Investidures amb accent català

El pri­mer debat d’inves­ti­dura després de la dic­ta­dura fran­quista es va viure el 30 de març del 1979. Unió de Cen­tre Democràtic, el par­tit d’Adolfo Suárez, havia acon­se­guit una àmplia victòria, però es va que­dar a les por­tes de la majo­ria abso­luta. En la inves­ti­dura, que es va fer sense debat previ, Suárez va acon­se­guir el suport dels dipu­tats de la UCD, i també el d’alguns grups mino­ri­ta­ris, entre els quals hi havia els vuit de Coa­lició Democràtica (domi­nada per Aliança Popu­lar, pre­ce­dent del PP), els cinc del Par­tit Anda­lu­sista i els del Par­tit Regi­o­na­lista Ara­gonès i la Unió del Poble Navarrès, amb un escó per a cada un.

En el cas dels grups cata­lans, els vuit dipu­tats de Con­vergència i Unió van abs­te­nir-se, men­tre que el d’Esquerra Repu­bli­cana, Heri­bert Bar­rera, hi va votar en con­tra. El dia abans de la inves­ti­dura, el por­ta­veu de CiU, Jordi Pujol, va asse­gu­rar que no tenien “cap motiu per votar-hi en con­tra”: “Cre­iem que la pre­sidència de Suárez és la millor que podia sor­tir.” Tot i això, en el dis­curs que va fer l’endemà al Congrés va retreure a Suárez que no havia dit “res del que pas­sarà amb els esta­tuts d’auto­no­mia, ni quina serà la data pro­ba­ble de la seva apro­vació” i va jus­ti­fi­car l’abs­tenció dient: “Ens hem abs­tin­gut perquè aquests últims mesos el govern Suárez ha fet una regressió en la seva política refor­mista.” Bar­rera, per la seva banda, va afir­mar que el can­di­dat de la UCD no l’havia con­vençut, sobre­tot en allò que feia referència a l’auto­no­mia. I va afe­gir: “A més de les fra­ses de sem­pre sobre «l’infran­gi­ble uni­tat d’Espa­nya»”, no s’ha dit ni una paraula sobre els esta­tuts de Cata­lu­nya i Euskadi”. En aque­lla sessió també van tenir veu pròpia els soci­a­lis­tes cata­lans. Joan Raventós va jus­ti­fi­car el vot nega­tiu del PSC “pel sos­tre baix que s’ende­vina en les parau­les de Suárez res­pecte al procés autonòmic”.

La següent prova de foc es va pro­duir el 1982, amb un canvi radi­cal en l’esce­nari polític. L’ales­ho­res pre­si­dent del govern, Leo­poldo Calvo-Sotelo, va avançar les elec­ci­ons a causa de les múlti­ples difi­cul­tats per gover­nar amb què topava. La seva inves­ti­dura va estar mar­cada per l’entrada d’Anto­nio Tejero al Congrés i el cop d’estat del 23-F. A les elec­ci­ons, els soci­a­lis­tes van gua­nyar amb una còmoda majo­ria abso­luta, amb 202 dels 350 escons del Congrés. Encara avui, aque­lla sessió d’inves­ti­dura, que es va cele­brar l’1 de desem­bre, es manté com la que ha tin­gut un suport par­la­men­tari més ampli, amb 207 vots a favor de Felipe González. Els dotze dipu­tats de CiU, amb Miquel Roca com a cap de car­tell, es van abs­te­nir. En el seu dis­curs, el por­ta­veu con­ver­gent va jus­ti­fi­car aquest posi­ci­o­na­ment: “Una majo­ria de ciu­ta­dans ha optat per un pro­grama que no com­par­tim, però ho ha fet des de la il·lusió que les coses vagin des d’ara millor, il·lusió que sí que com­par­tim.” L’abs­tenció, doncs, era a canvi de res i, de fet, en el seu dis­curs d’inves­ti­dura, Felipe González ni tan sols es va refe­rir a un dels temes que més pre­o­cu­pa­ven els naci­o­na­lis­tes cata­lans i bas­cos, el desen­vo­lu­pa­ment de la LOAPA, una llei des­ti­nada a equi­pa­rar totes les auto­no­mies de règim comú. El can­di­dat soci­a­lista només va par­lar, breu­ment, de la neces­si­tat de “cul­mi­nar la cons­trucció de l’estat de les auto­no­mies per mitjà del desen­vo­lu­pa­ment legis­la­tiu de l’arti­cle 149.1 de la Cons­ti­tució”. També es va abs­te­nir de votar-lo l’únic dipu­tat d’ERC, Fran­cesc Vicenç, que es va pre­gun­tar si “el canvi arri­barà a la qüestió autonòmica o con­ti­nuarà la política del govern d’UCD, con­cre­tada en la LOAPA”. I va aca­bar recor­dant que Cata­lu­nya “havia estat capaç de supor­tar la pressió des­na­ci­o­na­lit­za­dora dels qua­ranta anys de la dic­ta­dura fran­quista”. En tot cas, la victòria soci­a­lista del 1982 va mar­car una dècada de majo­ries abso­lu­tes en què les ses­si­ons d’inves­ti­dura es va con­ver­tir en un pas­seig tri­om­fal de Felipe González.

“La rosa es pan­seix”, va titu­lar El Punt l’endemà de les elec­ci­ons del 1989. En aque­lla con­vo­catòria, el PSOE va començar una llarga i penosa decadència, mar­cada per l’escàndol dels GAL, els casos de cor­rupció i la con­flic­ti­vi­tat social. A les elec­ci­ons del 6 de juny del 1993, va tor­nar a gua­nyar, amb un 38,78% dels vots, però va patir una dava­llada con­si­de­ra­ble i es va que­dar a dis­set escons de la majo­ria necessària per inves­tir un pre­si­dent del govern.

El PSOE havia fona­men­tat la cam­pa­nya elec­to­ral en el “perill de la dreta”, però a l’hora de la veri­tat, va rebut­jar un acord amb Izqui­erda Unida i es va llançar als braços de CiU i el PNB, als quals fins i tot va ofe­rir la pos­si­bi­li­tat d’entrar al govern. González va acon­se­guir un pacte d’inves­ti­dura amb ambdós, la qual cosa li va per­me­tre ser esco­llit pre­si­dent per quarta vegada con­se­cu­tiva. L’acord amb CiU, for­mació encapçalada per Miquel Roca, incloïa una cessió del 15% de l’IRPF, l’accés als fons euro­peus de cohesió i un major auto­go­vern. Des de l’opo­sició, un PP enva­len­tit per l’ascens elec­to­ral, va denun­ciar el “secre­tisme” dels acords i els supo­sats “pri­vi­le­gis” con­ce­dits als naci­o­na­lis­tes. En la ponència del 34è Congrés del PSOE, però, Alfonso Guerra va defen­sar al pacte amb el PNB i CiU dient: “La incor­po­ració del naci­o­na­lisme mode­rat a la gover­na­bi­li­tat gene­ral del país és, per si mateix, una dada posi­tiva.”

Els dis­set dipu­tats de CiU, doncs, van votar a favor del can­di­dat soci­a­lista, men­tre que l’única dipu­tada d’ERC, Pilar Rahola, hi va votar en con­tra. En el seu dis­curs, el por­ta­veu con­ver­gent, Miquel Roca, va anun­ciar: “Per pri­mer cop CiU votarà afir­ma­ti­va­ment en pri­mera sessió una inves­ti­dura” i ho va jus­ti­fi­car “perquè la situ­ació ho reque­reix i com un acte de res­pon­sa­bi­li­tat i con­fiança en èpoques de crisi”. La dipu­tada repu­bli­cana, que es va con­ver­tir en la pri­mera dona que par­ti­ci­pava en un debat d’inves­ti­dura, va jus­ti­fi­car el seu vot con­trari al·legant: “Els plan­te­ja­ments del líder soci­a­lista estan molt allu­nyats de la sen­si­bi­li­tat que li dema­nem”, i va apel·lar al sen­tit democràtic del Congrés per sol·lici­tar-li que es reco­negués el dret a l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya.

El pacte de CiU era de legis­la­tura, però els escàndols del PSOE (amb un nou cas GAL) van pro­vo­car la inco­mo­di­tat de CiU i un dis­tan­ci­a­ment pro­gres­siu amb els soci­a­lis­tes espa­nyols. El 17 de juliol del 1995, final­ment, el comitè d’enllaç de CiU va deci­dir posar punt final al “suport glo­bal” al govern espa­nyol i recu­pe­rar la “lli­ber­tat d’acció”, si bé la pre­sidència espa­nyola de la UE, que cul­mi­nava el 31 de desem­bre, va allar­gar el període de dis­tan­ci­a­ment.

Felipe González, doncs, es va veure forçat a con­vo­car elec­ci­ons, que es van cele­brar el 3 de març del 1996. Els escàndols de cor­rupció, el des­gast de catorze anys de govern inin­ter­rom­put i, sobre­tot, la reti­rada del suport de CiU (que no va apro­var-li els pres­su­pos­tos d’aquell any) van forçar la con­vo­catòria anti­ci­pada d’elec­ci­ons. La con­tesa es va con­ver­tir en una de les més renyi­des que es recor­den, amb un debat entre González i Aznar en què van sal­tar espur­nes. El PSOE, final­ment, va per­dre les elec­ci­ons. Aque­lla nit, els sim­pa­tit­zants del PP que es van aple­gar a la seu cen­tral del car­rer Gènova es van posar a cri­dar: “Pujol, enano, habla cas­te­llano!”, una dedi­catòria pel suport que CiU havia donat al PSOE. Al final, però, l’aritmètica elec­to­ral es va encar­re­gar d’escriure un guió ben per­vers, i el líder popu­lar, José María Aznar, va haver de cer­car el suport de Pujol i va aca­bar reco­nei­xent que “par­lava català en la inti­mi­tat”.

El pacte va resul­tar com­pli­cat, i no només pel con­tin­gut, sinó per la neces­si­tat de convèncer les res­pec­ti­ves parròquies. El can­di­dat de CDC, Joa­quim Molins, s’havia pas­sat tota la cam­pa­nya elec­to­ral negant un pacte amb el PP, fins ales­ho­res inèdit. Però la pressió del líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, que va pac­tar la pre­sidència del Senat per a Joan Rigol d’esquena al seu soci de govern, i el prag­ma­tisme de Jordi Pujol van apla­nar el camí per a l’entesa. Final­ment, després de cin­quanta dies de nego­ci­a­ci­ons, el 28 d’abril les dele­ga­ci­ons de CiU i el PP van arri­bar a un acord de setze pàgines (divuit en la versió en català).

El pacte, que va aca­bar rebent el nom de l’hotel en què es van pro­duir algu­nes de les reu­ni­ons i on es va cele­brar l’àpat de bene­dicció, el Majes­tic, incloïa la supressió del ser­vei mili­tar i dels gover­na­dors civils, la cessió del 30% de l’IRPF o el traspàs de les com­petències de trànsit als Mos­sos d’Esqua­dra. Aquell acord inèdit va repre­sen­tar, doncs, un salt con­si­de­ra­ble en el desen­vo­lu­pa­ment autonòmic, sis­temàtica­ment supe­di­tat als acords polítics més que no pas a un model fixat. El pacte també va tenir una tra­ducció en la política cata­lana: d’una banda, amb un dam­ni­fi­cat, Aleix Vidal-Qua­dras, que va ser relle­vat de la direcció del PP català per un per­fil més “mode­rat”, Alberto Fernández Díaz, i també amb el suport del PP català al Par­la­ment, on CiU havia per­dut la majo­ria abso­luta. Aque­lla seria l’última legis­la­tura de Jordi Pujol com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.

El 12 de març de l’any 2000 es van cele­brar noves elec­ci­ons gene­rals. En aquesta ocasió, el PP va sor­tir-ne for­ta­ment reforçat amb una majo­ria abso­luta de 183 escons, gràcies a la pata­cada del PSOE, que va per­dre 1,6 mili­ons de vots. De fet, el can­di­dat soci­a­lista, Joaquín Almu­nia, va pre­sen­tar la dimissió la mateixa nit elec­to­ral i ja no va par­ti­ci­par en el ple de cons­ti­tució del Congrés. Mal­grat l’esce­nari d’apa­rent pla­ci­desa, en la sessió d’inves­ti­dura, que es va cele­brar el 25 i el 26 d’abril, es van viure alguns enfron­ta­ments car­re­gats de tensió. Els naci­o­na­lis­tes bas­cos, que en els dar­rers mesos s’havien apro­pat a Herri Bata­suna, es van enfron­tar amb duresa a José María Aznar, que va començar a mos­trar el seu veri­ta­ble ros­tre.

CIU, en canvi, va donar suport a la inves­ti­dura del can­di­dat popu­lar, que també va comp­tar amb els qua­tre dipu­tats de Coa­lició Canària. Els con­ver­gents van espe­rar fins al dar­rer ins­tant un gest del Par­tit Popu­lar que jus­ti­fiqués el seu suport a la inves­ti­dura, sobre­tot en matèria de finançament. Però, final­ment, van donar els seus vots sense acon­se­guir cap con­tra­par­tida. En la seva inter­venció, Xavier Trias, que s’estre­nava al Congrés, es va esforçar a des­men­tir la teo­ria que el suport de CiU era “de franc” i va espe­ci­fi­car que el vot favo­ra­ble era només “un gest de coherència amb la tra­di­ci­o­nal impli­cació dels naci­o­na­lis­tes cata­lans amb l’esta­bi­li­tat” i també “una res­posta cons­truc­tiva a l’oferta de diàleg i con­sens llançada per un pre­si­dent del govern a punt de ser inves­tit amb majo­ria abso­luta”. En rea­li­tat, els vots de CiU esta­ven con­di­ci­o­nats per la debi­li­tat del par­tit a Cata­lu­nya i la neces­si­tat d’asse­gu­rar-se el suport dels popu­lars al Par­la­ment. Per la seva banda, ERC hi va votar en con­tra. El por­ta­veu dels repu­bli­cans, Joan Puig­cercós, va argu­men­tar que era “quasi impos­si­ble per a un cata­la­nista votar a favor de la inves­ti­dura d’Aznar després del to neo­cen­tra­lista del seu dis­curs”, i va adver­tir: “El PP vol obrir un procés de res­cat de com­petències.”

Les elec­ci­ons del 2004 es van con­vo­car en un con­text extre­ma­da­ment dramàtic que va inci­dir en el resul­tat elec­to­ral, tres dies després dels atemp­tats a la xarxa de roda­lies de Madrid. El PSOE, ales­ho­res lide­rat per José Luis Rodríguez Zapa­tero, va gua­nyar amb un lleu­ger avan­tatge del 4,9% res­pecte del PP, amb Mari­ano Rajoy al cap­da­vant. El 16 d’abril, Rodríguez Zapa­tero va ser inves­tit pre­si­dent del govern en la pri­mera votació, amb 183 vots. Sis for­ces par­la­mentàries van donar el seu suport al can­di­dat soci­a­lista, el major regis­tre fins al ple d’aquesta set­mana. D’altra banda, també és l’única ocasió en què només un par­tit (en aquest cas, el PP) ha votat en con­tra del can­di­dat a la pre­sidència.

En el cas dels par­tits cata­lans, els deu dipu­tats de CiU van abs­te­nir-se, men­tre que els vuit d’ERC van votar-hi a favor. El secre­tari gene­ral de la fede­ració naci­o­na­lista, Josep Antoni Duran i Lleida, va dedi­car el seu dis­curs a recor­dar l’“arrogància” dels pri­mers governs de Felipe González i la “decepció” de l’acord de gover­na­bi­li­tat amb el PSOE el 1993. I va jus­ti­fi­car l’abs­tenció de CiU per “coherència” amb la pro­clama feta en el sen­tit que no li dona­ria suport a ell, però tam­poc a Rajoy. Per la seva banda, Joan Puig­cercós, va jus­ti­fi­car el vot favo­ra­ble dels dipu­tats repu­bli­cans per un com­promís arren­cat al PSOE: “Que la llen­gua cata­lana, par­lada per 10 mili­ons de per­so­nes, no sigui una ano­ma­lia a Europa i sigui reco­ne­guda per la Unió Euro­pea.” En la seva rèplica, Zapa­tero va augu­rar a Puig­cercós: “L’Espa­nya plu­ral li resul­tarà més atrac­tiva que les seves temp­ta­ci­ons sobi­ra­nis­tes”, unes parau­les poc profètiques.

En 9 d’abril del 2008, José Luis Rodríguez Zapa­tero no va acon­se­guir la majo­ria abso­luta en la votació d’inves­ti­dura. Els vots a favor dels dipu­tats del seu par­tit no van ser sufi­ci­ents. Per tant, es va repe­tir la votació l’endemà pas­sat. L’11 d’abril, final­ment, Rodríguez Zapa­tero va ser inves­tit pre­si­dent amb majo­ria sim­ple en la segona votació. Els deu dipu­tats de CiU van abs­te­nir-se i els tres d’ERC hi van votar en con­tra. També es van abs­te­nir Esquerra Unida, Coa­lició Canària, el Bloc Naci­o­na­lista Gallec, Nafar­roa Bai i el PNB.

Les tor­nes van can­viar el 20 de novem­bre del 2011, quan va gua­nyar el PP de Mari­ano Rajoy, que va obte­nir una àmplia majo­ria abso­luta amb 186 escons (32 més que el 2008) i un 44,63% dels vots davant el PSOE lide­rat per Alfredo Pérez Rubal­caba, que va obte­nir 110 escons i va par­tir una dava­llada espec­ta­cu­lar, amb 59 escons menys que el 2008.

El can­di­dat popu­lar, doncs, no va neces­si­tar el suport de cap par­tit per acce­dir a La Mon­cloa. De fet, només un altre par­tit va votar a favor de la seva inves­ti­dura, el Foro Astu­rias, lide­rat per l’exmi­nis­tre popu­lar Fran­cisco Álva­rez Cas­cos. Els tres dipu­tats d’ERC, amb Alfred Bosch com a cap de llista, van votar en con­tra de la inves­ti­dura de Rajoy. També hi van votar en con­tra els setze con­ver­gents, tot i que no van acla­rir el seu sen­tit de vot fins al dar­rer ins­tant. En la seva inter­venció, Josep Antoni Duran i Lleida va jus­ti­fi­car el posi­ci­o­na­ment de CiU pel fet que el Par­tit Popu­lar no s’havia com­promès a res res­pecte al pacte fis­cal, ni al paga­ment dels diners que l’Estat devia a Cata­lu­nya de la dis­po­sició addi­ci­o­nal ter­cera de l’Esta­tut, ni tam­poc res­pecte a la liqui­dació del fons de com­pe­ti­ti­vi­tat. PSOE, UPyD, Com­promís, el Bloc Naci­o­na­lista Gallec i Nafar­roa Bai també van apos­tar per la nega­tiva. Només els abert­za­les d’Ama­iur, el PNB i Coa­lició Canària es van abs­te­nir.

La dot­zena legis­la­tura espa­nyola va començar el 19 de juliol del 2016, amb majo­ria sim­ple del PP. Mari­ano Rajoy va ser inves­tit pre­si­dent del govern el 29 d’octu­bre en segona votació gràcies als vots del seu par­tit i també de Ciu­ta­dans, Coa­lició Canària, Foro Astu­rias i Unió del Poble Navarrès. I l’abs­tenció de la majo­ria dels dipu­tats del PSOE. Els nou dipu­tats d’ERC, lide­rats per Gabriel Rufián, hi van votar en con­tra, com també els vuit dipu­tats de la llista con­ver­gent de Lli­ber­tat i Democràcia lide­rada per l’advo­cat Fran­cesc Homs.

El pro­ta­go­nisme dels par­tits cata­lans va tor­nar el 2018, i no pas per unes elec­ci­ons, sinó per un esde­ve­ni­ment ines­pe­rat. El 31 de maig d’aquell any, Mari­ano Rajoy es va veure sotmès a una moció de cen­sura que va desem­bo­car en la seva defe­nes­tració i en la inves­ti­dura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, com a nou pre­si­dent. Feia temps que el PP es veia asset­jat pels casos de cor­rupció, però la sentència de l’Audi­en­cia Naci­o­nal sobre la trama Gürtel, que es va donar a conèixer el 25 de maig, va cer­ti­fi­car que els popu­lars par­ti­ci­pa­ven en un entra­mat de “cor­rupció ins­ti­tu­ci­o­nal”. I, de retruc, va pro­vo­car un tsu­nami polític con­si­de­ra­ble, amb una aliança inèdita que va sumar els vots del PSOE, Uni­das Pode­mos, el PNB, EH Bildu, Nueva Cana­ria i també ERC i el PDe­Cat.

Els por­ta­veus dels dos par­tits cata­lans van jus­ti­fi­car el seu vot a favor de Pedro Sánchez més pel rebuig al PP que no pas per la con­fiança en el PSOE. El por­ta­veu d’ERC, Joan Tardà, amb la seva con­tundència habi­tual, va dir: “El nos­tre no és un sí a Sánchez, és un no a Rajoy”, men­tre que el del PDe­CAT, Car­les Cam­pu­zano, va apos­tar final­ment per donar una opor­tu­ni­tat a Sánchez després de cons­ta­tar que la crisi de l’Estat espa­nyol era “sistèmica” i anava més enllà del cas Gürtel: “Té a veure amb la crisi a Cata­lu­nya, amb la degra­dació del sis­tema judi­cial i amb la per­sistència de la cul­tura fran­quista en la soci­e­tat.”

La penúltima vegada que l’inde­pen­den­tisme va haver d’afron­tar una sessió d’inves­ti­dura va ser el 2020, la que va donar pas al pri­mer govern de coa­lició des del 1979. La segona inves­ti­dura de Pedro Sánchez es va acon­se­guir per un marge molt estret i gràcies a l’abs­tenció d’EH Bildu i d’ERC, que va acor­dar amb el PSOE la cons­ti­tució d’una “taula de diàleg, nego­ci­ació i acord entre governs, que par­tirà del reco­nei­xe­ment i legi­ti­mi­tat de totes les parts i pro­pos­tes i que actuarà sense més límits que el res­pecte als ins­tru­ments i als prin­ci­pis que regei­xen l’orde­na­ment jurídic democràtic”. Mal­grat l’acord, els repu­bli­cans no es van estal­viar tota mena de retrets als soci­a­lis­tes. La ger­mana de l’excon­se­llera Dolors Bassa va acu­sar Sánchez de ser “botxí” i de “còmplice de la men­tida i la repressió” per no haver fet res per acon­se­guir que els pre­sos polítics sor­tis­sin de la presó. I va asse­gu­rar que li impor­tava “un rave la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya”. Tot i això, l’abs­tenció dels repu­bli­cans va ser deci­siva per garan­tir la inves­ti­dura de Sánchez. Bassa va jus­ti­fi­car l’abs­tenció dels dipu­tats del seu grup així: “Des de la gestió de la ràbia i la impotència, des de l’escep­ti­cisme, optem per donar una opor­tu­ni­tat al diàleg.” Els vuit dipu­tats de Junts, contrària­ment, hi van votar en con­tra. En la seva inter­venció, la por­ta­veu del par­tit, Laura Borràs, va jus­ti­fi­car el vot nega­tiu del seu grup per la volun­tat de no inves­tir un pre­si­dent que ha “enco­rat­jat” la repressió con­tra l’inde­pen­den­tisme, i va exi­gir l’alli­be­ra­ment dels pre­sos polítics.

El debat d’inves­ti­dura que hem pre­sen­ciat aquesta set­mana serà recor­dat per la tensió que s’ha vis­cut al car­rer, amb mani­fes­tants d’extrema dreta asset­jant diària­ment la seu del PSOE i el mateix Congrés. I, al mateix temps, pels equi­li­bris que ha hagut de fer el can­di­dat soci­a­lista, que ha neces­si­tat l’aval de vuit grups par­la­men­ta­ris dife­rents, des de Coa­lició Canària fins a Bildu. Ha estat la cin­quena vegada que Pedro Sánchez se sot­me­tia a una votació d’inves­ti­dura i en totes cinc ha neces­si­tat el suport de grups par­la­men­ta­ris ben diver­sos, des de Ciu­ta­dans fins a Bildu, però, en aquesta ocasió, amb el Par­tit Popu­lar i Vox situ­ats a l’altre cos­tat de la trin­xera, el can­di­dat soci­a­lista no tenia cap més alter­na­tiva que sumar els vots de la resta de grups. I, per damunt de tot, tan­car un pacte amb els dos par­tits inde­pen­den­tis­tes cata­lans, un fet impen­sa­ble només algu­nes set­ma­nes enrere. De fet, aques­tes dar­re­res set­ma­nes s’han vis­cut algu­nes esce­nes inèdites, com ara l’entre­vista de Car­les Puig­de­mont amb la vice­pre­si­denta en fun­ci­ons Yolanda Díaz o la que va man­te­nir amb el número tres del PSOE, San­tos Cerdán.

El ple d’inves­ti­dura va seguir el guió mar­cat, mal­grat el males­tar gene­rat pel dis­curs de pre­sen­tació de Pedro Sánchez. Els dos por­ta­veus inde­pen­den­tis­tes, Gabriel Rufián i Míriam Nogue­ras, es van expres­sar amb molta clare­dat, l’un majo­ritària­ment en cas­tellà i l’altra en català, però tots dos amb un estil dur, inci­siu. En els seus res­pec­tius dis­cur­sos es van diri­gir a Pedro Sánchez amb adver­ti­ments.

El por­ta­veu repu­blicà, que es troba còmode al davant d’un faris­tol i que demos­tra dia rere dia la seva capa­ci­tat per gene­rar titu­lars, va dur a terme un dis­curs aspre i con­tun­dent en què, mal­grat tot, va acon­se­guir arren­car alguns som­riu­res, fins i tot al mateix Núñez Feijóo, sobre­tot quan es va espla­iar en un llarg reguit­zell de casos en què els popu­lars havien adver­tit, en els dar­rers qua­ranta-sis anys, que “Espa­nya es frac­tu­rava”. I va aca­bar sug­ge­rint que “Espa­nya es trenca ara per l’amnis­tia, i pot­ser també perquè el Girona va pri­mer”. Rufián es va espla­iar a gust en el capítol dedi­cat als retrets al PP i Vox, però, de sobte, va girar la vista cap al can­di­dat soci­a­lista, i després de recor­dar que Albert Rivera i Inés Arri­ma­das ja no eren a l’hemi­ci­cle per sal­var-lo, el va adver­tir amb con­tundència: “No se la jugui.” El por­ta­veu repu­blicà també va lamen­tar que en els dar­rers anys ERC havia estat “el sac de boxa de molta gent”, però va afe­gir: “Fa qua­tre anys ERC va posar una música a sonar i ara tot­hom hi balla al vol­tant.” Després de dedi­car un “ben­vin­guts” als set dipu­tats de Puig­de­mont i d’adver­tir-los que el POSE inten­tarà enga­nyar-los com ho ha fet amb ells, va etzi­bar: “Els dipu­tats d’Esquerra no direm mai que és culpa de Junts. Sem­pre direm que la culpa és de qui és, del PSOE, i els aju­da­rem a fer que no passi.”

Per la seva banda, Nogue­ras es va mos­trar molesta pel dis­curs que havia fet Pedro Sánchez, li va etzi­bar que no havia estat valent, es va dedi­car a recor­dar les 1.486 parau­les de l’acord amb Junts i va insis­tir que l’amnis­tia “no és una mesura de gràcia”, sinó una opor­tu­ni­tat per “des­ju­di­ci­a­lit­zar la política”. I, final­ment, va llançar una advertència al can­di­dat soci­a­lista que posa de mani­fest la des­con­fiança que hi ha entre Junts i el PSOE: “Amb nosal­tres no tempti la sort.”