Reconquerir els castells

Cata­lu­nya és terra de cas­tells. De fet, una de les teo­ries sobre l’ori­gen eti­mològic de català és la que el vin­cula al terme castlà, que ser­vi­ria per deno­mi­nar el gover­na­dor d’un cas­tell i que ens situa en el moment fun­da­ci­o­nal de la nos­tra nació. Sigui com sigui, la seva silu­eta incon­fu­si­ble es dis­tin­geix al cap­da­munt d’un turó o d’un massís, tal­ment com si emergís d’entre la vege­tació. Qui no reco­neix la silu­eta incon­fu­si­ble del cas­tell del Montgrí o la del cas­tell de Mira­vet, a recer del riu Ebre? A banda d’esde­ve­nir un refe­rent pai­satgístic ine­lu­di­ble, els cas­tells també estan vin­cu­lats a un munt d’històries i lle­gen­des ben arre­la­des en l’ima­gi­nari popu­lar. Els orígens del cas­tell de Mont­so­riu, per donar-ne exem­ple, ens apa­rei­xen lli­gats a la lle­genda del gene­ral Maus, que va recu­pe­rar el seu aju­dant gràcies a una foguera que va dis­tin­gir al mateix indret on s’aca­ba­ria eri­gint el cas­tell. O també a la lle­genda de la bruixa Gui­lleuma, que cada nit sor­tia del cas­tell amb el seu seguici de ser­ven­tes i sem­bra­ven malura i mal ave­rany, fins que el rec­tor de Breda les va fora­gi­tar amb els asper­ges.

Els cas­tells també són el tes­ti­moni d’una època con­vulsa, de llui­tes de poder. Segles en què aques­tes for­ti­fi­ca­ci­ons esde­ve­nien símbols de l’auto­ri­tat feu­dal i punts de con­trol del ter­ri­tori. El seu punt d’arren­cada se situa en l’alta edat mit­jana, quan s’impo­sen com a deli­mi­ta­dors de fron­te­res i també com a cen­tres de domini i de con­trol del ter­ri­tori. Amb el pas dels segles, bona part d’aques­tes cons­truc­ci­ons mili­tars es con­ver­ti­ran en tes­ti­mo­nis d’excepció dels epi­so­dis més con­vul­sos de la nos­tra història, des de la guerra civil del segle XV fins a l’ocu­pació fran­cesa a prin­cipi del XIX. Cada cas­tell té, en aquest sen­tit, el seu epi­sodi bèl·lic, en alguns casos superat de manera èpica, com ara el Car­dona, que durant el 1711, en plena guerra de Suc­cessió, va resis­tir un setge de qua­ranta dies i no va capi­tu­lar fins al 18 de setem­bre del 1714, una set­mana després que ho fes Bar­ce­lona. En tot cas, el model de cas­tell feu­dal, aquell que es començarà a per­fi­lar des del segles IX i X, per­viurà fins al Renai­xe­ment, quan l’evo­lució de l’arti­lle­ria i l’enfor­ti­ment del poder reial faran que vagin per­dent el paper ori­gi­nari i siguin, a poc a poc, subs­tituïts per cons­truc­ci­ons com la de Sant Fer­ran, a Figue­res, la for­ta­lesa balu­ar­dada més gran d’Europa que, això no obs­tant, serà incapaç de resis­tir cap setge. Amb el pas dels anys, algu­nes d’aques­tes cons­truc­ci­ons s’ani­ran recon­ver­tint en palaus, com ara el de Mon­tes­quiu, que esde­vindrà el símbol del poder de la família dels Jun­ca­de­lla, i el de Reque­sens, que el comte de Pera­lada recons­truirà amb la idea de con­ver­tir-lo en refugi d’artis­tes. D’altres, en canvi, viu­ran un període d’aban­do­na­ment i fos­cor, només tren­cat per les visi­tes pun­tu­als dels pri­mers excur­si­o­nis­tes, per bé que aca­ba­ran emer­gint de les tene­bres. Un dels casos més espec­ta­cu­lars és el de Mont­so­riu, emplaçat en un indret estratègic. De la mà del Museu de Mont­seny i de l’Asso­ci­ació Amics del Cas­tell i gràcies a un patro­nat creat el 1994, aquesta for­ta­lesa viurà un període de res­sor­gi­ment espec­ta­cu­lar, amb una inversió con­ti­nu­ada que han permès que se situï com un dels cas­tells més visi­tats del nos­tre país.

En aquest dar­rer sen­tit, el de l’accés a aquest patri­moni excep­ci­o­nal, el canvi que s’ha produït ha estat ben remar­ca­ble. Fa trenta anys, pràcti­ca­ment l’únic cas­tell que es podia visi­tar era del Montjuïc, amb una història ben infausta i un museu mili­tar obert en ple període fran­quista. L’esce­nari ha can­viat de manera subs­tan­cial els dar­rers anys. En aquests moments, hi ha més de cent cin­quanta cas­tells oberts al públic, alguns amb visi­tes guia­des o tea­tra­lit­za­des i amb una certa museïtzació, que per­met al visi­tant fer-se una idea del paper que van tenir. La distància entre aquesta xifra i els cas­tells inven­ta­ri­ats, que arri­ben als 2.297, encara és molt con­si­de­ra­ble, però els cas­tells visi­ta­bles per­me­ten dis­po­sar d’una bona mos­tra d’aquest patri­moni excep­ci­o­nal.