LA REINA DE LA PALOMA

“El secret de la vida és ballar cada dia.” Pepita Ber­nat, que té 103 anys molt ben por­tats, ho té clar. De fet, quan li dema­nem per alguna cosa que lamenta no haver fet és no haver-se dedi­cat pro­fes­si­o­nal­ment al ball. No ho va fer, però seria difícil tro­bar una per­sona amb una devoció tan gran per aquesta acti­vi­tat, que prac­tica en qual­se­vol moment del dia i també en una de les sales amb més tra­dició del país: La Paloma. “És com si fos casa meva”, explica. La pri­mera vegada que hi va anar no tenia ni 18 anys, i l’espai era una sen­zi­lla fàbrica, amb una feso­mia ben dife­rent de l’actual. Des d’ales­ho­res, s’ha con­ver­tit en la cli­enta més fidel i hi ha vist de tot, des “d’un senyor que va caure de la llotja fins a homes que hi ana­ven d’ama­gat i les dones els des­co­brien”. De fet, ella mateixa hi va anar durant molts anys sense que el seu marit en tingués conei­xe­ment.

A banda de la devoció pel ball, en els seus 103 anys de vida, la Pepita ha vis­cut de tot. Va néixer a Bar­bens, al Pla d’Urgell, però amb 5 anys va anar a parar a Bar­ce­lona fugint de la misèria. Pre­ci­sa­ment un dels records més llu­nyans que con­serva és “el viatge en tren, una experiència hor­ro­rosa, sobre­tot perquè em sepa­ra­ven dels meus pares”. Les pri­me­res bom­bes que van caure a Bar­ce­lona van matar la seva tia, amb qui vivia, i aque­lla mateixa tarda va tor­nar fins al seu poble, on va estar fins al final de la guerra. Amb 17 anys, doncs, es va tro­bar fent de pagesa: “Hi havia molta misèria, sobre­tot per als que no tenien ter­res. Vaig haver d’apren­dre a segar d’un dia per l’altre. Ho vaig pas­sar molt mala­ment.” Quan els naci­o­nals van entrar a Ivars d’Urgell, el seu pare la va por­tar a cor­re­cuita fins a l’estació de tren de Bell­puig per evi­tar que li talles­sin els cabells. El final de la guerra, que va viure a Bar­ce­lona, el recorda com “un des­ga­vell molt gros”. Tot i això, reco­neix que va patir molt més amb la post­guerra. No es va casar amb la per­sona que esti­mava, una decisió que l’ha per­se­guit bona part de la seva vida.