On som, on anem

MIRAR CAP A EUROPA

A banda de retornar la normalitat a la Generalitat, una altra de les claus del futur serà mantenir l’estratègia d’internacionalització de la causa, la gran tasca que s’albira per a aquells polítics que han optat per marxar per evitar la presó. A aquestes dues línies, el vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, n’afegeix una tercera: “Mantenir la mobilització pacífica al carrer.” Mauri veu clar que el procés “serà llarg”, però alhora “irreversible”: “Estem al davant d’un estat autoritari que només respon amb repressió.” L’esperança, afegeix, “depèn que Europa vagi veient que l’Estat espanyol està vulnerant els drets i les llibertats dels ciutadans”.

Des de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), la seva presidenta, Elisenda Paluzie, lamenta que l’Estat “segueixi intentant crear un terror de baixa intensitat” i considera que la majoria independentista del Parlament “va perdre una oportunitat per proclamar la república quan va desaprofitar la força de l’1 d’octubre”. Paluzie assegura que si ara el país es conforma només a fer un nou govern que no estigui disposat a desobeir “moltes persones que estan empenyent el procés es desanimaran”, i coincideix amb Mauri a l’hora d’entendre que cal, com mai, “treballar sobre les opinions públiques als països europeus per tal que sigui la societat la que acabi influint sobre el seu govern”.

DES D’ALEMANYA

Un dels països que s’ha vist directament esquitxat per la causa catalana és Alemanya, després que el president Carles Puigdemont fos detingut en territori germànic, fet que va obligar un jutjat de Schleswig-Holstein a sentenciar que no existeix el delicte de rebel·lió que tant persegueix el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. Una de les persones de nacionalitat alemanya que més ha seguit el conflicte que es viu a Catalunya és l’exdiputat del SPD Bernhard, Felix, von Grünberg. D’entrada, se suma a totes aquelles veus que consideren “imprescindible” que hi hagi diàleg entre les parts. “El diàleg és la base de tot, és l’intent d’entendre les motivacions de cadascú”, afegeix. El polític alemany, que ha seguit en primera persona les jornades clau del procés com l’1 d’octubre, destaca el caràcter pacífic dels ciutadans independentistes que surten al carrer: “És lliure de violència, té una bona dosi d’imaginació, és disciplinat i crea comunitat.” Reitera que el més necessari ara és que tothom entengui que “ha de seure al voltant d’una taula per parlar de com volen compartir la vida en un futur, en un context d’una economia forta i amb equilibri social”. Perquè, en paraules seves, “un cop s’hagin posat d’acord, potser ja no serà tan rellevant si es fa com a part d’Espanya, o com a país amic i veí”. A partir de l’experiència viscuda amb la reunificació de les dues Alemanyes, remarca que la diversitat cultural “és l’orgull d’un país i que aporta èxit econòmic, perquè la diversitat cultural i la tolerància han de ser viscudes en l’àmbit regional”, i afegeix: “Sobretot perquè vivim en un món globalitzat. A més crec que els impostos s’han de repartir de manera més transparent i justa arreu del país. Tenir regions pobres i regions riques l’única cosa que provoca és una migració interior difícil de gestionar i dolorosa en l’aspecte personal.”

Una solució òptima i amb sentit, segons Von Grünberg, podria ser “un sistema federal, i que el poder de decisió fos delegat al màxim a qui estigués més a prop dels ciutadans i dels problemes perquè aquests es resolguessin amb coneixement de causa.”

L’exdiputat de l’SPD percep finalment que el govern de Rajoy “juga amb foc quan, manifestament, pressiona la justícia perquè aquesta adopti el seu punt de vista”, i eleva encara més el to de la crítica per llançar un missatge als que anomena “defensors de la política repressiva”. “Això ha de formar part del passat. Si Europa vol tenir futur, farà tot el possible per lluitar contra règims autoritaris que intenten castigar les opinions polítiques divergents amb repressió i presó”.

OBSERVADORS EXTERNS

Una altra persona que està seguint de prop la causa catalana és Alfred de Zayas. Aquest advocat, relator especial de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, va visitar la setmana passada Catalunya per participar en una càtedra de la Universitat de Girona. Atén la sol·licitud d’aquesta revista lluint un llaç groc a la solapa. Es mostra contundent des del primer minut: “Els catalans tenen un dret humà a pronunciar-se i a decidir el seu futur en un referèndum.” Argumenta la seva convicció relatant que prohibir-ho “és totalment contrari a la Carta de les Nacions Unides i al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics”. Acords, com bé matisa, que l’Estat espanyol “té reconeguts”. De Zayas subratlla que “criminalitzar un dret humà com el de l’autodeterminació dels pobles és una aberració”, com també es fa creus “del silenci ensordidor de Brussel·les”. Com s’explica? “Pel temor d’alguns països que si avança la qüestió de Catalunya algunes regions puguin reclamar més autonomia.” Un altre escàndol a què s’ha de fer front, prossegueix, és al de l’existència de presos polítics. “És la perversió del dret i això no es pot permetre. S’ha d’internacionalitzar el conflicte i mantenir les protestes al carrer”, indica. Ell ha sol·licitat la intervenció de l’ONU.

El procés català ha despertat interès a tot el món. Desenes de mitjans internacionals se n’han fet ressò. Raphael Minder és el corresponsal a Espanya de The New York Times. És autor del llibre La lluita per Catalunya. Reparteix a tort i a dret, ja que considera que cap polític involucrat en la qüestió catalana ha estat a l’altura del moment. “Haurien de dimitir tots”, afirma. Ell opina que els líders de l’independentisme van cometre un delicte i que en funció d’això estan obligats a presentar-se davant del jutge del seu país que els reclama. Ara bé, qüestiona que el delicte que s’ajusti als fets de l’1 d’octubre sigui el de rebel·lió. Minder no detecta “voluntat política de resoldre el tema, ni d’un bàndol ni de l’altre”, i tem que els episodis de violència al carrer es puguin activar properament “perquè tothom està jugant amb foc”. I creu que dipositar l’esperança en Europa “és un relat construït sobre una idea innocent”, atès que la funció del Vell Continent “no és resoldre tots els conflictes de la Terra”.

Una visió diametralment oposada a la de Minder és la del professor de conflictologia i exdirector del Campus per la Pau i la Solidaritat de la UOC, Eduard Vinyamata, que està convençut que les dues parts acabaran parlant: “Si fins i tot les guerres s’acaben dialogant, aquí no serem menys.” Ell no amaga el seu anhel de viure en una Catalunya independent, i al poble català que comparteix l’objectiu li recepta “paciència i perspectiva”. Aquest assessor internacional es declara “optimista” i diposita bona part de la seva esperança en Europa “on hi haurà països que reconeixeran la república catalana”, diu convençut. Considera que ja s’està fent, comptar amb Europa, i que una bona estratègia és anar guanyant plets. D’altra banda, Vinyamata ressalta “el pacifisme” del moviment independentista, i insta a mantenir sempre aquesta actitud, malgrat possibles provocacions. “Tinguem paciència i no ens posem nerviosos. La no violència és l’arma més potent que tenim. Ho és més fins i tot que l’arma que pot matar”, conclou.