Vides centenàries
Han superat de llarg la barrera dels 100 anys i han viscut de tot, des de canvis socials i tecnològics inimaginables fins a trasbalsos polítics, dues dictadures, una república i una guerra civil
MÉS DE DOS MIL
Segons l’IDESCAT, el 2021 hi havia a Catalunya 2.280 persones de més de 100 anys, de les quals 1.925 eren donesFa cent anys, el món estava trasbalsat. Feia cinc anys que havia acabat la Gran Guerra, amb més de 10 milions de morts i un rastre de misèria i que havia canviat de dalt a baix el mapa europeu, amb vells imperis que s’havien ensorrat i nous estats que reclamaven el seu lloc en el concert internacional. Eren, també, els anys en què el feixisme començava a treure el cap a Europa, amb la Itàlia de Mussolini com a primer avís. L’any anterior s’havia produït la marxa sobre Roma i era qüestió de mesos que el partit feixista fos proclamat únic per llei. A l’altra punta d’Europa, a Rússia, Josef Stalin era nomenat secretari general del Partit Comunista i acabava una guerra civil que permetia consolidar el primer país comunista del món, ben aviat reconegut per les principals potències mundials. A Alemanya, per la seva banda, Adolf Hitler s’havia convertir en el führer del Partit Nacional Socialista Alemany, tot i que li quedaven deu anys per accedir a la cancelleria.
A Catalunya, l’escenari no era menys optimista. El 13 de setembre del 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, havia impulsat un cop d’estat que, en poques hores, seria acceptat pel rei, Alfons XIII. Començava un període de sis anys de dictadura durant la qual es prohibiria el català a l’escola i es reprimiria qualsevol expressió de catalanisme. En pocs mesos es desmantellaria l’obra de la Mancomunitat, una institució que seria clausurada dos anys després. En l’aspecte demogràfic, el país vivia canvis decisius. Entre el 1916 i el 1930, Catalunya havia incrementat la població en uns 650.000 individus, bona part dels quals eren immigrants d’altres territoris de la Península que s’havien instal·lat a la capital. En trenta anys, del 1900 al 1930, Barcelona va doblar la seva població i, al mateix temps, va augmentar el seu pes en el conjunt del país. Catalunya, doncs, era un país cada vegada més urbà, però també un territori de contrastos, amb un món rural que perdia població i pes irreversiblement. La consolidació de la societat urbana anava aparellada amb una nova cultura de masses, amb la popularització de l’esport i el lleure, el creixement associatiu i l’auge dels mitjans de comunicació com a símptomes més remarcables. En l’àmbit cultural, el món acceptava els nous corrents artístics, des del futurisme fins al surrealisme. I el cinema s’obria camí com el setè art, tot i que encara es consumia en blanc i negre i sense so.
Malgrat els avenços mèdics, com ara la difusió de la insulina, el món seguia afectat per les grans epidèmies. La darrera, la de la grip, havia provocat entre 20 i 50 milions de morts, una xifra superior a la de les baixes a la Gran Guerra. El 95% dels naixements tenien lloc a casa i la mortalitat infantil seguia amb xifres molt elevades. Molts domicilis no tenien aigua potable, i l’electricitat no arribava a moltes llars
Onze històries
Així era el món en què van néixer Carme Noguera, Pilar Lázaro, Andreu Tost, Pepita Bernat, Joan Escudé, Joan Codina, Maria Ferré, Maria Civit, Luz. D. Sánchez i Miquel Morera, els testimonis amb qui hem conversat per confegir aquest reportatge dedicat a les persones que han superat el llindar dels 100 anys. Maria Branyas, que va néixer el 1907 i que ha arribat als 116, és un cas a part. En conjunt, són onze (si comptem el cas de les tres veïnes de Pira, un poble de poc més de 500 habitants que concentra tres dones centenàries) de les més de 2.000 persones que, segons dades de l’Institut d’Estadística, han superat el segle de vida.
En els darrers anys, aquesta xifra s’ha incrementat significativament. El 1980, fa més de quaranta anys, n’hi havia 2.007 registrades i el 2022 ja han arribat fins a les 2.836, segons dades extretes dels padrons. La dada és una mostra més de l’augment considerable de l’esperança de vida, un indicador que s’extreu de la quantitat d’anys que una persona pot arribar a viure si es mantinguessin invariables els paràmetres que existeixen en el moment de néixer. El contrast d’aquest escenari amb què hi havia fa cent anys és impressionant, gairebé inimaginable. Durant la dècada dels anys vint, quan van néixer les persones amb qui hem parlat, l’esperança de vida se situava en els 43,2 anys en el cas dels homes i en els 46,6 en el de les dones, segons estimacions de la demògrafa Anna Cabré. Els nostres protagonistes, doncs, han desafiat totes les estadístiques imaginables, sense deixar de banda el trasbals que representa un conflicte civil com el que es va viure entre el 1936 i el 1939.
En tot cas, més enllà de la fredor de les xifres, cadascuna de les persones amb qui hem parlat són memòria viva del passat, testimonis de canvis polítics, socials i culturals insospitats i amb unes històries sovint increïbles que val la pena recuperar.
