2023 Un planeta en crisi

Es fa difícil resu­mir un any com el que dei­xem enrere. Com podran com­pro­var a les pàgines següents, ni tan sols 30 imat­ges, per molt sig­ni­fi­ca­ti­ves que siguin, poden arri­bar a fer-ho. En tot cas, l’any ens deixa, nova­ment, un esce­nari de violència, amb els con­flic­tes d’Ucraïna i de Gaza com a exem­ples més para­digmàtics. El pri­mer s’arros­sega des de l’any pas­sat i es troba enquis­tat des de fa mesos, mal­grat els esforços d’Occi­dent per ali­men­tar la maquinària de guerra d’Ucraïna i els de la Rússia de Vladímir Putin per man­te­nir el tor­ce­braç. En el cas de Gaza, es tracta d’un con­flicte amb arrels pro­fun­des, però que des del 7 d’octu­bre pas­sat ha entrat en una espi­ral nova, mar­cada per un atac indis­cri­mi­nat a la població civil. Dos mesos després de l’inici de la invasió, Israel sem­bla lluny de l’objec­tiu de des­truir Hamàs. I, dia rere dia, creix el con­ven­ci­ment que l’objec­tiu final és ani­qui­lar el poble palestí, que ja acu­mula més de 20.000 morts i una ferida pro­funda que tri­garà gene­ra­ci­ons a curar-se. La violència, doncs, ha estat ben pre­sent en el dia a dia dels dar­rers dotze mesos, i no sem­bla que hi hagi gaire expec­ta­ti­ves de rever­tir la situ­ació.

Mal­grat tot, aquest any ha posat de mani­fest, encara més, que ens tro­bem en una crisi climàtica ina­tu­ra­ble, que tindrà con­seqüències sanitàries nefas­tes i que alte­rarà com­ple­ta­ment la nos­tra manera de viure. No cal anar gaire lluny per com­pro­var-ho. A casa nos­tra mateix, hem vis­cut un any atípic, amb tem­pe­ra­tu­res que han tren­cat qual­se­vol estadística i amb una sequera excep­ci­o­nal que ens adver­teix prou bé de la neces­si­tat de can­viar de dalt a baix el nos­tre model de vida, per­fec­ta­ment ins­tal·lat en la depre­dació incons­ci­ent dels recur­sos del pla­neta. El docu­ment que s’ha apro­vat a Dubai no sem­bla, arri­bats a aquest punt, un ins­tru­ment prou eficaç per rever­tir aquesta situ­ació.

Els dar­rers 365 dies, també hem par­lat d’inflació, d’agres­si­ons sexu­als, de les incidències i el traspàs de Roda­lies, del model edu­ca­tiu i de la intel·ligència arti­fi­cial. I, lògica­ment, també d’elec­ci­ons i de can­vis polítics, amb un retrocés dels dos prin­ci­pals par­tits inde­pen­den­tis­tes que, para­do­xal­ment, ha coin­ci­dit amb una major capa­ci­tat d’incidència en la gover­na­bi­li­tat espa­nyola. El 2023 també ha estat l’any de l’amnis­tia, de la con­tinuïtat d’alguna taula de diàleg (la d’ERC) i de l’estrena d’altres (la de Junts); l’any en què els dos par­tits inde­pen­den­tis­tes han coin­ci­dit, sense voler-ho, en l’estratègia de nego­ciar amb el govern espa­nyol men­tre la prin­ci­pal pla­ta­forma de l’inde­pen­den­tisme, l’ANC, entrava en una crisi d’iden­ti­tat, amb el tema de la llista cívica com a prin­ci­pal motiu de discòrdia.

Han estat 365 dies con­vul­sos, de con­tras­tos i de rep­tes sense resol­dre (la fi de les guer­res, la crisi climàtica, el paper de la intel·ligència arti­fi­cial...) que ens dei­xen un munt de deu­res per a l’any vinent. D’aquí a 365 dies, quan fem balanç del 2024, tin­drem l’opor­tu­ni­tat de com­pro­var si els hem sabut resol­dre; en defi­ni­tiva, si estem millor o pit­jor que avui.