Una pràctica estesa arreu
La pràctica de forçar les dones a casar-se està estesa arreu del planeta i no té res a veure amb cap religió, si bé les creences religioses se solen utilitzar com a excusa per justificar-la
APROXIMACIÓ
En els matrimonis forçats per la família es busca la mediació i s’intenta no haver d’arribar al sistema judicialEls matrimonis forçats són una realitat global estesa per tot el planeta. Segons l’organització Girls Not Brides, que aplega més de 1.600 entitats socials d’un centenar de països, cada any són obligades a casar-se 12 milions de noies per sota dels 18 anys. I a tot el món es calcula que hi ha 650 milions de dones que pateixen les conseqüències d’aquesta pràctica, que varia molt d’un lloc a l’altre. Es practica en països africans, asiàtics, llatinoamericans i també en països europeus, en comunitats de nouvinguts. Fins i tot en suposats paradisos de la llibertat, com els Estats Units, es du a terme de manera habitual en comunitats de jueus ultraortodoxos.
Aquesta pràctica no està relacionada amb cap religió, tot i que moltes vegades la religió es fa servir com a excusa per justificar-la. “No se’n parla de manera concreta ni a la Bíblia i a l’Alcorà ni enlloc. És molt fàcil justificar aquesta violència contra les dones en nom de la religió, i sovint es vincula amb la pràctica de l’islam, però tenim companyes musulmanes que ens expliquen que la seva religió no prescriu enlloc que s’hagi d’escollir el marit de la dona”, explica Ruth Rosique des de l’entitat Valentes i Acompanyades.
Que les dones es casessin obligades també passava a Europa no fa pas tant –150 anys–. “Per això hem arribat a aquesta cultura en què la mare s’ha de bolcar completament en els fills. És una manera de trobar sentit a aquest tipus de violència pel qual s’ha vist obligada a passar”, afegeix Aya Sima, referent de la mateixa entitat. “S’ha donat a tot el món –assegura– perquè és una forma de poder, de tenir la voluntat de la dona sotmesa a la voluntat de l’home i de considerar la dona com un objecte reproductiu. I és evident que els homes no perdran els seus privilegis amb facilitat. S’ha de treballar molt.”
Per això és important la feina de visualització i de prevenció. No és només una realitat de països llunyans. Passa als nostres barris, als nostres pobles, i les víctimes han de tenir algun lloc on adreçar-se. “Cal fer xerrades i formació als professionals perquè es puguin detectar els casos. S’ha de tenir clar que es tracta d’un tipus de violència masclista, i que s’hi ha de reaccionar”, insisteix Rosique.
DELICTE DES DEL 2015
El matrimoni forçat es considera un delicte des del 2015, quan es va introduir al Codi Penal. “El tipus penal és una forma específica de coacció i preveu una pena de presó d’entre sis mesos i tres anys i sis mesos. Però hi ha l’alternativa d’una pena pecuniària, per tant es pot quedar només en una multa”, explica Carolina Villacampa, catedràtica de dret penal de la Universitat de Lleida i experta en tràfic de persones i matrimonis forçats.
El que requereix aquest delicte és que hi hagi elements intimidatoris o violència per obligar a contraure el matrimoni, i la pena pot augmentar si la víctima és menor d’edat. “Fins ara el legislador només ha donat una resposta penal a aquesta realitat, no hi ha donat una resposta holística, per exemple tenint en compte mesures civils per protegir les víctimes. I això és necessari perquè si qui força el matrimoni és la família, a la noia només li queda l’opció de denunciar els pares per tenir protecció juridicopenal, una protecció que en moltes ocasions tampoc li resol la situació”, afegeix Villacampa.
Un pas endavant en aquest sentit serà la llei orgànica de garantia integral de la llibertat sexual, en tramitació parlamentària. Considera els matrimonis forçats una forma de violència sexual contra les dones de manera inqüestionable i preveu la possibilitat de donar protecció a les víctimes sense necessitat de denunciar. “En els cas de matrimonis forçats que estan més a prop del tràfic de persones, sí que el sistema penal pot solucionar situacions de violència molt descarnada, però quan es tracta de la família no n’hi ha prou”, afegeix Villacampa. Sovint no hi ha una intimidació molt evident, i de vegades no és tanta la tensió en el moment de contraure el matrimoni com després. “Estaríem parlant de matrimonis forçats sobrevinguts, quan la dona veu que aquell matrimoni no està funcionant i és difícil sortir-ne. Per això és necessària una sortida més holística, no només penal. No s’hauria d’obligar la noia a triar i a denunciar els pares”, afegeix. Aquesta experta explica que ha vist casos en què les noies han fugit d’una unió forçada, però després han pogut recuperar completament el vincle amb les famílies quan aquestes han vist que hi havia altres maneres de prosperar socialment fora del matrimoni. “Que la resposta sigui estrictament penal és massa salvatge, perquè pot deixar aquestes noies en una situació de desemparament total”, remarca.
Catalunya és actualment l’única comunitat de l’Estat espanyol que té un protocol d’actuació específic. “En el cas de ser major d’edat, s’escolta sempre la víctima i es respecta la seva capacitat d’acció. Les aproximacions es fan des de la mediació, intentant no arribar al sistema judicial. A la resta de l’Estat estan molt lluny de nosaltres. Les aproximacions solen ser actuacions policials en casos de tràfic de persones o directament en la venda de filles, i no tant en matrimonis concertats al si de la família. L’aproximació catalana s’acosta molt més a la realitat”, conclou Villacampa.
verbalitzar-ho
Els Mossos d’Esquadra tenen un protocol d’actuació per a casos de matrimonis forçats des del 2009 i l’han anat actualitzant amb la introducció posterior del delicte al Codi Penal. “Treballem en funció del risc que té la víctima. Hi ha indicadors marcats amb entitats especialitzades en salut, en serveis socials, en educació... perquè els professionals puguin detectar aquests situacions. Per exemple quan es coneix la planificació d’un viatge. A partir d’aquí, es recull informació sobre la família i, segons els indicadors, actuem amb més immediatesa, per exemple demanant al jutge que prohibeixi que aquella nena pugui fer cap viatge. O bé prenem mesures prèvies, com parlar amb els pares i veure si hi ha aquesta intencionalitat o no”, explica la caporala Andrea García, cap de la Unitat Central d’Atenció i Seguiment de la Víctima. Hi ha famílies que no coneixen que aquesta pràctica és un delicte. “Encara falta molta informació i sensibilització. Les noies mateixes han de saber que ningú les pot obligar a casar-se per força”, afegeix. També diferencia les actuacions que es poden fer en casos de menors o de joves ja adultes. “En les majors d’edat el que sol passar és que acaben denunciant els marits per maltractaments”, afirma. En els primers sis mesos de l’any, els Mossos han atès nou casos de menors en risc de ser casades. Tots han estat preventius perquè les mateixes adolescents ho van comunicar al seu entorn. “Elles mateixes ho verbalitzen; fins i tot troben natural que les vulguin casar”, indica García. Són, però, la punta d’un iceberg que tot just es comença a detectar.
