Biodiversitat concentrada

En aquesta part de la costa del Baix Empordà s’aple­guen, en poca superfície, una gran vari­e­tat d’espais natu­rals dife­rents, des del massís cal­cari del Montgrí fins a les mares­mes i aigua­molls entre l’Estar­tit i Pals, pas­sant pels penya-segats lito­rals, les parets, coves i túnels sub­ma­rins de les Medes i el mosaic agrícola del curs final del riu Ter. En total hi ha 38 hàbitats natu­rals, 17 d’interès euro­peu i 4 de pri­o­ri­ta­ris per con­ser­var: les dunes lito­rals, les bas­ses d’en Coll i el Mas Pinell, les lla­cu­nes i aigua­molls del Ter Vell, i les recent­ment recu­pe­ra­des mares­mes de la Ple­tera. En aquest dar­rer espai, entre el marge esquerra de la desem­bo­ca­dura del Ter i la població de l’Estar­tit, estava pre­vist fer una gran urba­nit­zació a pri­mera línia de mar que ini­ci­al­ment, en els anys setanta, hau­ria donat cabuda a 12.000 resi­dents. Després es va reduir en dimen­si­ons, però això no va ser obs­ta­cle perquè en els anys vui­tanta comencés la urba­nit­zació abo­cant 800 tones diàries de runes per aixe­car el ter­reny, ja que els habi­tat­ges pre­vis­tos no es podien edi­fi­car en una zona inun­da­ble. La maresma va des­a­parèixer soter­rada, si bé la urba­nit­zació no es va arri­bar a cons­truir del tot i per sort només es va fer una pri­mera illa de cases, que ara ser­veix per veure el dis­ba­rat que va estar a punt de pas­sar. La Ple­tera va entrar dins del Pla d’Espais d’Interès Natu­ral el 2006 i amb la decla­ració de parc natu­ral va adqui­rir la cate­go­ria de reserva natu­ral par­cial. Això va fer pos­si­ble que el 2014 comencés la seva natu­ra­lit­zació. Enmig d’un entorn den­sa­ment modi­fi­cat per l’acti­vi­tat humana, on el turisme ha dei­xat pocs espais ver­ges, a la Ple­tera s’ha acon­se­guit el petit mira­cle de tor­nar al mateix pai­satge que hi havia abans de la boge­ria urbanística. “Ha estat un procés de des­cons­trucció, una ano­ma­lia en la nos­tra costa, que no ho hau­ria der ser”, explica Ramon Alturo, el direc­tor del parc. La recu­pe­ració va ser pos­si­ble sobre­tot gràcies a l’impuls euro­peu a través del pro­jecte Life, i Alturo lamenta que el parc no tin­gui més pres­su­post i per­so­nal que faci­liti enge­gar nous pro­jec­tes. “Les illes Medes són una àrea marina pro­te­gida des del 1983, i quan es va crear aquest parc, el 2010, en plena crisi, es va man­te­nir el mateix per­so­nal i les matei­xes infra­es­truc­tu­res. Quan hem de fer una reunió hem de par­lar amb els alcal­des per mirar quin ajun­ta­ment ens deixa una sala. Però qual­se­vol altre parc també deu tenir quei­xes. Aquí no es des­ti­nen els matei­xos recur­sos a la con­ser­vació que en altres llocs d’Europa”, afe­geix.