Camins divergents

“Cal, amb urgència, tornar a seure per poder parlar, per discutir les estratègies i per tornar a una dinàmica constructiva que permeti decidir, plegats, com avancem cap a la independència.” La crida va fer-la el president d’Òmnium, Xavier Antich, durant l’acte del passat 11 de setembre. Al davant tenia una primera fila d’excepció, amb bona part dels líders polítics i socials; una imatge que no es va tornar a repetir en cap altre acte de la Diada. Antich, amb un discurs extremadament calculat, va fer una defensa aferrissada dels partits i va remarcar que “no hi ha poble que pugui decidir el seu futur sense institucions o partits: són tan necessaris com els sindicats, les organitzacions o les entitats; mai no cedirem a la temptació populista de l’antipolítica”, una clara al·lusió a la proposta de l’Assemblea de presentar una llista cívica a les properes eleccions al Parlament. De fet, el president d’Òmnium va anar més enllà i va remarcar la necessitat d’incorporar nous actors perquè considera que l’escenari del 2017 ja no és el mateix que el d’ara i que cal teixir sinergies renovades.

Des d’Òmnium també es va voler renyar els partits i les entitats sobiranistes i es va preguntar: “Quan vam cedir a la temptació d’enfrontar-nos entre nosaltres, en lloc d’enfortir-nos? Per què tanta energia a confrontar-nos amb qui tenim al costat en lloc de fer-ho amb qui tenim al davant?” I va afegir que “aquí no sobra ningú”. A primera fila l’escoltaven el president Pere Aragonès i la presidenta del Parlament suspesa, Laura Borràs, així com altres representants d’ERC, Junts, la CUP i els comuns. També hi havia la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu. La crida, però, no va tenir gaire èxit. L’endemà mateix, en una reunió convocada pel president Pere Aragonès, l’ANC va posar al damunt de la taula la data del 2023, una proposta a la qual no va afegir-se cap dels partits independentistes i va airejar diferències estratègiques aparentment insalvables. Poques setmanes després, durant el debat de política general, es va escenificar la ruptura definitiva entre els partits independentistes, amb ERC defensant l’acord de claredat presentat pel president de la Generalitat; Junts reclamant a Pere Aragonès que se sotmetés a una qüestió de confiança; i la CUP definitivament allunyada de l’acord de legislatura. El ple va consumar la ruptura del govern del 52% i va aprofundir l’escletxa en el sobiranisme.

Més enllà de les tensions personals i les lluites per l’hegemonia política, en el rerefons de les tensions dels darrers mesos també hi ha les diferències a l’hora d’analitzar què va significar l’1 d’octubre i quin camí cal emprendre, amb la complicació afegida de les tensions covades durant aquells dies i dels efectes de la repressió, amb alguns dirigents a l’exili i els altres amb una espasa de Dàmocles al damunt. Les declaracions incendiàries dels uns i els altres, amb etiquetes de traïdors i deslleials que es reparteixen amb extrema lleugeresa, les animadversions personals dins dels partits i entre aquests i travetes a cada cantonada, no ajuden excessivament a apaivagar els ànims i a generar un clima de confiança. En tot cas, el moviment independentista es troba en un autèntic atzucac, incapaç d’acordar un full de ruta per culminar el procés.

El president d’Òmnium va lamentar que no hi hagi “una estratègia compartida ni un objectiu comú”, sinó “només estratègies de parts confrontades”. I va concloure: “És hora de mirar endavant. No hi ha via a la independència que no sigui democràtica, compartida, inclusiva i transversal. Això no és l’enèsima crida a la unitat: és una crida a posar-nos d’acord per avançar plegats, reconeixent el valor de la diversitat de punts de vista i d’estratègies”, va remarcar abans d’advertir que “mentre no siguem capaços de concertar objectius estratègics compartits, no podrem sortir de la fase de paràlisi. Abans que es consolidi aquesta tendència autodestructiva, que només porta frustració, hem de revertir-la”.

Les diferències comencen a l’hora d’analitzar el que va significar l’1-O. O, dit en altres paraules, definir el paper del referèndum. Alguns defensen que va tractar-se d’un moment constituent de la República Catalana i que ja no cal fer cap més referèndum, sinó fer efectiva la declaració d’independència en forma de república del 27 d’octubre, encara que aquesta no arribés a publicar-se i que els principals protagonistes (amb l’expresidenta Carme Forcadell al capdavant) n’hagin remarcat el caràcter purament simbòlic. Es tractaria, segons aquests, de practicar una desobediència pacífica a l’interior i d’un suport total al Consell de la República a l’exterior, tot esperant que s’arribi a una situació en la que posi contra les cordes l’Estat i es pugui culminar allò que es va començar l’octubre del 2017. Uns altres defensen l’anomenat “principi de realitat” i destaquen que el referèndum no es va poder fer en condicions normals i no va tenir l’aval internacional imprescindible. A partir d’aquesta constatació, proposen “eixamplar la base independentista” i, de manera paral·lela, dialogar amb el govern de l’Estat, encara que sigui per evidenciar la seva incapacitat per negociar. Mentrestant, proposen fer-se forts en el marc autonòmic i local per eixamplar aquesta base. Finalment, hi ha aquells que consideren que cal organitzar un nou embat contra l’Estat espanyol, amb els moviments socials com a aliats i a partir de la desobediència pacífica activa.

Des de La República hem volgut analitzar i contrastar amb detall cadascuna d’aquestes propostes. Hem entrevistat alguns dels ideòlegs de cada partit, hem analitzat els seus documents i les propostes de resolució que han presentat al Parlament. I hem intentat, en definitiva, posar negre sobre blanc en aquests camins divergents entre els partits independentistes.