La muntanya com a símbol

Mont­ser­rat és mol­tes coses alhora: símbol de país, pai­satge extra­or­di­nari i sor­pre­nent, tre­sor geològic, esce­nari de lle­gen­des, espai d’espi­ri­tu­a­li­tat, paradís d’excur­si­o­nis­tes, des­ti­nació turística de pri­mer ordre... I també és un parc natu­ral reco­ne­gut des del 1987 amb l’objec­tiu de pro­te­gir la sin­gu­la­ri­tat del seu relleu i pre­ser­var-ne els valors natu­rals: geològics, de vege­tació, fauna i pai­satge. Un any abans de la decla­ració com a parc, l’agost del 1986, una sèrie de grans focs fores­tal, se sos­pita que inten­ci­o­nats, van cre­mar pràcti­ca­ment la mei­tat de la mun­ta­nya pro­pa­gant-se amb molta rapi­desa i posant en risc l’aba­dia bene­dic­tina en un dia de molta afluència de visi­tants. El 1994, un altre estiu nefast va tor­nar a dei­xar part de la mun­ta­nya cre­mada i, molt més greu, tres excur­si­o­nis­tes morts. En un clima medi­ter­rani, els incen­dis són devas­ta­dors en bos­cos on hi ha una gran càrrega de bio­massa com­bus­ti­ble, com és el cas de Mont­ser­rat, que tot i sem­blar un lloc força erm perquè en sobre­sur­ten roques i agu­lles, en rea­li­tat és un massís cobert sobre­tot d’alzi­nars amb un sota­bosc frondós. El risc d’incendi s’agreuja amb el canvi climàtic, per això en els últims cinc anys s’hi ha dut a terme un pro­jecte LIFE. Es tracta de reduir la den­si­tat d’arbres i millo­rar l’estruc­tura del bosc, cre­ant un pai­satge de mosaic que sigui més resis­tent als incen­dis i que afa­vo­reixi la bio­di­ver­si­tat. Les cre­mes con­tro­la­des hi con­tri­bu­ei­xen, però també s’està poten­ci­ant la rama­de­ria tra­di­ci­o­nal perquè els ramats de vaques, cabres i rucs puguin nete­jar el sota­bosc. El pro­jecte l’ha mate­ri­a­lit­zat la Dipu­tació de Bar­ce­lona, que és una de les admi­nis­tra­ci­ons que for­men part del patro­nat que ges­ti­ona el parc, jun­ta­ment amb el Depar­ta­ment de Pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, repre­sen­tants dels ajun­ta­ments, de l’Estat i de la comu­ni­tat reli­gi­osa. Aquest patro­nat ha de fer com­pa­ti­ble la pro­tecció dels valors natu­rals amb la regu­lació de la gran quan­ti­tat d’acti­vi­tats i ser­veis que s’ofe­rei­xen en un espai fàcil­ment acces­si­ble en vehi­cle i també en tren cre­ma­llera i telefèric. Afor­tu­na­da­ment, però, la major part de visi­tants que van a Mont­ser­rat es con­cen­tren en una àrea molt reduïda, al vol­tant del mones­tir –on la covid-19 ha fet neces­sari pro­hi­bir els tra­di­ci­o­nals petons a la More­neta–i els funi­cu­lars que por­ten a Sant Joan i a la Santa Cova. Per als que volen gau­dir de la natura més tran­quil·lament, el parc té senya­lit­za­des vuit rutes de sen­de­risme que tra­ves­sen el massís i que per­me­ten conèixer els seus indrets més sin­gu­lars.