Una pionera de la infermeria

Carme Noguera va néixer el 22 d’agost del 1914, poques set­ma­nes després de l’esclat de la Pri­mera Guerra Mun­dial. És filla d’Olot, però quan es va casar va anar a viure a Vic. Un dels pri­mers records que con­serva de petita té a veure amb una inno­vació que tot just començava a difon­dre’s. El seu pare i un tele­gra­fista van fabri­car un apa­rell de ràdio i, amb l’ajuda d’un alta­veu que van ins­tal·lar en una fines­tra del domi­cili, els veïns van poder escol­tar-ne les retrans­mis­si­ons. Va ser la segona ràdio d’Olot i la pri­mera amb vocació “pública”.

La Carme també va ser una pio­nera en el món de la infer­me­ria. El seu avi era tor­ner i callista cir­cums­tan­cial, una “ocu­pació” que va ense­nyar al seu pare. Ja sigui per aquesta “tra­dició” fami­liar o perquè els seus pares vivien als bai­xos de l’Hos­pi­tal d’Olot, la Carme va sen­tir la crida de la medi­cina i, amb 19 anys, es va con­ver­tir en una de les pri­me­res alum­nes de l’Escola d’Infer­me­res de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana, agre­gada a l’Hos­pi­tal Clínic de Bar­ce­lona. Poc abans de l’inici de la guerra va acon­se­guir el títol, però com que no en tenia prou, també va voler el de la Facul­tat de Medi­cina. A Bar­ce­lona va pre­sen­ciar l’esclat de la guerra, la reti­rada de les mon­ges de la residència on vivia i l’entrada dels naci­o­nals. Durant aquells anys va tre­ba­llar al sana­tori que hi havia al Palau del Comte de Fígols i, des del ter­rat, va ser tes­ti­moni dels focs i les fla­mes dels bom­bar­de­jos de l’avi­ació ita­li­ana.

Els cos­tums de l’època, pro­fun­da­ment catòlics, van fer que hagués de tor­nar a Olot, on es va dedi­car a cui­dar malalts i par­te­res, fins que van obrir l’ambu­la­tori. Quan es va casar va haver de dei­xar la feina d’infer­mera i es va dedi­car a fer de mes­tressa de casa. Va conèixer qui seria el seu marit en un vagó de tren, en un viatge a Sant Joan de les Aba­des­ses. “Jo ni el vaig veure, però ell es va ena­mo­rar de mi”, recorda. Aquell dia la va acom­pa­nyar fins a casa seva i li va anar al dar­rere fins que es va con­ver­tir en la seva dona.