“Avui dia, la mediació és inviable”

Som enmig d’un conflicte polític que moltes de les parts no volen reconèixer. La meva opinió és clara: l’Europa dels estats nació grans s’està acabant i estan emergint democràcies molt més properes. L’Europa de les regions abans era una entelèquia, però ara és una opció de futur.

Les realitats més petites s’aniran imposant, n’estic convençut. Els grans estats poden fer comerç d’armes, posar-se d’acord pel que fa a privilegis, però tenim un sistema econòmic que està implosionant i la gent cada cop ha de sentir la política d’una manera més propera. Les petites democràcies són el futur.

Un educador no ha de dogmatitzar, però és obvi que ha de pensar per ensenyar a pensar. I pensar ens porta a opinar. I opinar no és dolent. El que s’ha de veure és que l’opinió del mestre no va a missa, és una més, però l’ha de poder expressar. Això ha de passar o estarem al davant d’un principi de feixisme. No podem simplificar el missatge, perquè això només porta al desastre.

Es necessitarien algunes condicions prèvies i la primera ja no es dona: reconèixer el dret l’altre. És realment estrany que el desarmament d’ETA sigui un dels primers en tota la història de la humanitat que s’ha fet unilateralment. Espanya és un imperi de matar o morir, i tot es fa en funció d’uns paràmetres bèl·lics. S’està en guerra amb el separatisme, s’ha de derrotar… I la segona condició és que tu t’has de posar en la tessitura de l’altre i dir: “Potser no aconsegueixo els objectius i sec a la taula sense saber si els aconseguiré.” Perquè, si no, el diàleg també és impossible. Perquè tothom diu que vol dialogar, però uns volen dialogar sobre la data del referèndum i la manera d’organitzar-lo i els altres sobre com canvien la Constitució per fer quatre retocs de maquillatge. Per tant, aquest diàleg no és real per a cap de les dues bandes. Tothom té línies vermelles. I aquestes línies, en moltes negociacions, s’han de traspassar.

Els partits polítics són màquines de guanyar eleccions i, per tant, són màquines d’assolir poder. Com que la quota de poder ha de ser gran i es revalida cada quatre anys, tu has de treballar pensant en aquests quatre anys. I això és el curtterminisme, que no ajuda en la política. Els partits fins i tot s’obliden que el programa que prometen després l’haurien d’aplicar.

Tard o d’hora s’haurà d’obrir alguna escletxa de diàleg perquè hi haurà pressions, externes o internes, però n’hi haurà. Perquè no es pot mantenir una situació com la que hi ha a Catalunya en contra del que pensen la meitat o més dels catalans. Perquè mai ens hem comptat respecte al futur de Catalunya. Quan ho hem intentat, hi hem anat els convençuts i ho hem fet sense les condicions que cal. No permetre votar és tenir molt mala peça al teler i l’Estat no podrà estar vint anys dient això.

La primera tasca és intentar que hi hagi diàleg. Hem fet algunes coses encaminades a facilitar-lo, però el fre és que no es reconeix una de les dues parts. Avui dia, la mediació és inviable, perquè l’Estat espanyol no l’admet. Però el problema no es pot enquistar definitivament. L’enquistament tampoc li va bé, a l’Estat espanyol, perquè està perdent una legitimitat molt gran. Que Urdangarin i Rato, amb condemna ferma, estiguin al carrer i els polítics catalans, sense judici, estiguin a la presó és inexplicable.

Confiem en el seny d’algú, en el moment posterior al judici. L’Estat espanyol necessitarà negociar en algun moment.

Sí. En cada diligència, el jutge s’empastifa més. Estem en un moment complex, però jo no soc especialment pessimista.

És clau. Els canvis pacífics i no violents són clau i això no es pot perdre de cap manera. Però la no-violència no és passivitat. La no-violència és activa. La resistència pacífica forma part de la no-violència.

Primer, que governi, que restitueixi tot allò que pugui, exigint fins i tot l’autonomia financera, i que dialogui, que truqui a la porta de tothom per dialogar, que insisteixi i que no es cansi de demanar-ho al president del govern espanyol, i al rei, si fa falta. S’ha de fer pedagogia i posar tanques per no caure en la provocació de ser violents, ni tan sols verbalment. La contenció és molt important per solucionar conflictes.