar: no aconseguir-ho, engreixar-se, estar de mal humor, tenir ansietat i malsons... “No s’ha d’oblidar que es produeix una síndrome d’abstinència, però es pot superar. És especialment dur, perquè el tabac és la droga més socialment acceptada. Deixar-ho no és un camí lineal ni fàcil, de vegades s’ha d’intentar més d’un cop i no passa res. Si ho intentes ja has guanyat”, insisteix. I afegeix que no és bona idea ni culpabilitzar ni prohibir taxativament. “Això genera molta angoixa. El fumador ha de pensar que el que fa és posposar la seva trobada amb el tabac. No s’ha de parlar d’exfumadors, sinó de fumadors que ja no fumen. Un cop has fumat, s’han obert al teu cervell uns carrers i uns peatges que es poden tornar a obrir en qualsevol moment”, afirma.
Els professionals de la salut són conscients que s’ha d’aprofitar qualsevol moment, qualsevol contacte rutinari amb pacients, per oferir ajuda, encara que el motiu de la visita mèdica sigui un altre. “Pot ser un consell molt breu, no cal fer una acció intensiva, però aquesta petita intervenció, fer saber que poden confiar en els professionals, pot portar persones indecises a fer el pas endavant”, afirma Suelves. “Podem proporcionar suport en l’aspecte psicològic i comportamental –afegeix– per evitar recaigudes o situacions que incrementin les ganes de fumar. També es poden oferir medicaments i alternatives terapèutiques.”
No sempre funciona a la primera, però és important provar-ho. L’Eva, una veïna de Salt de 53 anys, va recaure després de nou mesos sense fumar, però no deixa passar l’ocasió d’agrair la feina de les infermeres del CAP que la van ajudar. “Et donen hora cada quinze dies o cada mes, segons l’ansietat que tinguis, i et fan un seguiment de tot el procés de deshabituació, des del moment que prens la decisió fins a almenys al cap d’un any, que és quan ja et consideren un exfumador. Et controlen el pes, la pressió, la capacitat pulmonar, l’oxigenació de la sang, l’estat de salut general, perquè vegis com el cos millora amb una rapidesa sorprenent”, explica. Ella també va rebre assessorament dietètic per evitar el temut augment de pes i per superar els estats d’ansietat. “Però sobretot fan de terapeutes. T’escolten, t’encoratgen, et feliciten, són tremendament comprensives amb les recaigudes o els desànims i mai no sonen falses: totes les que em van atendre a mi eren exfumadores i sabien exactament de què els parlava. Jo ho vaig deixar sense cap pastilla ni suport químic, però sense elles m’hauria resultat infinitament més difícil”, recorda.
Josep Maria Suelves, per la seva banda, afegeix que aquest tipus d’acompanyament no s’hauria de fer només des de l’atenció primària, sinó també als hospitals. “Quan algú ha de ser hospitalitzat per un infart o una altra malaltia relacionada amb el tabac, es pot aprofitar aquest moment crític per aconsellar-lo. Sabem que aquestes malalties canviaran el curs clínic pel simple fet que la persona deixi de fumar”, conclou.
CORONAVIRUS I FUM
La pandèmia va capgirar completament els programes sanitaris per ajudar a deixar de fumar, que es van haver de fer majoritàriament a distància. Tot i això, l’esforç del personal sanitari va aconseguir mantenir-los, amb prou bons resultats, tal com es va posar de manifest en la darrera jornada de la Societat Catalana d’Atenció i Tractament del Consum del Tabac. Algunes de les dades que es van presentar mostren que, tot i l’anulació de visites presencials, en general els pacients van demostrar que podien seguir el procés de manera telemàtica, millorant fins i tot resultats anteriors (un 52% d’èxit). Les noves tecnologies es poden convertir en un gran aliat per rebaixar la incidència del tabac. Fins i tot una simple trucada al SEM pot fer que et derivin telefònicament a una infermera formada en tabaquisme per fer un seguiment sense sortir de casa. Una altra dada positiva de la pandèmia és que alguns professionals van detectar un descens de fumadors joves pel fet que es va limitar la vida social. Resulta sorprenent consultant l’hemeroteca, que a l’inici de la pandèmia apareixessin informacions assegurant que fumar protegia del coronavirus. Després es va saber que les dades eren d’un estudi molt poc rigorós –la revista científica que el va publicar es va retractar– i que dos dels autors tenien relació amb la indústria tabaquera. Ha quedat demostrat que fumar empitjora el pronòstic en cas de patir la malaltia. I també que el virus es pot moure amb més facilitat quan les persones fumen. Un motiu més per reduir el fum.
“TINC CLAR QUE NO FUMARÉ MAI MÉS”
Amb 55 anys, la Manoli no s’havia plantejat deixar de fumar, però la seva infermera de referència li va parlar d’uns cursos per provar-ho i s’hi va apuntar, “sense pressió”. La seva història amb el tabac havia estat intermitent: va començar de jove per sentir-se gran; després ho va deixar espontàniament, i al cap d’uns anys, en la trentena, hi va tornar. “Tots els fumadors volem deixar-ho, som conscients que és dolent, però ho anem posposant.” La teràpia grupal va funcionar i ara ja fa cinc anys que no fuma. “Recordo que ens van fer olorar una ampolla de plàstic plena de burilles i que em va fer molt fàstic”, explica. Aquell mateix dia, un cop a casa, va decidir deixar-ho. “Sabia que no em volia fer gran fumant, però vaig mirar de no atabalar-me. Cada dia era un petit pas, una victòria. Em va anar molt bé veure els beneficis: de sobte tenia la pell avellutada i llisa, em van marxar venetes de la cara i podia respirar millor.” Creu que cadascú ha de buscar la seva estratègia. En el seu cas, caminar, beure molta aigua i substituir el cafè pel te. “Estic orgullosa, i si una cosa tinc clara és que ja no fumaré mai més.”
“DEIXAR-HO VA SER MOLT ALLIBERADOR ”
Aquest lleidatà establert a Barcelona de 47 anys era ben bé un fumador empedreït. “Vaig fumar durant gairebé trenta anys! Dels 13 als 41. I vaig fumar molt. Els últims temps ben bé dos paquets de tabac diaris”, explica en Marcel. Les coses, però, van canviar quan va néixer la seva filla, l’agost del 2015. En aquells moments, la seva parella feia gairebé tres anys que ho havia deixat. Tot això, sumat al cansament de ser dependent el va portar a la decisió a deixar-ho. “El meu germà –comercial de Camel!– ho havia deixat fent hipnosi i li havia funcionat. La meva parella em va preguntar si ho volia com a regal de Nadal i li vaig dir que sí”, recorda. “Va ser una sola sessió, crec que d’un parell d’hores –o potser un pèl menys, no n’estic segur–, i els primers dies em va costar una mica. Vaig beure i menjar, per ansietat, més del normal”, afegeix. Fer esport, concretament pàdel, el va ajudar molt a superar l’angoixa del procés. Reconeix que de vegades encara li venen ganes de fumar, sobretot associades a la combinació de reunions socials i aire lliure: “Però me n’estic perquè va ser molt alliberador no dependre del tabac. Ah, i també pels diners que val!”, conclou.
“S’HA DE PARAR EN EL MOMENT JUST”
“M’agradava fumar, no havia previst deixar de fer-ho, però un dia em vaig enrabiar molt amb els que manen, i vaig decidir deixar el tabac.” L’Anna és veïna d’Anglès (la Selva) i té 64 anys. Fumava des de jove i va començar, com gairebé tothom, per moda: “La primera cigarreta no agrada a ningú.” A començaments del 2006, quan fumava un paquet de tabac ros diari, es va donar la circumstància que sorprenentment la va enutjar: el tabac va baixar de preu. “Segurament amb els propòsits d’any nou molta gent va deixar de fumar, i per poder continuar recaptant impostos van abaratir el tabac perquè més gent s’hi enganxés. Em va molestar tant que vaig plegar.” Deu ser dels pocs casos, o l’únic, en què la política de preus i la relació amb el tabaquisme van funcionar a l’inrevés.
Blaya explica que no li va costar gens deixar-ho i que ho va fer sense ajuda. Si no el preu, en el seu cas sí que hi va contribuir el fet que cada cop tingués més limitacions. “Sempre m’ha agradat fer manualitats, i quan les tenia llestes em fumava una cigarreta mentre mirava si havien quedat bé. També disfrutava de les sobretaules, fumar en aquell moment era molt gratificant, però cada cop es tornava més difícil poder-ho fer”, explica. Mai va tornar a tenir-ne ganes, tot i que el seu marit va continuar fumant –“a mi no em molestava”–. Els que van estar contents de la seva decisió van ser els fills. “La meva filla –recorda– m’amagava els paquets de tabac.” Després d’haver fumat durant més de vint anys, creu que va prendre la decisió de deixar-ho “en el moment just” i sent conscient també que d’aquesta manera deixava de contribuir, amb la seva salut, a engreixar les arques de l’Estat.
“O DEIXES EL TABAC, O ELL ET DEIXARÀ A TU”
En Toni recorda perfectament quan va tastar el tabac per primera vegada. Tenia 15 anys, i amb dos cosins van robar un Celtas corto a l’avi i se’l van fumar d’amagat. Va ser una trapelleria, però el consum va anar a més. “Comences a fer cigarretes per semblar més gran, i no te n’adones que ja tens un paquet a la butxaca”, explica ara amb 54 anys. En fa més de vint que va deixar el tabac, per un ensurt que va tenir quan li van sortir uns pòlips a les cordes vocals. Ja l’havia deixat anteriorment, quan feia el servei militar, perquè fumar era incompatible amb l’esforç físic que li exigien, però després hi va tornar –“en un casament, quan estava de moda regalar cigars”– i a patir de llavors es va tornar a enganxar fins a arribar a fumar dos paquets al dia de tabac ros. Reconeix que hi va haver de posar molta força de voluntat i que va guanyar uns quants quilos en el procés, però està molt content d’haver-ho aconseguit. Sobretot perquè fa poc ha tingut un infart i els metges li han dit que si no hagués deixat el tabac quan ho va fer, molt probablement ara no seria viu. “El tabac, o el deixes, o et deixarà ell a tu. Potser ja no hi seràs, però ell continuarà existint perquè mou molts i molts diners”, assegura, alhora que recorda que quan va aconseguir deixar-ho es va trobar que no suportava el tabac. Casat i amb quatre fills, només un d’ells ha fumat, però també ho ha deixat. La seva dona, per contra, és fumadora ocasional. “Jo no podria fumar només de tant en tant; si hi tornés no podria parar, per això tinc clar que no fumaré mai més. La salut és el més important”, afegeix, convençut que les generacions que pugen cada cop tenen més clars els danys que comporta aquesta addicció.
