LA REINA DE LA PALOMA

“El secret de la vida és ballar cada dia.” Pepita Bernat, que té 103 anys molt ben portats, ho té clar. De fet, quan li demanem per alguna cosa que lamenta no haver fet és no haver-se dedicat professionalment al ball. No ho va fer, però seria difícil trobar una persona amb una devoció tan gran per aquesta activitat, que practica en qualsevol moment del dia i també en una de les sales amb més tradició del país: La Paloma. “És com si fos casa meva”, explica. La primera vegada que hi va anar no tenia ni 18 anys, i l’espai era una senzilla fàbrica, amb una fesomia ben diferent de l’actual. Des d’aleshores, s’ha convertit en la clienta més fidel i hi ha vist de tot, des “d’un senyor que va caure de la llotja fins a homes que hi anaven d’amagat i les dones els descobrien”. De fet, ella mateixa hi va anar durant molts anys sense que el seu marit en tingués coneixement.

A banda de la devoció pel ball, en els seus 103 anys de vida, la Pepita ha viscut de tot. Va néixer a Barbens, al Pla d’Urgell, però amb 5 anys va anar a parar a Barcelona fugint de la misèria. Precisament un dels records més llunyans que conserva és “el viatge en tren, una experiència horrorosa, sobretot perquè em separaven dels meus pares”. Les primeres bombes que van caure a Barcelona van matar la seva tia, amb qui vivia, i aquella mateixa tarda va tornar fins al seu poble, on va estar fins al final de la guerra. Amb 17 anys, doncs, es va trobar fent de pagesa: “Hi havia molta misèria, sobretot per als que no tenien terres. Vaig haver d’aprendre a segar d’un dia per l’altre. Ho vaig passar molt malament.” Quan els nacionals van entrar a Ivars d’Urgell, el seu pare la va portar a correcuita fins a l’estació de tren de Bellpuig per evitar que li tallessin els cabells. El final de la guerra, que va viure a Barcelona, el recorda com “un desgavell molt gros”. Tot i això, reconeix que va patir molt més amb la postguerra. No es va casar amb la persona que estimava, una decisió que l’ha perseguit bona part de la seva vida.