EL POBLE DE LES DONES CENTENÀRIES

És una estadística poc habi­tual: en un poble de només mig miler d’habi­tants, Pira, hi viuen tres dones que enguany cele­bren els 100 anys. Maria Civit i Luz Divina Sánchez ja els han com­plert, i Maria Ferré els farà el 28 de desem­bre. “Fem una vida sana. La mare em deia: «Si vols viure força anys, no men­gis gaire»”, explica Ferré. Va néixer qua­tre por­tes més amunt de la casa on viu ara i on ha com­par­tit la vida amb el seu home, Enric Pijoan, pagès, mort fa dos anys. De petita anava al jor­nal “per als rics”. Va tenir tres fills, el pri­mer dels quals és Josep Pijoan, exal­calde de Pira. Els anys de la guerra van ser els més durs: “Al meu pare, l’any 39, els de dre­tes el van tan­car a la presó durant dis­set mesos.” Va ser el cop més dur d’una guerra que, mal­grat tot, a Pira no va ser sag­nant: “No hi va haver morts. A Soli­ve­lla [el poble del cos­tat] van matar una gen­tada”, lamenta. Ara ja no surt de casa: “El genoll no segueix, però el cor no es fa vell”, exclama. Ella i Maria Civit, l’altra àvia cen­tenària, són ami­gues de sem­pre i ja ana­ven jun­tes al jor­nal, a espor­gar i vere­mar. De casada, Civit va ven­dre durant molts anys el peix al poble, que li por­ta­ven des de Tar­ra­gona. Per a ella, un dels secrets de la lon­ge­vi­tat és fer acti­vi­tats que t’agra­din: “A mi m’agrada ballar; quan sonava la gra­mola sem­pre anava al sin­di­cat a ballar.” I no entén que avui dia s’hagi per­dut “la vida al car­rer”.

La Luz Divina és ori­ginària de la Ràpita. Quan tenia 32 anys va anar a viure a Arenys de Mar, on el seu home era pes­ca­dor: “Fa més de trenta anys que soc vídua i sem­pre he vis­cut sola”, fins ara, que ha anat a viure amb el fill. Se li ente­len els ulls quan recorda els anys de la guerra, que va pas­sar en una bar­raca “a les fos­ques” en un camp d’arròs. Explica alguns des­as­tres de la guerra però cal girar full. Es queixa de la poca recom­pensa després de tota una vida tre­ba­llant: “Ni sabíem les hores que tre­ballàvem, però érem pobres; crec que ara el tre­ba­lla­dor viu millor.”