Una pionera de la infermeria

Carme Noguera va néixer el 22 d’agost del 1914, poques setmanes després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. És filla d’Olot, però quan es va casar va anar a viure a Vic. Un dels primers records que conserva de petita té a veure amb una innovació que tot just començava a difondre’s. El seu pare i un telegrafista van fabricar un aparell de ràdio i, amb l’ajuda d’un altaveu que van instal·lar en una finestra del domicili, els veïns van poder escoltar-ne les retransmissions. Va ser la segona ràdio d’Olot i la primera amb vocació “pública”.

La Carme també va ser una pionera en el món de la infermeria. El seu avi era torner i callista circumstancial, una “ocupació” que va ensenyar al seu pare. Ja sigui per aquesta “tradició” familiar o perquè els seus pares vivien als baixos de l’Hospital d’Olot, la Carme va sentir la crida de la medicina i, amb 19 anys, es va convertir en una de les primeres alumnes de l’Escola d’Infermeres de la Generalitat republicana, agregada a l’Hospital Clínic de Barcelona. Poc abans de l’inici de la guerra va aconseguir el títol, però com que no en tenia prou, també va voler el de la Facultat de Medicina. A Barcelona va presenciar l’esclat de la guerra, la retirada de les monges de la residència on vivia i l’entrada dels nacionals. Durant aquells anys va treballar al sanatori que hi havia al Palau del Comte de Fígols i, des del terrat, va ser testimoni dels focs i les flames dels bombardejos de l’aviació italiana.

Els costums de l’època, profundament catòlics, van fer que hagués de tornar a Olot, on es va dedicar a cuidar malalts i parteres, fins que van obrir l’ambulatori. Quan es va casar va haver de deixar la feina d’infermera i es va dedicar a fer de mestressa de casa. Va conèixer qui seria el seu marit en un vagó de tren, en un viatge a Sant Joan de les Abadesses. “Jo ni el vaig veure, però ell es va enamorar de mi”, recorda. Aquell dia la va acompanyar fins a casa seva i li va anar al darrere fins que es va convertir en la seva dona.