TESTIMONI DE LA LLEVA DEL BIBERÓ

Miquel Morera és un dels dar­rers super­vi­vents de l’ano­me­nada Lleva del Biberó. Va mar­xar de volun­tari quan només tenia 16 anys. En aquell moment tre­ba­llava en un taller de metal·lis­te­ria a Sarrià i quan es va allis­tar es va afe­gir d’aju­dant d’armer a les ordres del pare, a la columna Macià-Com­panys. Ens recorda que a casa seva sem­pre havien sen­tit “el repu­bli­ca­nisme”. L’arma­ment de què dis­po­sa­ven era minso, i des de l’arme­ria van haver de fer mans i mànigues per refer l’exis­tent: “La columna no va ser més extensa perquè no tenia arma­ment, havies de des­mun­tar un fusell per arre­glar-ne un altre.” Durant el con­flicte, Morera va tenir més d’un ensurt. En una ocasió, men­tre era a Benas­sal, es va sal­var d’un atac ferotge dels Stuka ama­gat sota el llit de ferro de la sagris­tia. Poca estona després, van acon­se­guir res­ca­tar-lo amb vida, amb el somier estam­pat a la cara.

Quan va aca­bar la guerra, en Miquel i el pare van viure un cal­vari inter­mi­na­ble. L’endemà mateix d’arri­bar a Bar­ce­lona els van tan­car al cor­rec­ci­o­nal de la presó Model. Van pas­sar vuit mesos reclo­sos en una cel·la “on cabien dues per­so­nes però n’hi havia un cen­te­nar”: “No et podies ni esti­rar.” La seva mare també va anar a la presó i un germà seu que havia emma­lal­tit va haver de morir tot sol en un sana­tori. Ell i el seu pare no van sor­tir de la presó fins al 22 de gener del 1940.

Ales­ho­res, però, va començar un altre tipus de reclusió: “A casa, ni el pare, ni la mare, ni tam­poc jo vam par­lar del cal­vari que havíem pas­sat”, recorda. A ell el van fer anar al camp de con­cen­tració de Reus per tor­nar a fer el ser­vei mili­tar. Allà, els van “asse­nya­lar com a rojos”. En Miquel és memòria viva de la guerra i, durant un temps, va ser dele­gat de premsa de l’Agru­pació de Super­vi­vents de la Lleva del Biberó-41. Fa pocs dies va ser dis­tin­git amb la Creu de Sant Jordi.