TESTIMONI DE LA LLEVA DEL BIBERÓ
En Miquel va marxar de voluntari al front quan només tenia 16 anys
Miquel Morera és un dels darrers supervivents de l’anomenada Lleva del Biberó. Va marxar de voluntari quan només tenia 16 anys. En aquell moment treballava en un taller de metal·listeria a Sarrià i quan es va allistar es va afegir d’ajudant d’armer a les ordres del pare, a la columna Macià-Companys. Ens recorda que a casa seva sempre havien sentit “el republicanisme”. L’armament de què disposaven era minso, i des de l’armeria van haver de fer mans i mànigues per refer l’existent: “La columna no va ser més extensa perquè no tenia armament, havies de desmuntar un fusell per arreglar-ne un altre.” Durant el conflicte, Morera va tenir més d’un ensurt. En una ocasió, mentre era a Benassal, es va salvar d’un atac ferotge dels Stuka amagat sota el llit de ferro de la sagristia. Poca estona després, van aconseguir rescatar-lo amb vida, amb el somier estampat a la cara.
Quan va acabar la guerra, en Miquel i el pare van viure un calvari interminable. L’endemà mateix d’arribar a Barcelona els van tancar al correccional de la presó Model. Van passar vuit mesos reclosos en una cel·la “on cabien dues persones però n’hi havia un centenar”: “No et podies ni estirar.” La seva mare també va anar a la presó i un germà seu que havia emmalaltit va haver de morir tot sol en un sanatori. Ell i el seu pare no van sortir de la presó fins al 22 de gener del 1940.
Aleshores, però, va començar un altre tipus de reclusió: “A casa, ni el pare, ni la mare, ni tampoc jo vam parlar del calvari que havíem passat”, recorda. A ell el van fer anar al camp de concentració de Reus per tornar a fer el servei militar. Allà, els van “assenyalar com a rojos”. En Miquel és memòria viva de la guerra i, durant un temps, va ser delegat de premsa de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41. Fa pocs dies va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi.
