Vint anys de l’inici del declivi
Eren al voltant de les nou del matí (hora de Nova York) de l’11 de setembre (11-S) del 2001 quan el tercer mil·lenni va irrompre abruptament a les pantalles de televisió de tot el món: un espectacular incendi envoltava els pisos superiors de les torres del World Trade Center (WTC). Dues hores després, l’agressió més espectacular que han patit els Estats Units en territori continental –l’atac japonès a Pearl Harbor del 7 de desembre del 1941 va tenir lloc a més de 3.900 quilòmetres de la costa oest dels Estats Units i va provocar cinc-centes víctimes menys que l’11-S–, el balanç d’aquell horror era de gairebé 3.000 víctimes i, com assenyalava un any més tard Joseph Nye, professor de la Universitat de Harvard i exassessor del president Bill Clinton en temes de seguretat internacional, una sensació de vulnerabilitat com mai abans havien sentit es va apoderar dels estatunidencs.
Just després dels atemptats, alguns mitjans de comunicació van intentar construir un discurs interessat i van assenyalar el conflicte palestí (concretament el Front Democràtic per a l’Alliberament de Palestina), oblidant, però, que l’antecedent més immediat era l’atemptat d’extrema dreta de Timothy McVeigh del 19 d’abril del 1995, que havia fet explotar un camió bomba contra l’edifici de l’FBI a Oklahoma i havia causat 168 morts. Finalment, els serveis d’intel·ligència van assenyalar Al-Qaida –que poc després va assumir l’autoria dels atemptats–, una organització radical sunnita, bressolada pels Estats Units en el context de la guerra dels mujahidins afganesos contra l’Exèrcit Roig i pràcticament desconeguda més enllà del reduït cercle d’experts acadèmics i d’intel·ligència malgrat que ja havia atemptat anteriorment contra el WTD el 1993 i contra les ambaixades dels Estats Units a Kenya i Tanzània el 1998 (224 morts), i que tenia evidents connexions amb l’Aràbia Saudita (catorze dels dinou terroristes eren saudites). Com a mesures de seguretat, es va tancar l’espai aeri del país –això no obstant, desenes de saudites van marxar, ja que Riad mantenia bones relacions amb la família Bush gràcies als negocis petroliers–, es va promulgar la Patriot Act –encara vigent amb modificacions– que conferia poders extraordinaris als serveis de seguretat per lluitar contra el terrorisme i es van restringir les llibertats dels ciutadans. Error i primera victòria d’Al-Qaida. Dos anys més tard, l’informe del comitè conjunt del Senat i el Congrés advertia d’errors en els serveis de seguretat, que no havien detectat la preparació dels atemptats ni, sense citar-ne el nom, la implicació d’un país àrab. L’acadèmic nord-americà Jean-Paul Lederach advertia del que s’havia i no s’havia de fer: comprendre la naturalesa del conflicte, un conflicte asimètric en què Al-Qaida no perseguia la victòria militar, sinó desgastar l’adversari i generar contradiccions entre el seu sistema de valors i la seva actuació, i no caure en una resposta de venjança cega que reforçaria la tesi d’Al-Qaida que els Estats Units pretenien liquidar l’islam. Alhora, el filòsof John Gray recordava que voler posar fi al sistema mundial amb atemptats mediàticament espectaculars és una fal·làcia, com també ho era creure que amb la força de les armes es pot imposar la modernitat i els valors democràtics. Tot va ser inútil, la radicalització dels neoconservadors va portar a cometre els errors que esperava Ossama bin Laden, i els Estats Units van atacar i ocupar l’Afganistan i l’Iraq. Això va avalar la tesi d’Al-Qaida i li va obrir un camp de batalla on colpejar dia a dia els exèrcits ocupants i, de passada, desgastar el sistema de valors occidentals: danys col·laterals (víctimes civils), pràctica de tortures (Abu Ghraib), llimbs jurídics (Guantánamo), segrestos i presons secretes en països aliats (Egipte), restriccions de les llibertats, antioccidentalisme en el món musulmà i islamofòbia i ascens de l’extrema dreta a Occident... I els successors de Bush, obsessionats a sortir de la ratera de l’Afganistan i l’Iraq, no van saber rectificar ni els errors ni la deriva autoritària occidental. Poc importava ajusticiar Saddam Hussein i executar Bin Laden, perquè Al-Qaida estava guanyant l’embat en la mesura que s’esmicolava el soft power dels Estats Units i dels valors democràtics. Vint anys després, la sortida dels darrers soldats nord-americans de l’Afganistan ha posat de relleu la inutilitat de dues dècades de guerra; que la feblesa d’Al-Qaida ha estat substituïda pel nihilisme destructiu i molt més brutal d’Estat Islàmic, que ha convertit l’horrible règim talibà en un mal menor; que persisteixen la inseguretat i la vulnerabilitat, i que la maldestra resposta a l’11-S presagiava canvis en l’hegemonia mundial. Fa vint anys, una única potència militar i econòmica, els Estats Units, una democràcia plena tot i que defectuosa, segons els índexs de The Economist, ostentava l’hegemonia mundial, amb el contrapunt d’una Unió Europea que era un far de valors democràtics i de solidaritat. Avui, el lideratge dels Estats Units està en qüestió, i una dictadura, la Xina, i un règim autoritari, Rússia, li disputen el poder econòmic i la influència política i militar, mentre la Unió Europea es debat entre actituds populistes i il·liberals que comprometen seriosament el seu futur al compàs de l’arribada de nous refugiats.
En definitiva, les respostes errònies als atemptats de l’11-S marcaven l’inici del declivi de l’hegemonia occidental –els talibans tindran avui el suport de la nova potència, la Xina, que ambiciona les reserves de liti de l’Afganistan, fonamentals en el canvi de model energètic– i, ai las!, si no hi posem remei, probablement, l’inici del declivi dels valors democràtics.
