El dia que el món va canviar

el paper dels bombers

Els bombers de Nova York es van convertir en herois per les seves feines de rescat a les Torres Bessones. En van morir 343. I és que van ser els primers a rebre l’alarma i els que van arribar més ràpid al World Trade Center, amb tots els efectius de què disposaven a la ciutat. La seva tasca va consistir, primer, a contenir el foc i evitar que les flames s’escampessin pels edificis del voltant. També van ser els primers a entrar dins de les torres per poder rescatar el màxim nombre de persones. Aquesta acció va costar la vida a molts membres del cos, perquè un cop a dins van perdre la comunicació i no van rebre l’avís del perill d’esfondrament que tenien els edificis. Vint anys després, diversos informes revelen que 200 persones que van participar en les tasques de rescat de l’11-S han perdut la vida des de llavors a causa de les seqüeles que arrossegaven d’aquells dies. La llista de patologies més esteses són tos crònica, dificultats respiratòries, congestió, danys hepàtics, càncer, depressió, trastorns relacionats amb l’estrès i consum excessiu d’alcohol. Tot i això, la principal responsable de les malalties posteriors als atemptats és la pols que es va formar a causa de l’esfondrament. La barreja d’aquesta pols amb el ciment tenia una alta toxicitat, fet que ha provocat moltes lesions, sobretot respiratòries.

Un estudi publicat el 2011 a la revista The Lancet revelava que els bombers que van treballar en l’11-S tenien un 19% més de probabilitats de desenvolupar càncer en comparació amb la resta dels seus companys, i fins a un 10% més que la població en general. Segons la comissió de l’11-S, aproximadament 16.000 persones es trobaven a la zona del complex del World Trade Center a l’hora dels atacs. La gran majoria van sobreviure gràcies a les tasques d’evacuació abans de l’ensorrament de les torres.

motius de l’atac

I què va portar aquests homes, originaris d’un dels teòrics aliats més fidels dels Estats Units a la zona del Golf Pèrsic, a perpetrar un atac d’aquestes dimensions? Gairebé tots provenien de l’Aràbia Saudita i formaven part d’Al-Qaida, una organització liderada pel també saudita Ossama bin Laden, que feia diversos anys que operava des de les muntanyes de l’Afganistan gràcies a la complicitat dels talibans –grup d’origen sunnita format per antics combatents mujahidins que havien lluitat a la guerra contra els soviètics en la dècada dels vuitanta–, que van aconseguir el poder el 1996 amb la idea d’imposar una visió molt restrictiva de la llei islàmica. La figura d’Ossama bin Laden és clau en l’execució dels atemptats i en la designació de Mohamed Atta, un egipci que va liderar l’acció de l’11-S.

La connexió entre l’Aràbia Saudita i els atemptats de l’11-S no s’ha arribat a provar mai de manera clara, tot i que hi ha diversos funcionaris nord-americans que sostenen que Riad va fer importants donacions econòmiques a Al-Qaida.

l’eix del mal

Fa vint anys, els president dels Estats Units era George W. Bush i rebia la notícia de l’atemptat de la veu d’un col·laborador mentre ell llegia un conte a un públic infantil en un acte a Sarasota, Florida. Bush fill va considerar aquell atemptat un atac inadmissible. Davant d’aquell escenari, va acudir a l’ONU amb proves de la complicitat del règim dels talibans i va exigir el lliurament de Bin Laden i dels seus aliats. Gran part del món occidental, encara colpit per les dures imatges i per la brutalitat dels atacs, va fer pinya amb els Estats Units. En el que llavors es va anomenar Eix del Mal, una de les frases més famoses de l’expresident nord-americà, i que en aquell moment van formar l’Iraq, l’Iran i Coreºa del Nord. Durant aquells mesos es començava a gestar el que seria una de les guerres més llargues i més costoses per als estatunidencs: el conflicte de l’Afganistan. El 7 d’octubre, Washington va llançar la seva primera gran ofensiva militar amb el suport del Regne Unit. L’objectiu era foragitar del poder els talibans i eliminar Al-Qaida.

En un espai de dos mesos, els talibans, que abans controlaven el noranta per cent de país, ja estaven en retirada gràcies, en part, a la col·laboració amb l’anomenada Aliança Nord, una coalició dels grups afganesos que havien perdut la guerra civil un lustre enrere. Basant-se en aquesta idea, el 2003 Bush va decidir envair l’Iraq i enderrocar el dictador Saddam Hussein. Segons la seva administració republicana, Hussein no només tenia relacions amb grups terroristes, sinó que emmagatzemava materials per construir una arma nuclear. En aquesta ocasió, els Estats Units no van rebre un suport unànime, però es va fundar el que es va anomenar el trio de les Açores, el lloc escollit per signar una aliança amb el Regne Unit i l’Estat espanyol per fer front a la guerra contra el terror.El govern del llavors president espanyol, José María Aznar, no va dubtar a alinear-se amb les tesis sobre les armes de destrucció massiva, fet que va provocar que hi haguessin manifestacions multitudinàries arreu del territori i també del planeta. La protesta contra la guerra de l’Iraq a Barcelona va ser una de les més importants.

Com ja havia passat a l’Afganistan, el govern de Saddam Hussein –que feia gairebé vint-i-cinc anys que ocupava el càrrec– es va ensorrar ràpidament i va permetre l’ascens al poder dels xiïtes, que fins llavors havien estat a les ordres de la minoria sunnita, a la qual pertanyia Hussein. Si bé l’objectiu inicial de les dues guerres es va complir amb rapidesa –la caiguda dels seus respectius règims– el que va seguir va ser molt més complicat. Encara que Washington va acabar eliminant Bin Laden – en una operació que es va produir el maig de 2011 al Pakistan– i gairebé va posar fi a la presència d’Al-Qaida a l’Afganistan, l’11-S i les intervencions militars van acabar redibuixant i formant altres grups terroristes, amb mètodes que encara provocaven més terror. Per posar un exemple, Estat Islàmic va abanderar diverses accions que van fer tremolar Occident, com la decapitació de periodistes. Al-Qaida i posteriorment Estat Islàmic van portar l’horror a diverses capitals europees. Madrid el 2004, Londres el 2005 i després Bèlgica, França, Alemanya i l’atemptat a Barcelona, que es va produir l’agost de 2017.

Durant aquesta època, també van proliferar la figura dels llops solitaris, persones que es van radicalitzar sense tenir un nexe directe amb aquestes organitzacions i que van perpetrar atemptats.

“És l’hora d’acabar la guerra més llarga d’Amèrica.” Amb aquestes paraules, l’actual president dels Estats Units donava per acabada la missió del seu país a l’Afganistan, una missió llarga, que ha costat la vida a més de 6.000 soldats nord-americans i en el qual la despesa militar s’ha enfilat a milions de dòlars.

Els Estats Units, doncs, han abandonat l’Afganistan, i la seva sortida ha provocat un autèntic caos, amb un govern caigut i amb el retorn dels talibans al poder. Vint anys de guerra que no han servit per apaivagar la violència persistent que hi ha a la zona. Ara, la marxa dels nord-americans i dels seus aliats ha donat ales a una dèbil però encara resistent Al-Qaida i a Estat Islàmic, que també té presència a l’Afganistan i que ja ha demostrat la seva capacitat per atemptar.

L’11-S va significar un abans i un després en la història mundial actual i ha deixat un reguitzell de conflictes que, lluny d’acabar-se, han quedat enquistats.