L’ANÀLISI
La Nakba
Quan s’han complert setanta anys de la creació de l’estat d’Israel, la ferida palestina segueix oberta amb un exili que passa de pares a fills
El 14 de maig, Israel va commemorar el setantè aniversari de la declaració unilateral d’independència proclamada per David Ben-Gurion a Tel-Aviv el mateix dia que expirava el mandat britànic de Palestina. Era l’inici oficial de la primera guerra araboisraeliana, però, la guerra no oficial (Avi Shlaim) havia començat molt abans i, des del 30 de novembre del 1947 –pla de partició de les Nacions Unides–, la violència era constant: 30 de desembre atemptat de l’Irgun (milícia terrorista sionista) a Haifa, 6 morts, i, com a resposta una multitud enfurismada mata 39 jueus; 31 de desembre, el Palmah (unitat d’elit de l’Haganà, l’exèrcit no oficial de la comunitat jueva) ataca els pobles de Balad al-Sheikh i de Hawassa i causa 91 víctimes àrabs; 22 de febrer, un triple atemptat amb cotxes bomba perpetrat pels homes del controvertit muftí de Jerusalem Mohammad Amin al-Husayni mata 88 jueus i, com a represàlia, el 29 de febrer i el 31 de març el Lehi (una excisió de l’Irgun) atempta contra la xarxa ferroviària i causa prop de setanta morts entre àrabs i soldats britànics; 9 d’abril, massacre de Deir Yassin: forces de l’Irgun i del Lehi assassinen més de 200 àrabs; 13 d’abril, forces àrabs al crit de “Deir Yassin” assalten un comboi i massacren desenes de metges i infermeres de l’hospital Hadassah de Jerusalem. En aquells moments, el total de víctimes ja pujava a més de 2.000.
Les massacres, les expulsions, la fugida de la població dels voltants dels fronts de batalla i la socialització del terror van provocar l’èxode de la població àrab cap a Cisjordània, Gaza i els països veïns. L’esclat oficial de la guerra el 14 de maig del 1948 va accentuar aquest èxode/expulsió, que en algunes zones es va convertir en una veritable neteja ètnica. Al final de la primera guerra araboisraeliana, el total de desplaçats fora de les fronteres del nou estat d’Israel (el 78% de la superfície de l’antic mandat britànic en lloc del 55% que li atorgava el pla de partició de les Nacions Unides) oscil·lava entre 600.000 i 760.000 persones i gairebé 400 localitats palestines havien estat abandonades o destruïdes (Benny Morris). La negativa del govern d’Israel a permetre el retorn dels desplaçats, contravenint la resolució 194 de l’11 de desembre del 1948 de l’Assemblea General de les Nacions Unides, convertia el desplaçament en exili i els desplaçats, en refugiats. Així, el 14 de maig és per als israelians el dia de la independència i el 15 de maig és per als palestins el dia de la Nakba (‘catàstrofe’), el dia que van perdre les seves cases i les seves terres i es van veure obligats a emprendre el camí de l’exili.
Però la Nakba no va acabar el 1948. L’ocupació per part d’Israel de Gaza i Cisjordània el juny del 1967 va provocar una segona onada de desplaçats. Es repetia el mateix cicle: pèrdua de les cases, les terres i la residència sense dret al retorn, acolliment en camps de refugiats de l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA), famílies trencades en què uns membres seguien als territoris ocupats (ocupació que la resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 22 de novembre del 1967 considera il·legal), mentre que d’altres no tenien dret a tornar perquè es trobaven fora en el moment de l’ocupació.
Així es produeix la paradoxa que, segons la llei del retorn d’Israel del 1950-52, tot jueu o descendent de jueu fins a tercera generació de qualsevol lloc del món pot emigrar a Israel i obtenir la residència i la ciutadania, mentre que àrabs nascuts a Palestina no poden tornar als seus llocs d’origen o hi tenen les visites limitades temporalment per evitar que assoleixin drets de residència. Setanta anys després, la ferida palestina segueix oberta amb un exili que es transmet de pares a fills (la UNRWA enregistra avui 5.266.603 refugiats palestins), que ens rememora els nostres propis exilis i que fa palès el fracàs de la comunitat internacional per trobar una solució justa i definitiva al conflicte. La comunitat internacional reconeix a Israel les fronteres derivades de la guerra del 1948, però que no accepta l’annexió dels territoris ocupats el 1967, d’ací el consens tàcit de mantenir les ambaixades a Tel-Aviv. Un consens que Donald Trump, irresponsablement i esperonant un nou episodi de protestes i de violència que ha costat la vida a desenes de palestins, va trencar coincidint amb l’aniversari de la proclamació de l’Estat d’Israel i de la Nakba que, com escriu Salah Jamal, “es va iniciar el 1948 però continua, incessant, encara avui, i dia a dia”.
