L’AVI DEL SUD DEL PAÍS

A les elec­ci­ons d’aquest 28 de maig, Andreu Tost va anar a votar. Amb 107 anys, a aquest tar­ra­goní encara li que­den mol­tes rei­vin­di­ca­ci­ons per fer. Una té a veure amb les pen­si­ons de jubi­lació: “Tota la vida he tre­ba­llat de sol a sol, i quina pensió em queda?” En diu la xifra, de tres dígits, i lamenta que sigui així després de mol­tes dècades tre­ba­llant com a autònom en el ram de la fon­ta­ne­ria, l’elec­tri­ci­tat i el gas. L’Andreu va néixer a les Bor­ges del Camp el 7 d’octu­bre del 1915, sota el reg­nat d’Alfons XIII i en plena Pri­mera Guerra Mun­dial. Tres anys després, el seu pare va morir. De petit també va viure a Alco­ver i, quan encara no era ado­les­cent, la seva mare el va por­tar a un inter­nat de Bala­guer. Després ja es va tras­lla­dar a Tar­ra­gona, on ha vis­cut tota la vida i on va conèixer la seva dona, Pepita Ferré. Tenia 21 quan va escla­tar la Guerra Civil i encara s’esgar­rifa quan hi pensa. Va llui­tar a la bata­lla de l’Ebre, i va ser a la serra de Pàndols on el van ferir: “Encara tinc la metra­lla al genoll. Va caure una bomba i els que esta­ven drets van morir tots; jo em vaig sal­var perquè estava mig arron­sat. Va ser ter­ri­ble.” Mira una foto en blanc i negre amb altres com­panys de bata­lla: “No en va que­dar cap.” Com que al sana­tori de la Savi­nosa de Tar­ra­gona, recon­ver­tit en hos­pi­tal mili­tar, no s’hi cabia, a ell, ferit, el van tras­lla­dar a Cal­des de Mala­ve­lla. L’Andreu no volia anar a la guerra i pri­mer es va ama­gar a casa d’una tieta, a les Bor­ges, però va ser ine­vi­ta­ble par­ti­ci­par-hi. Abans del seu pas per la serra de Pàndols va estar per dife­rents ciu­tats anda­lu­ses. “Ho vam pas­sar molt mala­ment. No m’explico com encara avui hi ha guer­res”, diu refe­rint-se a Ucraïna. Ara parla amb la tran­quil·litat que dona una vida cen­tenària vis­cuda amb sen­tit de coherència, des de la masia que té al Camí del Llo­rito de Tar­ra­gona, envol­tada de more­res plan­ta­des per ell i d’un hort on encara prova de fei­ne­jar entre toma­te­res, sota la mirada de la seva filla Josepa i de les nétes Íngrid i Ale­xan­dra (l’autora de la foto que il·lus­tra l’arti­cle) i espe­rant cada diu­menge amb il·lusió la visita de la seva única besnéta. “La vida passa ràpid”, sen­ten­cia.