Tota indiferència és criminal

Setanta dies després de l’atac de Hamas, Gaza és un infern. Fins dime­cres, els bom­bar­de­jos havien matat 18.608 pales­tins, n’havia ferit 50.594 i cen­te­nars de milers havien estat des­plaçats a la recerca d’un refugi ine­xis­tent. Pri­mer, les For­ces de Defensa d’Israel (FDI) com­mi­nen la població a des­plaçar-se cap al sud per evi­tar els bom­bar­de­jos, després bom­bar­de­gen el sud amb la mateixa inten­si­tat que ho havien fet al nord, sense res­pec­tar ni hos­pi­tals, ni esco­les, ni cen­tres d’aco­llida de la UNRWA (Agència de les Naci­ons Uni­des per als Refu­gi­ats de Pales­tina al Pròxim Ori­ent). La població és empesa cada cop més cap al pas fron­te­rer de Rafah, on gai­rebé 2 mili­ons de pales­tins podrien ser forçats a tra­ves­sar la fron­tera i endin­sar-se al Sinaí. A Cis­jordània, els colons fus­ti­guen vio­len­ta­ment els pales­tins que revi­uen una situ­ació que recorda la Nakba del 1948. El temor d’Egipte i de Jordània és que tot ple­gat desem­bo­qui en el des­plaçament de mili­ons de pales­tins i en una neteja ètnica de manual.

Fins al 13 de desem­bre, les FDI han tin­gut més d’un cen­te­nar de morts i 1.704 ferits, però no han pogut alli­be­rar els hos­tat­ges que res­ten en mans de Hamas (gai­rebé la mei­tat van ser inter­can­vi­ats per pre­sos pales­tins durant la treva de novem­bre i alguns han mort amb els bom­bar­deigs). Men­tre Hamas difon vídeos on es mos­tren acci­ons con­tra tancs i sol­dats isra­e­li­ans, es mul­ti­pli­quen les veus con­tra la guerra i la inca­pa­ci­tat per alli­be­rar els ostat­ges. Algu­nes són prou punyents per remoure consciències. És el cas de Yossi Klein (Haa­retz, 11 de desem­bre) que recorda que “el món lliga els fets del 7 d’octu­bre al llarg con­flicte amb els pales­tins..., una història que va començar fa un segle”, però: “Nosal­tres, libe­rals i il·lus­trats, hem obli­dat l’ocu­pació i vam ser socis en aquest acte d’oblit.” I així: “El sofri­ment en gene­ral i el sofri­ment dels nens de Gaza en par­ti­cu­lar es veu aquí com una mini­mit­zació dels esde­ve­ni­ments d’aquell sàbat. L’empa­tia pel pati­ment d’un altre es con­si­dera una traïció... [I] això per­met que un pilot ender­ro­qui edi­fi­cis sen­cers jun­ta­ment amb els seus resi­dents cul­pa­bles sense el més mínim dolor de consciència.” Tot ple­gat visu­a­litza el fracàs del govern d’emergència for­mat l’11 d’octu­bre amb el líder de l’opo­sició Benny Gantz (Uni­tat Naci­o­nal, cen­tre­dreta). I, alhora, creix com una bola de neu arreu del món el rebuig a la mas­sa­cre que Israel està per­pe­trant a Gaza. Dimarts, la reso­lució (no vin­cu­lant) de l’Assem­blea Gene­ral de l’ONU a favor d’un “alto el foc huma­ni­tari imme­diat” va ser apro­vada per 153 vots a favor, 10 en con­tra (entre els quals Àustria i la República Txeca) i 23 abs­ten­ci­ons (Bulgària, Ale­ma­nya, Hon­gria, Itàlia, Lituània, Països Bai­xos, Roma­nia, Geòrgia, Ucraïna i Eslovàquia). De fet, a Europa, sense negar a Israel el dret d’auto­de­fensa, alguns estats denun­cien la des­pro­porció de la res­posta, la vul­ne­ració dels drets humans i la per­pe­tració de crims de guerra. Hi ha països (Noru­ega, Bèlgica, Irlanda, Espa­nya) que recla­men el reco­nei­xe­ment d’un estat palestí. No exis­teix, però, una posició comuna de la UE, i la mesura més dràstica ha estat impo­sar san­ci­ons als colons i a Hamas.

La posició de Joe Biden li pot pas­sar fac­tura en les pre­si­den­ci­als de novem­bre del 2024, atès el pes elec­to­ral del vot musulmà. El 2020, va reno­var el seu suport incon­di­ci­o­nal a Israel, alhora que pro­me­tia més con­trols en la venda d’armes i posar els drets humans al cen­tre de la seva política exte­rior, la qual cosa s’avé mala­ment amb el sub­mi­nis­tra­ment de 15.000 bom­bes i 14.000 pro­jec­tils de tancs a Israel des del 7 d’octu­bre. Com reco­llien Ziaud­din Sar­dar i Merryl Wyn Davis a la pre­gunta “per què la gent odia Amèrica?” (2002) la res­posta d’un exo­fi­cial nord-ame­ricà és clara, “perquè els míssils que els maten són nos­tres”, com també ho era el que va posar fi a la vida de cent civils pales­tins en una caserna de les Naci­ons Uni­des al Líban el 18 d’abril del 1996 (Robert Fisk, La Gran Guerra per la Civi­lit­zació, 2006). Però aquest cop, la reacció inter­na­ci­o­nal es decanta de forma clara i con­tun­dent en con­tra d’Israel, i Biden, en una posició incòmoda, li adver­teix que es troba cada cop més aïllat, demana con­tenció a Ben­ja­min Neta­nyahu i insis­teix a tro­bar una solució al con­flicte basada en el prin­cipi dels dos estats.

En defi­ni­tiva, ningú pot res­tar indi­fe­rent a la gra­ve­tat del que passa a Gaza, perquè la indolència i la inacció inter­na­ci­o­nal farien bona la reflexió d’Albert Camus a La pesta quan diu que la indi­ferència és cri­mi­nal. És obvi que cada cop més països qüesti­o­nen l’ordre libe­ral i el lide­ratge d’Occi­dent –en una altra hora referència dels valors democràtics i les lli­ber­tats–, que usa una doble vara per mesu­rar els con­flic­tes –Ucraïna/Pales­tina, des­plaçats euro­peus/d’altres pro­cedències– segons els seus interes­sos o pre­ju­di­cis ideològics o cul­tu­rals i no en funció de l’equi­tat, la justícia i els drets humans.