Un relleu espectacular

El massís del Mont­sant, que es va crear fa mili­ons d’anys al mateix temps i pels matei­xos pro­ces­sos que el de Mont­ser­rat, és un pai­satge únic, amb un relleu ple de cin­gles, bar­rancs i con­gos­tos que han con­ser­vat una gran bio­di­ver­si­tat. S’aixeca com un bloc amb parets impo­nents i la seva geo­lo­gia inclou bal­mes, coves i avencs, alguns uti­lit­zats ja en l’època pre­històrica. La serra és plena de monòlits i for­ma­ci­ons sin­gu­lars amb nom propi: roques com el Bisbe, els Tres Jurats, la Sella, el Frare, el Rei i la Reina són punts de referència. També té nom­bro­ses fonts i bro­lla­dors d’aigua i tot ple­gat dona lloc a una gran diver­si­tat d’hàbitats. Al parc hi ha pine­des, amb un nivell de madu­resa poc habi­tual, que per­me­ten la presència d’espècies com l’astor, el cabi­rol i la fagina. També hi ha rou­re­des, alzi­nars, prats, jon­ce­des... Les bro­lles i els mato­llars, acom­pa­nyats de pins, ocu­pen bona part de l’extensió pro­te­gida i són l’hàbitat de la tor­tuga medi­terrània, que s’ha pogut rein­tro­duir gràcies a un pro­jecte ini­ciat el 2005 i que ha permès alli­be­rar fins ara gai­rebé 6.000 exem­plars. A la llera del riu Mont­sant, que tra­vessa la serra, hi ha bos­cos de ribera. Hi pre­do­mi­nen albe­re­des, frei­xe­ne­des, canyis­sars i dife­rents tipus de sal­ze­des, i s’hi poden tro­bar espècies com la llúdriga, la rata d’aigua, el cranc de riu autòcton i el bla­uet. La diver­si­tat d’ambi­ents és prou gran perquè a la serra també es tro­bin bos­cos que són més típics del nord d’Europa, com les tei­xe­des que crei­xen a l’obaga de bar­rancs on gai­rebé no hi toca el sol i a l’hivern hi ha boira gebra­dora. Com a curi­o­si­tat, dins dels límits del parc, al muni­cipi de Mar­ga­lef, hi ha el Racó del Teix, amb un arbre monu­men­tal d’aquesta espècie que pro­ba­ble­ment té més de mil anys. En gene­ral, però, els bos­cos del Mont­sant són rela­ti­va­ment joves, ja que han recu­pe­rat l’espai que havia estat trans­for­mat per l’acti­vi­tat humana, tant per a con­reus com per a l’apro­fi­ta­ment de la fusta. I no s’ha d’obli­dar que en les últi­mes dècades del segle pas­sat es van pro­duir nom­bro­sos incen­dis fores­tals que en van cre­mar més de 5.000 hectàrees i que s’han anat recu­pe­rant len­ta­ment. Pre­ci­sa­ment, la pre­venció d’incen­dis és un dels objec­tius estratègics del parc, i ja s’ha començat a poten­ciar la presència de pas­tors, ja que recu­pe­rar pas­tu­res ajuda a man­te­nir els bos­cos nets. Per pro­te­gir els valors natu­rals, també es tre­ba­lla en la qua­li­tat ambi­en­tal en relació amb la con­ta­mi­nació acústica i lumínica. Tot i que la serra del Mont­sant no és un dels parcs natu­rals del país més freqüentats (l’any pas­sat va rebre unes 166.000 visi­tes, la major part a la pri­ma­vera i a la tar­dor), la pandèmia ha fet que enguany les xifres es dis­pa­res­sin a l’estiu. Així, les visi­tes durant el mes de juliol van tri­pli­car el nom­bre habi­tual.