“El Parkinson pot començar amb símptomes diversos”

Hi està molt asso­ciat, però real­ment pot començar amb símpto­mes molt diver­sos. Per exem­ple, en molts casos pot fer-ho amb dolors pel cos. Tenim malalts que han fet un llarg pele­gri­natge per reu­matòlegs abans d’arri­bar a tenir el diagnòstic. Mol­tes vega­des també comença amb un tras­torn depres­siu i molts d’aquests malalts han pas­sat per psi­quia­tres. Avui en dia, cada vegada més, s’entén que el Parkin­son està cons­tituït per dos grans grups de símpto­mes. Els que s’ano­me­nen motors, que són els clàssics que has esmen­tat, com ara el tre­mo­lor, la rigi­desa mus­cu­lar o la len­ti­tud de movi­ment, els tras­torns de postura i els refle­xos de redreçament. De totes mane­res, cada vegada més fem atenció a l’altre gran grup de símpto­mes, els no motors, com ara el dolor, els tras­torns de l’ànim, els can­vis cog­ni­tius, els can­vis en la veu, els can­vis en el ritme intes­ti­nal o el con­trol uri­nari, els can­vis en la funció sexual... Tenim un grup de paci­ents en què els símpto­mes no motors són tant o més inca­pa­ci­tants que els motors. Per això, a vega­des és ben com­pli­cat fer el diagnòstic.

Pro­ba­ble­ment estem par­lant d’un ori­gen mul­ti­fac­to­rial. Podria haver-hi una pre­dis­po­sició genètica i és pro­ba­ble que hi hagi uns fac­tors des­en­ca­de­nants de tipus tòxic o ambi­en­tal. De totes mane­res, també cal tenir en compte que amb el nom de Parkin­son segu­ra­ment estem uni­fi­cant dife­rents enti­tats que, amb el pas dels anys, sabrem clas­si­fi­car d’una millor manera. Per exem­ple, hi ha vari­ants que comen­cen molt joves i que tenen unes carac­terísti­ques dife­rents d’aque­lles que comen­cen més tard. Dins les vari­ants més joves, hi ha un sub­grup en què la càrrega genètica és més impor­tant.

Diria que depèn de l’edat. A les per­so­nes més joves, de menys de 65 anys, els pre­o­cupa quant durarà la seva inde­pendència, fins quan podran tre­ba­llar, fins quan podran apor­tar el que apor­ten a la família... Si les per­so­nes tenen més de 65 anys, més aviat els pre­o­cupa que puguin arri­bar a ser una càrrega per als seus fills; i també la inu­ti­li­tat d’alguna manera.

El pri­mer que els reco­mano és que s’infor­min ade­qua­da­ment. En el nos­tre cen­tre impar­tim un pro­grama que es diu Edu­park i que és fruit d’un pro­jecte euro­peu. Es tracta d’un pro­grama que dura set dies i que s’impar­teix, sepa­ra­da­ment, als afec­tats i a la per­sona que tenen més pro­pera. Amb aquest pro­grama es pretén donar eines perquè les per­so­nes puguin fer front a la malal­tia de la manera més adap­ta­tiva pos­si­ble. El pri­mer que reco­mano, doncs, és tenir una bona infor­mació; però no una infor­mació a base de ras­tre­jar inter­net, sinó amb pro­fes­si­o­nals al dar­rere. El més impor­tant és com­pren­dre l’abast de la malal­tia i donar eines. Sem­pre dic que el Parkin­son no és una foto, sinó una pel·lícula que comença un bon dia en què pot­ser la per­sona està un xic més depri­mida o té una mica de tre­mo­lor en una mà. I aquesta pel·lícula es va desen­vo­lu­pant d’una manera molt dife­rent d’un paci­ent a l’altre. Hi ha paci­ents que en 10 anys estan bas­tant bé i d’altres que en dos o tres anys no estan tan bé. L’evo­lució pot ser extre­ma­da­ment dife­rent d’un paci­ent a l’altre. El que sí que han de tenir són les eines sufi­ci­ents per saber tro­bar els recur­sos neces­sa­ris en cada moment del procés que vagin pas­sant.

Efec­ti­va­ment. Hi ha estu­dis que demos­tren que un exer­cici físic intens i ade­quat millora i dis­mi­nu­eix l’evo­lució de la malal­tia de Parkin­son. En un estudi que es va publi­car a la revista Brain i que par­tia d’una mos­tra de 50.000 per­so­nes, es con­cloïa que les que feien més de sis hores al dia d’exer­cici tenien un 50% menys de Parkin­son. Això és molt con­si­de­ra­ble! Hi ha altres recer­ques que demos­tren que l’exer­cici físic és capaç d’aug­men­tar l’arbo­rit­zació de les neu­ro­nes i, per tant, això afa­vo­rirà la inter­con­nexió neu­ro­nal. És a dir, es pot morir una neu­rona però, si la con­nec­tem a través d’una altra, podem man­te­nir millor la funció. Per tant, l’exer­cici físic seria la segona cosa que reco­ma­na­ria com a molt impor­tant. Un exer­cici físic ben pro­gra­mat. La ter­cera cosa que li reco­ma­na­ria és que es posés en mans d’un bon neuròleg i que s’esta­bleixi una relació de con­fiança entre el metge i el paci­ent. És una malal­tia en què, com que no la podem curar i el trac­ta­ment que podem fer és simp­tomàtic, és molt impor­tant l’evo­lució que ens pugui expli­car l’afec­tat de Parkin­son i la seva família. D’aquesta manera, el metge podrà reco­llir aquesta infor­mació i ajus­tar al màxim el trac­ta­ment. En el Parkin­son hi ha una falta de fabri­cació de dopa­mina i en el que ens basem per ajus­tar al màxim la dosi és a través dels símpto­mes que t’explica el paci­ent. En relació amb això, el nos­tre equip va par­ti­ci­par en un altre pro­jecte euro­peu i vam desen­vo­lu­par un sen­sor que per­met veure l’estat motor del paci­ent al llarg del dia. La medi­cació amb levo­dopa fun­ci­ona molt bé els pri­mers anys i el paci­ent pot estar fent vida nor­mal, gai­rebé sense símpto­mes. Però després d’aquest període de lluna de mel comença a aparèixer la ven­ta­focs, es perd l’eficàcia després de qua­tre hores o cinc i tor­nen a cami­nar len­ta­ment; i els paci­ents no tor­nen a millo­rar fins que no hi ha la següent dosi. Aquests sen­sors que comen­tava ens per­me­ten ajus­tar millor el trac­ta­ment.

És impor­tantíssim que les inten­tem man­te­nir. Quan no tenim prou dopa­mina, l’àrea motora i d’altres àrees del cer­vell no s’acti­ven apro­pi­a­da­ment. Si nosal­tres estem esti­mu­lats per l’exer­cici i per una acti­vi­tat men­tal, el que fem és con­tri­buir a l’acti­vi­tat cor­ti­cal de la nos­tra escorça cere­bral i això farà que els nos­tres ren­di­ments, tant físics com cog­ni­tius, i també el nos­tre estat emo­ci­o­nal, siguin millors. Per tant, és molt reco­ma­na­ble que el paci­ent intenti man­te­nir la seva acti­vi­tat tant com pugui, sense dei­xar de ser cons­ci­ent que segu­ra­ment serà més lent i, per tant, el que ha de fer és saber pla­ni­fi­car i ade­quar la feina. El que s’ha d’evi­tar com sigui és l’estrès.

És impor­tantíssim tenir el suport de les per­so­nes de l’entorn en aquest sen­tit. La malal­tia com­porta una sèrie de pro­ble­mes, com ara can­vis en el to de veu o en l’agi­li­tat a l’hora de donar una res­posta. Tot això són coses que tenen una reper­cussió en les rela­ci­ons soci­als i el malalt es pot sen­tit inhi­bit de par­ti­ci­par-hi. I tot això pot inci­dir en el seu estat d’ànim. Per això insis­tim molt en la neces­si­tat que s’expli­qui que es té la malal­tia perquè els que es rela­ci­o­nen amb nosal­tres ens puguin aju­dar.

La recerca està adreçada actu­al­ment no només a pal·liar la falta de dopa­mina, sinó també a curar la malal­tia i atu­rar el procés dege­ne­ra­tiu. Els estu­dis van adreçats a inten­tar des­co­brir com es podria atu­rar el Parkin­son a través d’una mena de vacuna. També hi ha estu­dis en l’àmbit d’ultra­sons. Això es va començar a fer ser­vir per trac­tar el tre­mo­lor i ara s’està inci­dint no només en aquest aspecte, sinó també en d’altres símpto­mes. També s’està avançant pel que fa a les bom­bes de duo­dopa o la cirur­gia a través de l’esti­mu­lació cere­bral pro­funda. S’està fent recerca en tot això i, sobre­tot, bus­cant qui­nes serien les cau­ses de cara a poder-les con­tra­res­tar.