‘Annus horribilis’

Els dar­rers dies de l’any són pro­pi­cis per fer balanç de l’any que fineix. En política inter­na­ci­o­nal, aquest ha estat un annus hor­ri­bi­lis, perquè, després de pen­sar que havíem tor­nat a la nor­ma­li­tat en haver superat la crisi sistèmica del 2008-2014 i la dura experiència de la pandèmia de la covid-19 –que, entre finals del 2019 i el març del 2023, va con­ta­giar prop de set-cents mili­ons de per­so­nes i va lle­var la vida a uns set mili­ons (Uni­ver­si­tat Johns Hopkins)–, con­templàvem com la guerra pro­vo­cada per l’autòcrata rus el febrer del 2022 amb la invasió d’Ucraïna des­ba­lles­tava el comerç mun­dial, gene­rava ele­ments de fricció en la cohesió de la UE i posava en evidència el paper de les Naci­ons Uni­des i el supo­sat lide­ratge dels EUA.

Però, al llarg del 2023, la situ­ació ha empit­jo­rat con­si­de­ra­ble­ment. A pesar de la ingent apor­tació de mate­rial mili­tar per part dels EUA i dels països de la UE, la con­tra­o­fen­siva ucraïnesa d’enguany no ha tin­gut ni de lluny els èxits del 2022. Els fronts s’han esta­bi­lit­zat i la guerra ha entrat en un procés de cro­ni­fi­cació, només esquit­xat per algun cop d’efecte pun­tual (con­ques­tes rus­ses de Bakh­mut i Màrinka –maig i desem­bre– i enfon­sa­ment per míssils ucraïnesos del gran vai­xell mili­tar rus Novoc­herkassk, el pas­sat dilluns). La guerra, doncs, segueix pre­sent a Europa i, alhora, han revi­fat dos dels con­flic­tes vius més antics.

D’una banda, el 19 de setem­bre, l’Azer­baid­jan, en una ràpida ope­ració mili­tar, s’anne­xi­o­nava la República d’Art­sakh al·legant uns atemp­tats ter­ro­ris­tes de què cul­pava Khankendi. Atès l’evi­dent dese­qui­li­bri de poder mili­tar, Armènia desis­teix d’inter­ve­nir i les for­ces mili­tars d’Art­sakh pro­cla­men un alto el foc incon­di­ci­o­nal i, poc després, dis­so­len la República d’Art­sakh. S’ini­cia lla­vors, empe­sos per les noves auto­ri­tats àzeris, un èxode mas­siu de la població d’Art­sakh (unes 150.000 per­so­nes) cap a la veïna Armènia. Cul­mina així un procés de neteja ètnica en tota regla, tot i que sense greus epi­so­dis de violència. En el rere­fons, la inca­pa­ci­tat o la manca de volun­tat dels EUA, Rússia i la UE per ges­ti­o­nar un con­flicte secu­lar en què totes tres potències tenen interes­sos cre­uats.

De l’altra, el 7 d’octu­bre tenia lloc l’atac de Hamàs con­tra Israel, amb el resul­tat de 1.200 vícti­mes, la majo­ria civils, i més de dos cen­te­nars d’ostat­ges cap­tu­rats per la milícia isla­mista. Indub­ta­ble­ment, s’hi van come­tre crims de guerra. La res­posta del govern isra­elià ha estat dur a terme bom­bar­de­jos mas­sius, indis­cri­mi­nats i sos­tin­guts (fa ja més de dos mesos i mig que duren) sobre la Franja de Gaza, amb el resul­tat de la des­trucció de gai­rebé la mei­tat de les edi­fi­ca­ci­ons (inclo­sos hos­pi­tals, esco­les, cen­tres de la Unrwa i d’enti­tats d’assistència mèdica i sanitària) i més de 21.000 vícti­mes civils. També són crims de guerra. Tam­poc sobre el ter­reny l’exèrcit d’Israel res­pecta les con­ven­ci­ons inter­na­ci­o­nals com, de manera fefa­ent, ha que­dat demos­trat amb l’exe­cució, cosits a trets, de tres ostat­ges que s’havien pogut esca­par i avançaven cap als sol­dats isra­e­li­ans amb una impro­vi­sada ban­dera blanca.

I si la reacció de Hez­bol·là, moni­to­rit­zat per Tehe­ran, ha estat fins ara dis­creta a l’hora d’obrir un front nord a Israel que l’obligués a diver­si­fi­car les tro­pes, no ha pas­sat el mateix amb la milícia ieme­nita dels hutis, que sí ha obert una nova crisi a l’estret de Bab el-Màndeb, on amenaça de cap­tu­rar els vai­xells que tin­guin algun vin­cle amb Israel, la qual cosa ha obli­gat algu­nes com­pa­nyies a renun­ciar a usar el canal de Suez i fer la volta a l’Àfrica amb el con­següent enca­ri­ment dels cos­tos de trans­port.

Més sub­til és el canvi que s’està pro­duint en la geo­política glo­bal, en què la Xina està assu­mint un crei­xent lide­ratge com ha que­dat plas­mat en la futura ampli­ació dels BRIXS (el Bra­sil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica) amb l’entrada de sis nous països (l’Iran, l’Aràbia Sau­dita, els Emi­rats Àrabs Units, l’Argen­tina, Egipte i Etiòpia) a par­tir de l’1 de gener del 2024. En con­junt, són prop del 46% de la població mun­dial i un 36% del PIB. En molts d’aquests països, Bei­jing exer­ceix una influència política i econòmica en detri­ment de les Naci­ons Uni­des, l’FMI i el Banc Mun­dial.

Per aca­bar, resulta cada cop més evi­dent que els EUA i la UE no poden man­te­nir per més temps un sis­tema de gover­nança glo­bal que no només genera for­tes desi­gual­tats, sinó que aplica cri­te­ris dife­rents segons els països i les ali­an­ces occi­den­tals. Això dete­ri­ora cada vegada més la cre­di­bi­li­tat d’Occi­dent al Sud Glo­bal i dona lloc a lide­rat­ges apa­rent­ment soli­da­ris exer­cits per països amb règims dic­ta­to­ri­als. Cal no obli­dar que el popu­lisme con­rea solu­ci­ons sim­ples, fàcils i, supo­sa­da­ment, efi­ca­ces (ho aca­bem de veure als Països Bai­xos i a l’Argen­tina) per damunt dels valors democràtics i les lli­ber­tats. I és també per això que el suport a la política ultra­dre­tana i supre­ma­cista de Ben­ja­min Neta­nyahu esdevé una veri­ta­ble bomba de rellot­ge­ria per a les democràcies occi­den­tals.