Sense una recepta màgica
La Candidatura d’Unitat Popular aposta per la mobilització i la desobediència civil per arribar a la independència, però alerta que “no hi ha una recepta màgica”
DIÀLEG AMB L’ESTAT
“La CUP es mostra escèptica amb la possibilitat d’arribar a una solució pactada amb l’Estat i la qualifica com a via morta”EL DILEMA DELS TERMINIS
“En una proposta de resolució, la CUP reclamava “dur a terme un referèndum abans no finalitzi la legislatura”“No hi ha cap recepta màgica per implementar la independència.” La frase anterior va deixar-la anar la portaveu del secretariat de la Candidatura d’Unitat Popular, Maria Sirvent, com a resposta a la proposta de l’Assemblea Nacional Catalana de concretar la declaració d’independència l’any vinent. Si bé en un primer moment la CUP defensava activar la DUI que el president Carles Puigdemont havia deixat en suspens, amb el pas dels mesos va apostar per recomençar. El gener del 2021, per donar-ne exemple, defensava que la plena sobirania no s’assoliria “només aixecant la DUI” i que calia “molta més força” per donar un nou impuls al procés sobiranista. En aquests moments, la CUP no proposa un full de ruta per assolir la independència, sinó una “estratègia que permeti exercir el nostre dret a l’autodeterminació”. Però, quina és aquesta estratègia? En quins terminis es mou?
Un dels elements diferencials de la proposta de la CUP és el concepte de sobirania, que no apareix exclusivament lligat a un canvi polític, sinó que va molt més enllà. “Independència per canviar-ho tot” es pot llegir en el programa amb què van concórrer a les darreres eleccions al Parlament. En un context de triple crisi com l’actual, els anticapitalistes remarquen la necessitat de mobilitzar-se per la sanitat, pels aliments o per l’habitatge”. Un altre element central en el seu discurs és la necessitat d’obrir “espais de construcció nacional dels Països Catalans en els àmbits polític, econòmic, social i cultural i consolidar els que ja hi ha”.
La “via morta” del diàleg
Un dels aspectes diferencials de la CUP respecte d’ERC és el de l’escepticisme sobre la possibilitat d’arribar a una solució pactada amb l’Estat, fins i tot a partit d’un acord de claredat com el que el president de la Generalitat va defensar en el darrer debat de política general. Fa pocs dies, en una entrevista al programa Cafè d’Idees de La 2, el diputat Xavier Pellicer afirmava que “ERC s’equivoca quan planteja que la manera de resoldre el conflicte és generar una certa normalització en les relacions amb l’Estat, perquè pensem que això allunya la ciutadania del moviment independentista i el que fa és desmobilitzar”. Contràriament, des de la CUP es defensa que l’Estat “ja ha deixat clar, de totes les maneres possibles, que no vol dialogar sobre l’autodeterminació i l’amnistia”. En el darrer debat de política general van defensar una proposta de resolució en la qual reclamaven donar “per acabada i tancada l’actual fase de diàleg” perquè consideren que el govern espanyol ja l’ha donat per tancada des de fa mesos i això és “enganyar la gent”.
Contra l’estratègia negociadora d’ERC, que defineixen com a “via morta”, els anticapitalistes aposten per “reescalar el conflicte i tornar a la mobilització, perquè és l’element que ens porta a equilibrar-nos amb l’Estat, que té molt més poder i molta més força. L’única forma de fer-li front és la mobilització popular”, remarquen. I hi afegeixen: “Ara mateix sabem que un referèndum pactat no és possible, i per tant hem de generar les condicions de conflicte necessàries per exercir el nostre dret a l’autodeterminació com a poble.” En aquesta estratègia també hi tenen un paper fonamental les institucions catalanes, que cal confrontar a les de l’Estat. En general, la CUP fa una esmena a la totalitat a l’estratègia negociadora d’ERC a Madrid i afirma que els efectes d’una reforma del delicte de sedició en el Codi Penal seria una mesura “absolutament cosmètica en la mesura que hi ha quasi 4.000 persones represaliades i d’aquestes n’hi ha molt poques acusades del delicte de sedició”.
Un nou referèndum
En el relat de la CUP, es considera que l’1 d’octubre del 2017 va constituir “una gran fita de mobilització, de participació i de radicalitat democràtica i una victòria moral i política de l’independentisme”, però que “no va gaudir de totes les garanties que la legislació i la comunitat internacional consideren necessàries per atorgar-li validesa jurídica i política”. Si resseguim el programa amb què els anticapitalistes van concórrer a les darreres eleccions al Parlament, comprovem que es defensa “iniciar un nou cicle per generar, un altre cop, un escenari que faci possible que el poble català pugui autodeterminar-se lliurement”. En el document no es fixa terminis. En canvi, en una proposta de resolució presentada en el debat de política general de l’any passat es demanava al Parlament que assumís el compromís de “dur a terme un referèndum d’autodeterminació abans no finalitzi la XIV legislativa” i s’instava el govern, en aquells moments de coalició entre ERC i Junts per Catalunya, a “iniciar immediatament els debats i treballs necessaris per garantir-ne la realització”. En definitiva, s’apostava per “recuperar la iniciativa i i reconstruir la unitat al voltant del referèndum d’autodeterminació”, una demanda que s’espera concretar a través “d’acords polítics i socials i, sobretot, de mobilitzacions populars”. Una de les peces bàsiques de la proposta de la CUP és un “acord nacional per l’autodeterminació dels Països Catalans”, un instrument obert a tots els agents polítics, socials i culturals del país. La mateixa unitat d’acció la defensa en la resposta a la repressió desfermada pels aparells de l’Estat.
El marc internacional
A banda de la mobilització, des de la CUP es defensa que “l’independentisme ha de recuperar la iniciativa en el terreny internacional”. I, en aquest sentit, es mostren convençuts que “l’exercici efectiu de l’autodeterminació es donarà en un marc de resolució del conflicte a escala internacional i multilateral que haurà d’incloure el referèndum”. Aquesta via, que ha de tenir “un paper clau en la resolució del conflicte”, també parteix d’una anàlisi escèptica en el sentit que hom es mostra convençut que “les lògiques de les institucions internacionals no actuaran a partir de la defensa de drets, sinó que hauran de veure’s obligades a fer-ho davant unes condicions que facin inevitable la seva absència de posicionament”.
Aquestes condicions passen per enfortir les relacions amb les organitzacions d’esquerres i els pobles de la resta de l’Estat espanyol; “explorar” els possibles suports de governs i partits polítics amb un pes internacional, i aconseguir posicionaments favorables per garantir els drets humans i per “denunciar la repressió i la vulneració de drets civils i polítics a instàncies internacionals per a la defensa dels drets humans. En definitiva, la Candidatura d’Unitat Popular no té una recepta màgica per arribar a la independència, ni tampoc es fixa terminis, tot i la temptació de fer-ho en alguna ocasió; i ho fia tot a un ampli acord polític i social en defensa de l’autodeterminació i a la mobilització popular que permeti reactivar el conflicte amb l’Estat.
