“També vam estar en estat de xoc”

Vam deci­dir anar-hi de vacan­ces, un viatge impro­vi­sat. Ens vam allot­jar a casa de la Susan, una amiga d’un cosí de la Patri, al Lower East Side. Un dia abans dels atemp­tats volíem anar a les tor­res. Feia mal temps i vam deci­dir anar-hi l’endemà. Ens vam posar el des­per­ta­dor, però al final vam deci­dir que hi aniríem més tard. De sobte, ens va des­per­tar un soroll de sire­nes, em va sem­blar sen­tir una mena de petar­deig i de seguida va entrar la Susan cri­dant histèrica i plo­rant. Vam pujar al ter­rat i vam veure una torre cre­mant. El pis estava a prop i es veia bé. Hi havia hagut el pri­mer impacte.

De seguida, TV3 ens va loca­lit­zar. Algú sabia que érem allà. No sé com van acon­se­guir el telèfon de la Susan. Al prin­cipi va ser difícil, perquè les comu­ni­ca­ci­ons falla­ven i, a més, la Susan neces­si­tava el telèfon. Lla­vors no teníem mòbils. En el moment que hi vam con­tac­tar, ja volien con­ne­xi­ons en directe. Lla­vors va ser quan va impac­tar el segon avió i es va veure que era un atemp­tat. Impres­si­o­nava veure les tor­res cre­mant, però en el moment no t’ado­nes de la mag­ni­tud. Saps que són dos avi­ons que han impac­tat, però ningú s’ima­gi­nava el que vin­dria després. Ni els matei­xos ter­ro­ris­tes, suposo. Men­tre ja anàvem fent con­ne­xi­ons des del pis i pujant al ter­rat, vam veure com una de les tor­res s’ensor­rava. Lla­vors en vam ser cons­ci­ents… Mare meva, mare meva!

Suposo que per a un peri­o­dista és molt maco pen­sar “quina sort està allà en aquell moment”. Això ho vaig pen­sar molt a poste­ri­ori. La pri­mera sen­sació va ser que estava morta de por i que volia tor­nar a casa. A més, em fan por els avi­ons i només pen­sava com tor­na­ria. Després, aquesta sen­sació va anar pas­sant i quan va arri­bar l’equip de reforç, cinc dies després, em vaig sen­tir més pro­te­gida. I sort que estava amb la Patri. L’una per l’altra ens vam donar suport i la nos­tra amis­tat es va reforçar més.

Des de la tele ens van dir que intentéssim anar a l’edi­fici de la Unió Euro­pea de Radi­o­di­fusió, que estava a tres hores cami­nant, per fer una con­nexió en directe amb càmera i assistència tècnica. En les vacan­ces, ja no hi vaig pen­sar més. Vaig entrar en la voràgine de tre­ba­llar, que també anava bé per no pen­sar, tot i les emo­ci­ons. Estava al·luci­nada. Quan vaig veure una torre enfon­sada em vaig ado­nar del que estava pas­sant. Una de les pit­jors sen­sa­ci­ons va ser quan vam sor­tir. No hi havia metro, ni bus, ni taxi… Ima­gina’t Nova York buida, sense ningú al car­rer, amb helicòpters i amb una filera de tancs. La sen­sació era d’estat de guerra. Rebien molta més infor­mació a TV3, perquè per a nosal­tres tot era pre­sen­cial. Només vivíem la sen­sació.

L’arri­bada va ser una odis­sea. Tres hores cami­nant fins que vam tro­bar un noi amb cotxe. El vam atu­rar, cosa que no faria mai, i ens va por­tar. Si no, no hauríem arri­bat al TN Ves­pre. Era la pri­mera retrans­missió d’un atemp­tat en directe. Sem­blava una pel·lícula. Ho vam fer com vam poder... Molts ner­vis, però no per la con­nexió, sinó per la por de tot el que estava pas­sant.

Hi havia un munt de cor­res­pon­sals i ner­vis a l’edi­fici. Sem­blava la torre de Babel. Va ser la nos­tra segona casa. Molts dies dormíem dues hores, i al con­serge li fèiem pena i ens por­tava alguna cosa de càtering, però no ens entrava res. Se’ns va tan­car l’estómac. No podíem pro­ces­sar el que estava pas­sant perquè era molt gros. Quan vam veure per pri­mera vegada les imat­ges, amb la gent llançant-se per les fines­tres... Era molt bèstia. Vam començar a ado­nar-nos que hi hau­ria molts morts. Hi tre­ba­lla­ven 40.000 per­so­nes, i tot­hom conei­xia algú. Era ter­ri­ble. Ells tenien una sen­sació d’incre­du­li­tat que va durar dies. Nosal­tres també vam estar en aquest estat de xoc.

Total­ment. Com mai a la vida. Hi havia hagut altres atemp­tats d’ultra­con­ser­va­dors d’allà, però no d’aquesta mag­ni­tud ni de fora. Era inad­mis­si­ble. No es podien ima­gi­nar que tingués a veure amb la política exte­rior. No ho ente­nien. Tot­hom va treure la ban­dera dels EUA, pen­jada a les motos, als cot­xes... Al barri de Chi­na­town, vidres, apa­ra­dors… amb mis­sat­ges com “gua­nya­rem”, “no ens ven­ce­reu”… Era bru­tal. La ciu­tat, empa­pe­rada amb fotos de des­a­pa­re­guts, bom­bers, rams, flors, ossets de peluix, espel­mes… Va cos­tar molt iden­ti­fi­car les vícti­mes per les runes. Feia molta impressió. Quan anàvem pel car­rer, ens trobàvem enmig de cerimònies col·lec­ti­ves impro­vi­sa­des, tot­hom amb un ciri a la mà i can­tant. Quan sonava una sirena d’ambulància, que és molt nor­mal allà, la gent es que­dava petri­fi­cada al car­rer. Nosal­tres, també. Qual­se­vol cosa estra­nya, com una mot­xi­lla, feia que la gent truqués a la poli­cia. Hi havia mol­tes fal­ses alar­mes i la sen­sació que pas­sa­ria alguna cosa. Durant dies hi havia por que hi hagués un altre atemp­tat. Esta­ven obses­si­o­nats amb aquesta idea.

A par­tir del car­rer 14, estava tot tallat i teníem una hora llarga. Va ser el moment en què la gent va ser més ama­ble i solidària. La poli­cia ens acom­pa­nyava. Era una cosa bas­tant inau­dita. Ens aixecàvem a les qua­tre o a les cinc de la mati­nada i anàvem a dor­mir molt tard. L’esgo­ta­ment, més que físic era men­tal.

Hi feia una pudor intensa de cre­mat. A la zona zero, la sen­sació era bru­tal. A mesura que t’hi acos­ta­ves, veies qua­tre dits de pols a terra, amb boti­gues ober­tes ple­nes de cen­dra i algun tau­lell amb dòlars i peces de roba, perquè deu­rien mar­xar ràpid. Després l’esque­let de ferro d’una torre. Era com si hi hagués cai­gut una bomba nuclear. Txernòbil. Impres­si­o­nava. El recompte de vícti­mes es va allar­gar mesos, perquè treure les runes era com­pli­cat i perillós. Era lent i difícil iden­ti­fi­car-les perquè eren cen­dres.

Ens vam colar amb una tar­geta del Car­re­four al pri­mer dels grans fune­rals a la cate­dral de Saint Patrick. Vam seure a la ter­cera fila, gai­rebé dar­rere els Clin­ton. En els dis­cur­sos ja hi havia un to bèl·lic. Els mis­sat­ges eren del tipus: “No ens gua­nya­ran”, “ens hi tor­na­rem”, “no ens ren­di­rem”, “som una nació forta”…

Va ser un moment impor­tant de la meva vida, però tam­poc diria que hi va haver un abans i un després en la meva car­rera. Tot­hom em deia: “Quina sort estar en el moment i el lloc indi­cat”, i jo pen­sava que estava en el pit­jor lloc i moment. Allò no ho tor­naré a viure mai. I puc expli­car-ho. Com a peri­o­dista se suposa que pots posar més bar­re­res perquè tens un apre­nen­tatge, però les con­ne­xi­ons, si et dic la veri­tat, no n’he vist cap perquè em fa ver­go­nya. En algu­nes tre­mo­lava, uti­lit­zava molts adjec­tius… Tot el que no s’ha de fer. No vaig acon­se­guir gaire fre­dor, però suposo que la gent se’n van fer el càrrec. No era un moment qual­se­vol. Allò tenia unes con­seqüències i unes dimen­si­ons a escala mun­dial bru­tals. Sabies que hi hau­ria un abans i un després, que la geo­política can­vi­a­ria, que es reta­lla­rien drets i lli­ber­tats… Hi van morir 3.000 per­so­nes.

Quan hi vam tor­nar l’any següent per cobrir el pri­mer ani­ver­sari, el sen­ti­ment d’ama­bi­li­tat ja no hi era i sí la sen­sació de vul­ne­ra­bi­li­tat. L’assas­si­nat de Bin Laden ho jus­ti­fi­cava tot. Van caçar l’ene­mic, que no era l’únic, i van ender­ro­car Sad­dam Hus­sein. Ha ser­vit d’alguna cosa? El món és més lliure? No. Neces­si­ta­ven una res­posta bèl·lica. Inva­si­ons i coa­li­ci­ons ridícules per a una veri­tat que mai s’ha demos­trat. Va començar una nova era de ter­ro­risme que hem patit, amb diver­ses ver­si­ons. A l’Afga­nis­tan hi va haver una invasió per fora­gi­tar els tali­bans, i ja es veu vint anys després que no ha pas­sat res. Què s’ha après de tot allò? El món és bas­tant pit­jor, s’ha dei­xat els afga­ne­sos a la seva sort i la Pri­ma­vera Àrab s’han con­ver­tit en un isla­misme més radi­cal.