Vides centenàries

Fa cent anys, el món estava trasbalsat. Feia cinc anys que havia acabat la Gran Guerra, amb més de 10 milions de morts i un rastre de misèria i que havia canviat de dalt a baix el mapa europeu, amb vells imperis que s’havien ensorrat i nous estats que reclamaven el seu lloc en el concert internacional. Eren, també, els anys en què el feixisme començava a treure el cap a Europa, amb la Itàlia de Mussolini com a primer avís. L’any anterior s’havia produït la marxa sobre Roma i era qüestió de mesos que el partit feixista fos proclamat únic per llei. A l’altra punta d’Europa, a Rússia, Josef Stalin era nomenat secretari general del Partit Comunista i acabava una guerra civil que permetia consolidar el primer país comunista del món, ben aviat reconegut per les principals potències mundials. A Alemanya, per la seva banda, Adolf Hitler s’havia convertir en el führer del Partit Nacional Socialista Alemany, tot i que li quedaven deu anys per accedir a la cancelleria.

A Catalunya, l’escenari no era menys optimista. El 13 de setembre del 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, havia impulsat un cop d’estat que, en poques hores, seria acceptat pel rei, Alfons XIII. Començava un període de sis anys de dictadura durant la qual es prohibiria el català a l’escola i es reprimiria qualsevol expressió de catalanisme. En pocs mesos es desmantellaria l’obra de la Mancomunitat, una institució que seria clausurada dos anys després. En l’aspecte demogràfic, el país vivia canvis decisius. Entre el 1916 i el 1930, Catalunya havia incrementat la població en uns 650.000 individus, bona part dels quals eren immigrants d’altres territoris de la Península que s’havien instal·lat a la capital. En trenta anys, del 1900 al 1930, Barcelona va doblar la seva població i, al mateix temps, va augmentar el seu pes en el conjunt del país. Catalunya, doncs, era un país cada vegada més urbà, però també un territori de contrastos, amb un món rural que perdia població i pes irreversiblement. La consolidació de la societat urbana anava aparellada amb una nova cultura de masses, amb la popularització de l’esport i el lleure, el creixement associatiu i l’auge dels mitjans de comunicació com a símptomes més remarcables. En l’àmbit cultural, el món acceptava els nous corrents artístics, des del futurisme fins al surrealisme. I el cinema s’obria camí com el setè art, tot i que encara es consumia en blanc i negre i sense so.

Malgrat els avenços mèdics, com ara la difusió de la insulina, el món seguia afectat per les grans epidèmies. La darrera, la de la grip, havia provocat entre 20 i 50 milions de morts, una xifra superior a la de les baixes a la Gran Guerra. El 95% dels naixements tenien lloc a casa i la mortalitat infantil seguia amb xifres molt elevades. Molts domicilis no tenien aigua potable, i l’electricitat no arribava a moltes llars